|
Notícies |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Nous projectes de recerca d’interès científic i social centraran el curs acadèmic de l’IEC Nous projectes de recerca d’interès científic i social centraran el curs acadèmic de l’IEC
Llengua i literatura: norma i extensió, de la Secció Filològica; Les terres catalanes al llarg dels segles: política, societat, art i literatura, de la Secció Històrico-Arqueològica; Biodiversitat, salut i estils de vida, de la Secció de Ciències Biològiques; Ètica, ciència i tecnologia, de la Secció de Ciències i Tecnologia, i Cohesió social i catalanitat: evolució i futur, de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, són els nous projectes de recerca que les cinc seccions de l’IEC endegaran aquest curs acadèmic i desenvoluparan al llarg dels propers anys. «El coneixement cívic de la ciència és una de les preocupacions principals de l’Institut», va afirmar el president de l’Institut, Salvador Giner, en el discurs pronunciat durant l’acte d’inauguració del curs 2010-2011, que es va celebrar el 18 d’octubre. Aquests projectes se sumen al centenar de programes que l’IEC ja té en curs —com la imminent publicació de l’estudi sobre les malalties emergents— i a la celebració de trobades científiques i conferències internacionals, sota l’aixopluc de la Unió Acadèmica Internacional, com la que es farà el mes de desembre sobre les civilitzacions urbanes de la Mediterrània. Segons Salvador Giner, «el reconeixement de l’Institut com a centre de recerca és un fet objectiu». El secretari general de la institució, Romà Escalas, que va llegir la Memòria, va xifrar en més de cinc-cents els actes acadèmics, científics i culturals desenvolupats al llarg del curs passat, i va ressaltar el rigor científic de les obres publicades, com el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, amb 53.000 topònims, un nou volum de l’Atles lingüístic del domini català, i tot un seguit de monografies, llibres i revistes. El microbiòleg i membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC Joan Jofre i Torroella va pronunciar la lliçó inaugural del curs: «Malalties infeccioses transmeses per l’aigua: passat, present i futur». D’altra banda, l’abat de Montserrat, Josep M. Soler, va fer un parlament centrat bàsicament en la relació secular entre l’Abadia de Montserrat i l’Institut. Va fer referència a la bona entesa dels fundadors Prat de la Riba i Puig i Cadafalch amb l’abat Marcet i va destacar, d’aquella època, l’encàrrec fet a l’IEC perquè revisés lingüísticament el segon volum de la Bíblia publicat l’any 1929. En l’acte es van lliurar les medalles als membres que han passat a la condició d’emèrit i es van esmentar els nous membres incorporats al llarg del curs. La cerimònia es va tancar amb l’actuació musical de La Caravaggia, que amb el títol Música de joglars i ministrers: de Martí l’Humà a la Renaixença va interpretar peces del Barroc i del Renaixement, sota la direcció de Lluís Coll. La sessió inaugural del curs 2010-2011 és l'últim acte de l'IEC al qual va assistir Joan Solà, vicepresident de l'Institut, que va morir el 27 d'octubre. Aquest acte es pot veure a la videoteca de l'IEC
El Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona va acollir, el passat 28 d’octubre, la cerimònia de comiat a Joan Solà, lingüista i vicepresident de l’IEC, que va morir el dia abans a Barcelona. El president de l’IEC, Salvador Giner, va lamentar, en el seu parlament, la pèrdua irreparable que comporta la desaparició prematura de Joan Solà i va expressar «l’enorme gratitud de la nostra institució envers el llegat immens i perdurable que representa l’aportació de Joan Solà a l’activitat de la nostra acadèmia». En aquesta línia, Giner va recordar l’impuls decisiu de Solà a l’elaboració de la nova sintaxi normativa de l’Institut, que estarà completada en poc més d’un any. Representants de la família varen tenir paraules emotives en record de la persona de Joan Solà, mentre que Sebastià Bonet va parlar en nom del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (UB). El rector de la UB, Dídac Ramírez, va cloure les intervencions amb la lectura d’un article que el mateix Solà havia publicat al diari Avui l’any 2007. El cor La Fontana, en el qual cantava Joan Solà, va obrir i tancar la cerimònia. Joan Solà, membre de l’IEC des del 1999 i vicepresident de l’Institut des de l’any passat, era doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i va obtenir un màster en lingüística general a la Universitat de Reading (Regne Unit). Va ser el director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on va exercir de professor des del 1965 fins al 17 de juny d’enguany, dia en què va pronunciar l’última lliçó com a docent sota el títol «Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples». Va dirigir la sèrie «Manuals de Llengua Catalana» d’Enciclopèdia Catalana, una sèrie de facsímils de l’editorial Alta Fulla i el projecte informàtic Els sons del català. Va dirigir l’obra col·lectiva Gramàtica del català contemporani (2002), va codirigir, amb Jordi Mir, les Obres completes de Pompeu Fabra (el primer volum va aparèixer el 2005), i, amb Antoni M. Badia Margarit, l’obra col·lectiva Joan Coromines: vida i obra (1999). Va ser assessor lingüístic
de diverses entitats, autor d’una trentena de llibres i uns
tres-cents articles sobre diversos aspectes de la llengua catalana. Va
ser conferenciant i col·laborador de premsa periòdica, va
rebre la Medalla Narcís Monturiol al Mèrit
Científic i Tecnològic (2003), la Creu de Sant Jordi de
la Generalitat de Catalunya (2005) i el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes 2009, d’Òmnium Cultural. L’IEC col·labora en l’elaboració del Catàleg d’icones turístiques de Catalunya
L’Institut ha participat en el procés d’elaboració del Catàleg d’icones turístiques de Catalunya,
del Departament d’Innovació Universitats i Empresa de la
Generalitat, que recull i identifica més d’un centenar de
símbols i manifestacions significatius de la identitat visual
catalana que han de servir per a projectar Catalunya
turísticament. Concretament, es tracta de cent setze símbols
entre els quals figuren des del Diccionari de la llengua catalana finsals
castellers, passant per la masia catalana, Montserrat, la Boqueria, el
Sónar, els calçots o el caganer. Tal com explica el
membre de l’IEC Miquel de Moragas,
que ha col·laborat en el projecte, «el DIEC representa la
llengua catalana i, en la imatge internacional de Catalunya, una
característica molt important és la llengua».
Els anuaris de l'IEC publicats entre 1907 i 1936, disponibles a internet
L’article que Pompeu Fabra va escriure el 1907 sobre els problemes pendents del català literari; la crònica sobre la missió arqueologicojurídica que l’Institut d’Estudis Catalans va dur a terme el mateix any a la «ratlla d’Aragó», amb Josep Puig i Cadafalch al capdavant, o l’anàlisi de la inquisició barcelonina al segle XV, de l’historiador Francesc Carreres, són alguns dels prop de set-cents textos recollits en els anuaris que l’IEC va publicar entre 1907 i 1936 i que ara es poden consultar íntegrament a Internet. El Servei de Documentació i Arxiu de l’IEC ha posat aquests anuaris en línia amb accés lliure al Portal de Publicacions. La qualitat dels articles de l’Anuari, agrupats en seccions (arqueològica, històrica, jurídica i literària) i encarregats a membres de l’Institut o a col·laboradors externs, i l’interès dels balanços fets en les cròniques permeten seguir l’evolució historiogràfica catalana de tot el primer terç del segle XX. L’any 1911, l’IEC es va constituir en tres seccions ―la Secció Històrico-Arqueològica, la Secció Filològica i la Secció de Ciències― i, a partir d’aquesta data, l’Anuari es va convertir en la publicació de referència de la Secció Històrico-Arqueològica. La periodicitat editorial va ser irregular, com ho va ser també el període tractat per cada volum de l’Anuari. La situació política que va viure l’IEC al llarg dels vint-i-cinc anys que cobreixen els anuaris en va alterar el ritme de redacció i de publicació. El 1908 es publica l’Anuari del 1907 i l’any següent, l’Anuari del 1908. Durant els anys 1911, 1913 i 1915 apareixen respectivament tres anuaris que corresponen als biennis 1909-1910, 1911-1912 i 1913-1914, aquest darrer en dos volums. El 1923 i el 1931 surten a la llum respectivament dos volums sexennals que descriuen el període del 1915 al 1926. Finalment, el 1936 es publica un volum quinquennal, el darrer d’aquesta època, que comprèn des del 1927 fins al 1931. La Guerra Civil va aturar definitivament aquesta publicació. Tanmateix, des de la represa de l’Institut fins als anys setanta s’han conservat materials inèdits d’anuaris i memòries a l’Arxiu Històric de l’IEC, que són consultables en línia mitjançant l’Arxiu Digital. L’any 1954 es publiquen els anuaris del 1952 i el 1953, d’abast general i sense continuïtat fins als anuaris publicats entre 1989 i 1995. Actualment, la crònica de cada curs acadèmic es difon per mitjà de la Memòria anual. L’Institut dóna suport a la tramitació de la iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» L’IEC es va sumar des dels inicis a la campanya «Televisió sense fronteres», impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) amb l’objectiu de recollir cinc-centes mil firmes per a portar al Congrés una iniciativa legislativa popular que legalitzés les emissions de TV3 al País Valencià. Tot i el suport excepcional que va rebre la iniciativa per part de la ciutadania, el dia 18 d’octubre, el Ministeri de la Presidència va presentar a la Mesa del Congrés un informe en què demanava la retirada del Projecte de llei basant-se en el suposat alt cost econòmic que implicaria implementar-la. Davant les reserves manifestades pel Govern espanyol per a tramitar la iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» en què s’adduïen uns costos inassumibles, l’IEC va fer pública una declaració en què s’afirma que «seria inconcebible que una iniciativa legislativa amb un suport tan excepcional no fos admesa a tràmit, atès que la seva acceptació no solament respon als criteris democràtics més elementals, sinó que la seva aplicació respondria al principi de l’article 149.2 de la Constitució Espanyola de 1978, que compromet l’Estat a facilitar la comunicació cultural entre les comunitats autònomes». De la mateixa manera, l’Institut considera que «una decisió adversa significaria que l’Estat no assumeix com a pròpies les diverses llengües de les comunitats que l’integren». La Mesa del Congrés ha acordat adreçar-se al Govern espanyol perquè argumenti més detalladament l‘oposició a la tramitació d’aquesta iniciativa legislativa popular. De moment, la iniciativa legislativa popular continua el seu tràmit.
Un estudi sobre l’arc mediterrani espanyol obté el VIII Premi Societat Catalana d’Economia 2010
«El desarrollo del Arco Mediterráneo Español. Trayectoria y perspectivas», realitzat per un equip d’investigadors de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) dirigit per Francisco Pérez, catedràtic d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València, ha rebut el VIII Premi Societat Catalana d’Economia 2010. La Societat Catalana d’Economia, filial de l’IEC, i CatalunyaCaixa atorguen aquest premi cada dos anys a la millor obra, treball o estudi en general sobre temes d’economia realitzat dins l’àmbit dels Països Catalans. L’objectiu és reconèixer i estimular els esforços per a una millor investigació en l’àmbit de l’economia, com ho demostra la nòmina dels prestigiosos acadèmics que, des del 1996, han estat premiats: Josep Oliver, Pere Riera, Guillem López Casasnovas, Francesc Valls i Jordi Canals, entre altres. La investigació premiada contempla amb detall la dinàmica conjunta i específica durant les últimes dècades de Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana, Múrcia i Andalusia. L’estudi confirma la importància de l’arc mediterrani, però alerta que necessita reformes per a mantenir-se com l’eix de desenvolupament europeu. Segons l’estudi, la seva trajectòria justifica que es consideri un eix potent de desenvolupament, si bé recorda que, tal com va afirmar Paul Krugman, els avantatges competitius dels territoris en el passat no els garanteixen avantatges en el futur. El Premi vol impulsar el coneixement de l’economia
i el pensament econòmic català, amb l’objectiu de
reconèixer i estimular els esforços per a un millor
coneixement de la realitat econòmica catalana i de
l’àrea mediterrània. El jurat de
l’edició d’enguany és format per Pere Puig
Bastard, president de la Societat Catalana d’Economia (SCE),
filial de l’IEC; Joan Elias Boada, vicepresident de la SCE; Joan
Maria Esteban Marquillas, professor investigador de l’Institut
d’Anàlisi Econòmica, del Consell Superior
