A més del català, es van estudiar els usos d'altres llengües com és l'hebreu, el suec i el neerlandès en l'àmbit acadèmic

L’entrada a la societat postindustrial i globalitzada ha generat nous reptes i contradiccions per al català com a llengua científica. D’una banda, les universitats són una de les institucions socials que incorporen més no catalanoparlants a l’ús actiu del català i, en un context d’unió europea, el món universitari contribueix a la internacionalització de les societats catalanòfones. De l’altra, el món de la recerca s’ha decantat de manera massiva cap a l’anglès. Aquest fet, sumat a l’alt grau de mobilitat en els àmbits científics i investigadors i la rapidesa dels canvis, ha fet que la realitat sociolingüística del món científic en les societats catalanòfones estigui plena d’incerteses i dubtes. El cas del català en l’àmbit científic, així com el d’altres llengües mitjanes com són el suec, el flamenc i l’hebreu, va centrar el simposi «La posició de les llengües mitjanes com a eines científiques», que va tenir lloc a l’IEC el 21 de juny.

L’objectiu del simposi va ser dissenyar i recomanar polítiques i estratègies que vetllin per assegurar la integritat, la solidesa i la rellevància del català en els àmbits científics i tecnològics. I és que, tal com va recordar el president de l’IEC en els parlaments inaugurals del simposi, el català ha d’afrontar el repte de ser «una llengua que, tot i ser universalment reconeguda, no és la llengua d’Estat».

González-Sastre, Giner i Serrat, en l'obertura del Simposi	IEC

«El llenguatge evoluciona en paral·lel a l’evolució de la ciència i la tecnologia: entre un trenta i un quaranta per cent dels nous termes estan lligats a aquests àmbits i, per tant, cal que els investigadors col·laborin en què aquesta feina per al català estigui ben feta», va afirmar David Serrat, president de la Secció de Ciències i Tecnologia. Serrat va aprofitar per recordar quins són els projectes que s’han dut a terme des de l’IEC amb aquest objectiu: des del projecte del Diccionari de Ciència i Tecnologia fins als nomenclàtors. Cal, però, «fer-ho arribar a tothom i fer que les publicacions científiques utilitzin aquesta terminologia», va afirmar.

El simposi és el primer dels actes commemoratius del centenari de les seccions de ciències de l’IEC, l’aparició de les quals va comportar, segons el president de la Secció de Ciències Biològiques, Francesc González-Sastre, «un canvi substancial per a Catalunya» ja que es va contribuir a «normalitzar i modernitzar el país, un procés iniciat amb la creació de l’IEC».

El suec i l’anglès, una coexistència harmoniosa
La primera intervenció va ser a càrrec de Jordi Altimiras, de la Universitat de Linköping (Suècia), amb la ponència «L’ús de les llengües pròpies i de l’anglès a Suècia en l’àmbit científic». En el país escandinau, la realitat de l’anglès és molt més diversa de la que es viu a Espanya. Tal com va explicar Altimiras, el 89 % dels suecs parlen anglès, mentre que a Espanya només ho fa el 27 % de la població, unes dades que palesen que l’idioma oficial coexisteix, de manera harmoniosa, amb l’anglès en l’àmbit acadèmic. La llengua anglesa és la predominant en els àmbits de la recerca i la difusió de la ciència i, de fet, no és gaire habitual trobar traduccions al suec de llibres escrits en anglès. «Per mi, no hi ha raons per a publicar articles científics en suec», va afirmar Altimiras. Davant d’aquesta realitat, però, el conferenciant va manifestar que «el suec no ha de competir contínuament amb una llengua majoritària, com li passa al català».

Per una internacionalització de la Universitat belga
Peter Bossier, de la Universitat de Gant (Flandes), va descriure la realitat lingüística de Bèlgica, on coexisteixen el neerlandès, el francès i l’alemany, i on es viuen situacions anòmales, com per exemple en les reunions, que «es fan en neerlandès i francès simultàniament, fins que, arribats al punt que ja no s’entenen els uns amb els altres, s’acaba passant a l’anglès». Bèlgica es va fundar el 1830 i la llengua dels estudis superiors va ser el francès fins al 1930, any en què el neerlandès va esdevenir la llengua de la Universitat de Gant. És per aquesta raó que, segons Bossier, «històricament hi ha hagut un rebuig per les llengües estrangeres, tot i que això ha anat canviant, lentament». Ara, universitats com la de Gant promouen l’ús de l’anglès, present sobretot en els estudis de màster i postgrau. Un dels resultats d’aquesta internacionalització és que la Universitat de Gant «ha crescut de manera contínua sense que això hagi compromès la qualitat de l’ensenyament o de la recerca científica».

Estratègia local o cosmopolita?

Stavans, durant la seva intervenció	IEC

Anat Stavans, del Research Institute for Innovation in Education de la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel), es va centrar en el cas de l’hebreu en la ponència «The Position of Hebrew as a Language of Science and Research: Realities, Challenges and Prospectives». Stavans va plantejar el dilema de triar entre una estratègia cosmopolita ―que garanteix més difusió de la ciència― o una estratègia local ―que permet tenir la ciència sota control però que, a l’hora, comporta un cert risc d’aïllament. Segons Stavans, alguns acadèmics argumentarien que l’ús d’una sola llengua en ciència «limitaria, molt probablement, la creativitat científica i faria incrementar les asimetries existents quant a l’accés a la producció científica internacional i a la difusió de la producció científica local». D’altres, en canvi, advocarien per l’ús d’una única llengua, atès que és molt més pràctic. Sigui com sigui, en el cas d’Israel, per Stavans «l’anglès és una llengua fonamental per a connectar el país amb el món i per a garantir la longevitat de la ciència del país».

La realitat del català en l’àmbit acadèmic
L’últim cas que es va estudiar va ser el català, i l’encarregat de fer-ho va ser Francesc Xavier Vila, del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Vila va fer una radiografia dels usos lingüístics en l’àmbit acadèmic als territoris de parla catalana. El conferenciant va constatar que l’ús de la llengua en l’àmbit acadèmic és heterogeni: mentre que a Catalunya predomina el català, al País Valencià la llengua predominant és el castellà; a les Balears, s’utilitzen tant una llengua com l’altra. Pel que fa a la llengua que s’utilitza en les tesis doctorals, normalment es presenten en castellà, tot i que en els últims anys l’ús del català s’ha incrementat molt considerablement. Passa el mateix amb l’anglès, l’ús del qual s’ha multiplicat gairebé per cinc en els últims deu anys i s’utilitza més habitualment en les tesis sobre ciències naturals i pures que no pas en les d’altres temàtiques.

L'últim a parlar va ser el president de la Secció Filològica, Isidor Marí, que va assenyalar que, a diferència dels casos suec, belga i israelià, a Catalunya hi ha una llengua interposada que ha volgut exercir la funció de llengua internacional.

La pròxima activitat organitzada amb motiu del centenari de les seccions de ciències ―que porta per lema «Cent anys de ciència en català»― es durà a terme a la tardor i consistirà en una jornada titulada «L’ideal científic de Catalunya 1911-2011». En aquesta jornada es farà una reflexió històrica sobre les aportacions dels primers membres de les seccions a la ciència moderna.

Fomentar l’ús del català sense oblidar l’anglès L’anàlisi dels casos suec, belga i israelià manifesta que la promoció d’un repertori plurilingüístic que permeti als científics catalans projectar-se al món no ha de ser obstacle per a un ús normal del català en les activitats científiques. Aquesta és una de les conclusions del simposi, que ha servit per a definir un seguit d’objectius i propostes que poden ajudar a guiar la posició del català en la política lingüística de l’esfera científica. Un d’aquests objectius és que el català ha de continuar sent una llengua indefinidament apta per a tots els usos i, per això, cal garantir que estigui contínuament actualitzada pel que fa a la terminologia i als usos lingüístics. D’altra banda, també cal promoure la presència del català entre els científics que es formen a les universitats de l’àmbit català i fer que les persones que hi treballen, encara que provinguin de l’estranger, vagin assumint la llengua catalana de manera natural. A més, és important garantir l’ús efectiu de la llengua en els entorns universitaris i científics, potenciar-ne l’ús com a llengua de transmissió de coneixement i divulgació científica i afavorir-ne la presència com a eina de producció de coneixement. A la vegada, s’ha d’afavorir la poliglotització dels científics catalans, sobretot en l’ús de l’anglès com a llengua prioritària de comunicació científica internacional.

Podeu veure les diverses sessions del Simposi a la videoteca de l'IEC:

- Sessió 1

- Sessió 2

- Sessió 3

- Sessió 4

Recull de premsa: