Opinió

«L’Estatut i el marc constitucional»; per Josep Cruanyes i Tor

«Instruments musicals i ciència, una vella relació que està canviant en les últimes dècades»; per Joaquim Agulló i Batlle

Ressenyes editorials

Recull d’articles

Recull d’entrevistes




L’Estatut i el marc constitucional

Josep Cruanyes i Tor, President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l'IEC

 

La situació grotesca que viu Catalunya amb relació a les impugnacions de l’Estatut del 2006, i a tot procés rocambolesc davant del Tribunal Constitucional, és del tot inacceptable.

Catalunya és una comunitat nacional amb voluntat de ser-ho, que ha vist reconegut per part de l’Estat espanyol el dret a recuperar, en part, el dret a l’autogovern per la via dels estatuts d’autonomia amb la restitució de la seva institució de Govern, la Generalitat; el 1931, després de la proclamació de la República i, el 1977, amb el restabliment de nou d’aquesta institució després del parèntesi de la dictadura franquista. Això confirma que el reconeixement del dret a l’autogovern no neix de la Constitució.

El marc d’aquesta devolució de poders es va concretar el 1979 amb l’Estatut d’autonomia, amb un procediment específic limitat a Catalunya i al País Basc com a nacionalitats històriques, seguint l’aprovació d’un projecte pels parlamentaris catalans; després, amb la discussió a la Comissió Constitucional en una negociació a dues parts —Congrés i parlamentaris catalans—, i finalment, amb la confirmació del text en un referèndum vinculant del poble de Catalunya. Aquest mateix procediment s’estableix per a la modificació que ha seguit amb l’Estatut del 2006.

El procés estatutari, com a part del bloc de constitucionalitat, és una forma de procés constituent que estableix el marc polític d’un país, en aquest cas, de sobirania limitada a una autonomia política de Catalunya que defineix l’abast i el marc d’exercici dels poders objecte de devolució a la Generalitat autònoma. Els processos constituents són sobirans i, per això, són ratificats en referèndum popular decisori i no poden ser limitats al control de constitucionalitat que ja es va fer al Congrés, sinó que defineixen el bloc de constitucionalitat.

Una possible sentència trencaria aquest procediment constitucional i plantejaria un conflicte de sobirania, per la qual cosa el poble català hauria de ser cridat necessàriament a referèndum per a acceptar la sentència o no. En cas d’emetre un vot negatiu, quedaria validat l’Estatut del 2006. En cap cas, el Tribunal Constitucional pot esmenar el resultat del vot popular reservat a la Constitució, a la reforma constitucional i a l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Aquesta contradicció no és fruit d’altra cosa que de l’actuació il·legítima del Tribunal Constitucional.

Més informació





Instruments musicals i ciència, una vella relació que està canviant en les últimes dècades

Joaquim Agulló i Batlle, membre numerari de l'IEC

 

La interacció entre els instruments musicals i la ciència ve de lluny, com ho il·lustren les famoses lleis del to de les cordes vibrants establertes per Arquimedes. De sempre, hi ha hagut en l’àmbit científic una fascinació per l’estructura de la música, dels sons musicals i dels instruments que els produeixen. Històricament, però, l’evolució dels instruments s’ha desenvolupat molt al marge d’un coneixement científic que en prou feines podia accedir a una comprensió superficial del seu funcionament per causa, sobretot, de les limitacions en l’experimentació.     

Els avenços en la instrumentació electrònica en el segle XX van permetre que els científics s’endinsessin en el coneixement realista del comportament vibroacústic dels instruments musicals, cosa que féu palesa la complexitat que s’afegia a una interpretació fins aleshores trivialitzada. Tots els nous conceptes desenvolupats en l’àmbit de la dinàmica trobaven en els instruments musicals la seva exemplificació, cosa que sovint els convertí en camp de proves dels nous conceptes científics, com va ser el cas de la dinàmica caòtica. El balanç en la relació entre els instruments musicals i la ciència va ser clarament favorable a la ciència.

Els instruments que més atreien l’atenció, els clàssics de l’orquestra, havien arribat a un grau elevat de perfecció gràcies a l’exigència dels músics i a l’habilitat dels constructors; els centenars de milers d’instruments construïts els havia permès una remarcable millora per «selecció natural». La ciència només els ha pogut aportar algun ajut marginal —com en la selecció de materials i verificacions objectives de qualitat— sense entrar, però, de manera efectiva en el redisseny per a millorar-los.

