«És l’únic escriptor català que va viure exclusivament de la ploma». Així ho va sentenciar el periodista i escriptor Lluís Permanyer, que va pronunciar la conferencia amb què va obrir la Jornada d’homenatge a Josep M. de Sagarra en el cinquantenari de la seva mort, coordinada per Narcís Garolera, que es va celebrar a l’IEC el 27 d’octubre. Durant tot el dia, diversos experts i estudiosos van analitzar la vida i, sobretot, l’obra, del qui va ser membre de la Secció Filològica i president de l’IEC, amb l’objectiu de retre-li homenatge en el cinquantè aniversari de la seva mort, el 27 de setembre de 1961.

En la seva intervenció, Permanyer es va centrar, sobretot, a repassar la seva personalitat i els moments clau de la vida de l’autor de Vida Privada. Des del seu naixement, «en el si d’una família d’una vella nissaga aristocràtica», passant pel moment que va finalitzar els estudis de dret i va decidir dedicar-se a la vida consular, fins arribar al moment que va dedicar-se, de ple, a la literatura. Primer, «va entrar en contacte amb el verí del teatre, del qual l’esperonava l’ambient maliciós i sensual de les actrius i aquell aiguabarreig que es mou entre els talons». L’etapa de periodista la va iniciar quan es va desplaçar a treballar, un any, de corresponsal a Berlin, moment en què «va conèixer el verí del col·laborador literari, i en què es va adonar que volia dedicar-se a la literatura. A finals dels anys vint i a principis dels trenta, Sagarra era l’escriptor més popular del moment.

Però més enllà del creador, hi havia el contrapunt: el personatge. Josep M. de Sagarra, tal com va explicar Permanyer, havia esdevingut una llegenda «pel tipus de vida que feia: empaitava les senyores, era un solter cobejat i tenia uns estirabots que la gent comentava, després, en les tertúlies; no li interessaven els pisos ni el món de l’Eixample», sinó que el que l’atreia era el que hi havia per sota de la plaça de Catalunya: «la Rambla, el Cabaret Excelsior, el barri xino i, sobretot, La Criolla». I és que, durant molts anys, va freqüentar sovint aquest «món nocturn esqueixat, descordat i canalla».

	Permanyer, Giner, Marí i Garolera, a l'inici de la Jornada

Compromès amb Catalunya i la llengua

De Sagarra, Permanyer va destacar el seu compromís amb la terra i amb la llengua catalana. Va definir l’homenatjat com «un creador de llenguatge» en una novel·la d’escàndol, com era Vida privada. En aquest sentit, va recordar com n’estava, de subratllat, l’exemplar de la novel·la que va pertànyer a Fabra. Una altra mostra del seu compromís amb el país i la llengua és que Sagarra «va traduir Shakespeare amb la voluntat de posar aquest corpus a disposició del teatre català». La traducció no va ser literal, sinó que es va prendre llicències de dramaturg amb l’objectiu d’emocionar el públic, la qual cosa «no es va interpretar positivament, en aquells moments». Com tampoc no va ser gaire ben rebut que «es deixés estimar a Madrid», on va ser reconegut, l’any 1960, amb la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, pel retrat que va fer de la capital espanyola en les seves memòries.

Tot i això, segons Permanyer, a Sagarra «no se li pot retreure res: la seva actitud i la seva obra van estar sempre al servei del país». És més, segons l’escriptor i periodista, cal reivindicar la figura del qui va ser «l’últim poeta popular de Catalunya», l’obra del qual, amb el temps, «s’ha convertit en un clàssic que honora la nostra cultura», però que malgrat tot, no ha rebut el reconeixement que mereixeria: «en complir-se el cinquantè aniversari de la seva mort, no s’estava representant cap obra seva en cap teatre de Catalunya».

	La novel·la més cèlebre

L’obra literària
El president de la Secció Filològica, Isidor Marí, va moderar la taula rodona dedicada a l’activitat literària de Sagarra, que va definir com «una obra polifacètica, prolífica i popular». De l’autor, en va destacar el fet que «va cultivar una llengua viva, exuberant, amb un coneixement directe de la llengua de la terra».