d’Investigacions Científiques; Francesc Granell Trias,
catedràtic d’Organització Econòmica
Internacional de la Universitat de Barcelona; Guillem López
Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu
Fabra i conseller del Banc d’Espanya; Vicente Salas Fumás,
catedràtic d’Economia de l’Empresa de la Universitat
de Saragossa i conseller del Banc d’Espanya; Narcís Serra
Serra, president de Catalunya Caixa, i Josep M. Carrau, secretari del
Premi. Adeú a Joan Triadú, pedagog, crític literari i membre de l’IEC El darrer número d’El Butlletí, que va sortir el 30 de setembre passat, va coincidir amb la mort de Joan Triadú, pedagog, crític literari i membre de l’IEC des de l’any 1979. La secció d’opinió encara va incloure un article seu publicat al suplement «Cultura» de l’Avui, que n’ha publicat encara un altre després del seu traspàs. Es tracta de l’últim article de Triadú, escrit poques hores abans de morir, en què valora una carta inèdita de Josep Carner, una mostra del seu treball incansable.
Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) va ser president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, del 1988 al 1992, i fundador de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut. Llicenciat en filologia clàssica, va començar a exercir de mestre l'any 1938, nomenat per la Generalitat de Catalunya, fins que va acabar la Guerra Civil. Va fer classes de català durant el franquisme, de literatura catalana i de direcció pedagògica i general. Va ser lector de la Universitat de Liverpool i, el 1998, va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull. Com a escriptor, va practicar regularment la crítica literària en català des del 1946. Va publicar una vintena de llibres de diversos estils: crítica, antologies, estudis sobre Carles Riba i traduccions. Era membre electiu de la Fundació Mercè Rodoreda, de l’IEC, i havia rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1992), i la Medalla d'Or de la Generalitat (2002). Nombroses personalitats del món de la
política, la cultura i la docència van donar-li
l’últim adéu, el dia 1 d’octubre, a la
capella ardent instal·lada al Saló de Sant Jordi del
Palau de la Generalitat. El funeral religiós es va celebrar
l’endemà a la parròquia de Santa Teresa, a
Barcelona. Es presenten els dos primers volums de l’Ager Tarraconensis
Un cop finalitzat el Projecte Ager Tarraconensis (PAT), iniciat el juny del 2005 amb l’objectiu de fer un estudi integral del territori de l’antiga Tarraco, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) van organitzar els dies 27 i 28 d’octubre un simposi internacional en el qual es van presentar els dos primers volums de l’obra Ager Tarraconensis: un sobre els aspectes històrics i el marc natural i l’altre respecte a les inscripcions romanes. Amb el títol «L’ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història», el Simposi Internacional va aplegar a Tarragona tots els grups d’investigació que treballen sobre els temes que giren entorn de l’ager Tarraconensis. Els dos llibres presentats, dels sis que completaran l’obra, presenten unes conclusions «molt riques i molt explícites de com funcionava la societat i el territori a l’antiga Tarraco», segons explica Josep Guitart, director del projecte i membre de l’IEC. Les obres estudien en profunditat l’ambient de l’època i el paisatge (com era la vinya, les oliveres...), analitzen com estava organitzat el territori, com estava distribuït el poblament, com eren les viles romanes i l’epigrafia. En definitiva, es tracta d’una síntesi històrica fonamentada —ecònomica, política i social― d’aquest territori. El projecte sobre l’ager Tarraconensis es va dividir en dues fases: la primera, al Baix Penedès, i la segona, al marge dret del riu Francolí, i es va dur a terme gràcies a un conveni signat entre l’IEC, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i Autopistes Concessionària Espanyola (ACESA), amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona, la Universitat Rovira i Virgili, els consells comarcals del Baix Camp, l’Alt Camp i el Tarragonès, i els ajuntaments de la zona estudiada. Article «Estudi arqueològic de l’ager Tarraconensis», de Josep Guitart i Marta Prevosti
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