En l’àmbit dels instruments tradicionals, la situació és diferent. Encara que l’exigència de qualitat hagi pogut ser gran en alguns casos, l’escassa producció els ha privat de la possibilitat d’assolir un nivell de perfecció comparable al dels instruments clàssics, i és aquí on la ciència pot intervenir. La comprensió del funcionament físic dels instruments, afegida a la capacitat de càlcul feta possible pels ordinadors i per la precisió de les tècniques experimentals, permeten abreujar el cicle de millora d’un instrument musical o de creació d’un de nou condicionat a formar part d’una família existent.
           
Un exemple el trobem en els programes de recerca de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC: Millora del disseny de la tenora (2005-2007) i Disseny d’una xeremia barítona (baríton) com a complement de la tenora i el tible (2008-2010), instrument promogut pel mestre Lamote de Grignon i pel qual hi va haver un interès notable en la primera meitat del segle XX, però sense que cap constructor en gosés emprendre el desenvolupament.  

En el cas de la tenora, els instruments evolucionats artesanalment són capaços de produir un so de gran qualitat, però en mans expertes i després d’un llarg temps d’adaptació per part de l’instrumentista, perquè nombroses irregularitats de diversa mena al llarg de la tessitura l’obliguen a aprendre com ha de produir encertadament cada nota. En professionalitzar-se més els instrumentistes i en compartir els instruments tradicionals amb els clàssics de l’orquestra, la millora dels tradicionals es plantejava com un exigència per a la seva supervivència. Calia aconseguir un instrument en què la resposta de cada nota en l’instrumentista tingués una evolució regular al llarg de la tessitura. Recerques anteriors portades a terme a la Universitat Politècnica de Catalunya havien permès conèixer el funcionament acústic de la tenora i desenvolupar-ne la modelització matemàtica. Per altra banda, una relació mantinguda al llarg dels anys amb instrumentistes rellevants havia posat de manifest el conjunt de millores desitjades.

En un instrument de vent «de fusta», les eines bàsiques per al redisseny són el càlcul de les freqüències de ressonància a partir de la geometria de la columna d’aire —definida pel perfil intern del tub de l’instrument i per la posició i la mida dels forats— per a cada digitació, i la mesura precisa d’aquestes freqüències. Encara que la primera ressonància controla l’afinació de les notes del primer registre, i la segona, les del segon registre, en la tenora hi ha diferències significatives entre les freqüències de ressonància i les del so de les notes produïdes; tot i això, la precisió permesa tant en el càlcul com en la mesura de les freqüències de ressonància les fa insubstituïbles en el procés de redisseny, en el qual cal tenir en compte les discrepàncies entre les unes i les altres.

En el cas del disseny del nou instrument —el baríton— calia especificar-ne les característiques acústiques a partir de les del tible i la tenora. A partir del disseny, construcció i assaig —tant físic com de so real— d’un primer prototip es procedeix a un procés de millora del tot semblant a l’emprat per a la tenora.

Un fet significatiu produït en el marc dels dos programes de recerca de l’IEC esmentats, ha estat la signatura d’un conveni amb l’Associació Catalana d’Escoles de Música —que aplega setanta-cinc escoles municipals de música— per a la creació d’un instrument de la família del tible i de la tenora adequat per a la iniciació musical de criatures en aquests instruments. La utilització del programari de càlcul de les freqüències de ressonància i la instrumentació per a la seva mesura que havia desenvolupat l’IEC permet avançar amb rapidesa en el disseny d’aquest nou instrument.
           
Hi ha altres casos de col·laboració efectiva de la ciència en l’àmbit dels instruments musicals. Com ara, en l’estudi de xeremies històriques que ens han arribat sense la corresponent tabulatura —i òbviament sense canyes ni tradició musical viva—, en què el càlcul i la mesura de les freqüències de ressonància són un ajut eficaç per a conèixer-les o per a fer-ne rèpliques de qualitat.




El mapa com a llenguatge geogràfic: Recull de reflexions contemporànies (segle XX)

Edició i traduccions a cura de Pau Alegre i Nadal
Societat Catalana de Geografia - IEC, en coedició amb l’Instituto Geográfico Nacional: Centro Nacional de Información Geográfica
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-92583-82-9, 978-84-416-1558-8
Nombre de pàgines: 389




Aquest llibre, El mapa com a llenguatge geogràfic: Recull de reflexions contemporànies (segle XX), és la tercera i última publicació del Segon Congrés Català de Geografia, organitzat per la Societat Catalana de Geografia, filial de l’IEC, i celebrat a Barcelona i a Vilanova i la Geltrú el maig del 2008. Els primers dos volums recullen els textos històrics (segles XVII-XX) i les conferències del congrés. El tercer inclou les reflexions contemporànies (segle XX) i ha estat a càrrec del geògraf Pau Alegre.

Durant els mesos anteriors a la celebració del congrés, el geògraf va fer una tria de textos de temàtica cartogràfica i geogràfica, d’abast general i d’autors d’arreu del món, per usar-los com a material de suport per al congrés. Els va anar traduint al català i, posteriorment, els va penjar al web de la Societat Catalana de Geografia, l’Obrador obert, per cridar l’atenció dels usuaris i, al mateix temps, subratllar la importància de l’esdeveniment científic.

Ara aquests textos es recullen en l’obra El mapa com a llenguatge geogràfic: Recull de reflexions contemporànies (segle XX). En total, són divuit dels vint-i-sis textos que Pau Alegre va publicar a Internet. Tal com explica l’autor, «els textos publicats responen al desig d’il·lustrar algunes reflexions de l’evolució de l’expressió cartogràfica en el marc de la geografia durant els anys centrals del segle vint». En el llibre, els textos s’han ordenat seguint quatre grans eixos: l’estudi històric dels mapes, l’evolució de l’expressió cartogràfica, les relacions entre cartografia i geografia i el món de les cartoteques. Una obra d’especial interès per a geògrafs interessats en la cartografia.





Any Rodoreda 1908-2008: Memòria

Direcció: Joaquim Molas; coordinació: Marta Viñuales; redacció: Xavier Montoliu i Nina Valls
Fundació Mercè Rodoreda - IEC
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-923211-8-6
Nombre de pàgines: 322



El 2008 es va celebrar el centenari del naixement de Mercè Rodoreda amb un intens programa d’activitats. Fou l’Any Rodoreda, impulsat conjuntament per la Fundació Mercè Rodoreda ―constituïda per l’Institut d’Estudis Catalans―, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull. L’Any va incloure conferències, actes acadèmics, espectacles, exposicions, produccions audiovisuals i virtuals, edicions, traduccions, etcètera, arreu del país.

La Fundació Mercè Rodoreda ha publicat la memòria Any Rodoreda (1908-2008), que recull exhaustivament totes les activitats que es van portar a terme durant els gairebé dos anys de celebració. Hi ha des dels actes institucionals fins als congressos i les jornades, passant per les notes i les ressenyes de premsa, les rutes literàries, les lectures públiques i les activitats diverses de difusió i homenatge.

L’obra inclou els objectius i els resultats de l’Any Rodoreda, totes les activitats classificades i fotografies dels actes. Els textos del llibre són en català, espanyol i anglès. Segons expliquen les entitats organitzadores en la introducció del volum, l’Any Rodoreda va servir per a popularitzar l’obra de Rodoreda, per a donar a conèixer l’autora, per a promoure’n les traduccions i obrir camins als lectors del futur.






Periodística, núm. 12, L’evolució del disseny periodístic

Societat Catalana de Comunicació - IEC
Barcelona, 2010
ISSN (format paper): 1130-183-X
Nombre de pàgines: 102



El número 12 de la revista Periodística, editada per la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’IEC, està dedicat a l’evolució del disseny periodístic, i porta per subtítol Estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle XX.

Josep Escuder i Pobés (Barcelona, 1903 - Nova York, 1977) va ser pioner en la modernització del periodisme català durant la Segona República i renovador, en concret, del disseny periodístic en la primera meitat del segle XX. Autor de la imatge tipogràfica del diari barceloní Última Hora, el seu treball, juntament amb el del també català Manuel Fontdevila, va ajudar a impulsar de manera destacada la compaginació de diaris. Escuder s’inspirava clarament en el disseny dels diaris dels Estats Units, on havia viscut uns quant anys i on havia treballat en una revista de cinema. La innovació principal que va aportar als mitjans en què va treballar va ser el gran desplegament gràfic, sobretot a les seccions d’esports i espectacles.

La revista inclou un article sobre Josep Escuder, a càrrec de Juan Fermín Vílchez, i quatre articles més que inclouen, amb originalitat i aprofundiment, aspectes específics del disseny periodístic, des de la referència històrica al periodista català Ramon Vinyes, com a editor a Colòmbia, aportada pel doctorand Javier Beltrán, fins a les contribucions de tres professors a perspectives noves i crítiques sobre el disseny contemporani: Internet, per Javier Díaz Noci; la infografia, per Sergi Cortiñas Rovira, i l’anàlisi de la tipografia, per Josep Rovirosa i Olivé. Aquest número ha rebut el suport del Grup de Recerca en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.




Recull d’articles

Síntesi, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 31 de maig de 2010

Les plagues pròpies del segle XXI
, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 31 de maig de 2010

Mostrar la cara és democràcia
, de Salvador Cardús
Avui, 30 de maig de 2010


L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 30 de maig de 2010

Que ens ho expliquin millor
, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 29 de maig de 2010

Némirovsky: dolor i alliberament
, de Joan Triadú

Avui, 27 de maig de 2010

Tirar de todas las mantas, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 25 de maig de 2010

L’Ajuntament de Badalona i l’alcalde Xifré, d’Abel Mariné

El Punt, 25 de maig de 2010

Presència pública de la gent gran, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 25 de maig de 2010

Butantan, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 24 de maig de 2010

Gènere i poder en el món laboral, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 24 de maig de 2010

Una Girona de Josep Pla, de Josep Maria Casasús
Avui, 24 de maig de 2010

Ara, com fa cinquanta anys, de Salvador Cardús
Avui, 23 de maig de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 23 de maig de 2010


Una altra mena d’ambicions, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 22 de maig de 2010

Un altre pas cap a la vida de disseny, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 22 de maig de 2010

El «Romanç d’Evast e Blanquerna» de Llull (2/2), de Joan Solà

Avui, 20 de maig de 2010

Manifest per canviar les coses, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 19 de maig de 2010


Neandertal, de Pere Puigdomènech

El Periódico, 17 de maig de 2010

¡Per molts anys pastilla!
, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 17 de maig de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 16 de maig de 2010

Quimeres i esperances, de Salvador Cardús
Avui, 16 de maig de 2010

Vida i passió de Pepín Vidal, de Salvador Giner

El Periódico, 16 de maig de 2010

Imparables, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 15 de maig de 2010

El ‘Romanç d’Evast e Blanquerna’ de Llull (1/2), de Joan Solà
Avui, 13 de maig de 2010

Contra los ‘cordones sanitarios’, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 12 de maig de 2010

La bondat de les consultes, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 12 de maig de 2010

Esclerosi, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 10 de maig de 2010

Entre Caribdis i Escil·la, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 10 de maig de 2010

Dir la veritat al poble, de Salvador Cardús
Avui, 9 de maig de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 9 de maig de 2010

Empreses a la universitat, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 8 de maig de 2010

Contra la resignació, anar endavant, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 5 de maig de 2010

Evo Morales, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 3 de maig de 2010

Retallada a la japonesa, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 3 de maig de 2010

Obrir portes, dibuixar camins, de Salvador Cardús
Avui, 2 de maig de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 2 de maig de 2010

Som allò que semblem, de Salvador Cardús

Diari de Terrassa, 1 de maig de 2010


Recull d’entrevistes

Entrevista a Andreu Mas-Colell
«Es hora de consolidar lo que funciona, no de iniciar grandes proyectos»
La Vanguardia, 28 de maig de 2010

Entrevista a Salvador Cardús
«Encara no coneixem els líders que ens portaran cap a la independència»
El 9 Nou, 17 de maig de 2010

Entrevista a Josep-Maria Terricabras
«L’ideal seria una Solidaritat Catalana independentista»
Avui, 17 de maig de 2010

Entrevista a Joan Solà
«Desitjo un líder que sàpiga portar la independència»
Avui, 9 de maig de 2010