Jordi Malé, professor de la Universitat de Lleida, va ser l’encarregat de recórrer la trajectòria poètica de Sagarra, partint de la seva estrena, com a poeta, als vuit anys, fins a la culminació de la seva obra, amb la publicació, el 1945, del Poema de Montserrat. Segons Malé, el recorregut per la prehistòria poètica de Sagarra apunta les tendències en què s’anirà desplegant l’obra de Sagarra, que ja es manifestava, de forma embrionària, en la seva època de preadolescència.
Carme Arnau, crítica literària, va centrar-se en la prosa de Sagarra, en especial en Vida privada ―«una obra que desplega un fris molt ampli de Barcelona», i «molt ben muntada, que demostra un bon domini del gènere»―; Miquel M. Gibert, professor de la Universitat Pompeu Fabra, en el teatre ―un gènere en el qual «es va mantenir fidel al públic», i de què destaquen peces ―; mentre que Raffaele Pinto, professor de la Universitat de Barcelona, va parlar de la traducció que va fer Sagarra de la Divina Comèdia, de Dante, «un text prodigiosament fidel a l’original».

L’articulisme

	Casasús va parlar de l'articulística de Sagarra

Josep M. Casasús, catedràtic de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’IEC, va pronunciar una conferència sobre l’articulisme de Sagarra, que va definir com «una de les primeres personalitats modernes del periodisme tant per la sensibilitat innovadora ―que va aplicar a les formes articulístiques―, com per la seva prosa ―molt amena i imatjada―, però també per la seva capacitat crítica i per un talent literari que va conrear sense petulàncies i academicismes».

Per a Casasús, en la faceta com a articulista de Segarra cal parlar de tres etapes: la primera, com a corresponsal a Berlin, per al diari El Sol, és aquella «més professional», on va demostrar «un compromís informatiu i on va trepitjar terreny». Entre els anys 1920 i 1936, Sagarra va practicar un articulisme «molt brillant i incisiu, molt propi i genuí» al diari La Publicitat i al setmanari Mirador. En aquella etapa va demostrar «una cultura periodística que li venia de grans tradicions foranes», com l’anglesa o la francesa. Va excel·lir com un «renovador del periodisme literari català, en la línia del gran periodisme europeu d’entreguerres».

Posteriorment, en l’etapa de la postguerra, va publicar en el setmanari Destino i al diari La Vanguardia, però «potser perquè hi escrivia en castellà, els articles tenien menys color estilístic que el que havia publicat als anys trenta». D’aquella època, Casasús en destaca l’article  La Burguesía Catalana, publicat a La Vanguardia el 22 de gener de 1961, «un dels textos més incisius de la seva obra periodística». Tal com va explicar el catedràtic de la UPF, «és una anàlisi feta amb lucidesa i claredat de l’evolució històrica de la classe dirigent ciutadana».

	Espadaler, Singla i Espinàs van analitzar l'articulística de Sagarra

La intervenció de Casasús va donar peu a una taula rodona en què van intervenir Anton M. Espadaler, professor de la Universitat de Barcelona; Josep M. Espinàs, escriptor i articulista, i Carles Singla, professor de la Universitat Pompeu Fabra. Va moderar Narcís Garolera, el coordinador de la Jornada.

El primer a intervenir va ser Josep M. Espinàs, que es va autodefinir com «un admirador global de Sagarra i, en especial, de la prosa», de què va lloar « una característica molt important: la precisió». Espadaler, per la seva part, va centrar la seva intervenció en La ruta blava ―el diari que va escriure Sagarra en el seu viatge a Tahití―, que es caracteritza pel «to de conversa, que es tradueix en una proximitat al lector, on es combinen diversos registres, i que remet a un àmbit de tertúlia, que és on va néixer el gran periodisme barceloní dels anys vint i trenta». Finalment, Carles Singla va fer un repàs a la temàtica dels articles que va publicar Sagarra al setmanari Mirador entre els anys 1929 i 1936: en totall, va publicar-hi 352 textos, dels quals 328 sota l’epígraf «L’aperitiu». Segons Singla, «el ventall inacabable i colorista com l’arc de Sant Martí dels temes que va tractar són el tret principal d’aquesta conversa setmanal que mantenia Sagarra amb els seus lectors».

Podeu veure les diferents sessions de la Jornada a la videoteca de l'IEC

Recull de premsa: