Alguns dels signes catalans	Secretaria de Política Lingüística

A diferència del que es creu sovint, la llengua de signes no és universal. No existeix una llengua per a totes les persones sordes del Planeta, de la mateixa manera que no hi ha una llengua oral única per a tots els parlants. Existeix la llengua de signes espanyola, l’argentina, la britànica i, també, la catalana, entre moltes altres. Catalunya té una llengua de signes pròpia des de fa segles i, gràcies a una llarga reivindicació del col·lectiu de persones sordes, aquesta llengua gaudeix avui de reconeixement legal.

	Celebració al Parlament el dia de l'aprovació	Xavier Prat

El dia 26 de maig de 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar de manera unànime la Llei de la llengua de signes catalana, que reconeix la llengua de signes catalana com el sistema lingüístic propi de les persones sordes i sordcegues de Catalunya. La norma regula l’aprenentatge de la llengua, la formació i l’acreditació del professorat que l’ensenya i en garanteix l’ús en les administracions públiques catalanes. «Fins ara no tenia cap mena de protecció ni de reconeixement i no es feia res per a projectar-la socialment, no es considerava patrimoni de Catalunya i això suposava una marginació greu per a tota la comunitat de signants», explica Joan Martí i Castell, que ha estat president de la Secció Filològica de l’IEC durant els darrers vuit anys. «Finalment es posa la llengua de signes catalana (LSC) al mateix nivell que la llengua oral i se li dóna la mateixa protecció», puntualitza Martí i Castell.

Santiago Frigola, vicepresident de Política Lingüística de la LSC de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), creu que l’aprovació de la Llei «és un pas molt important» i que «s’ha avançat molt». «És una manera de donar-li visibilitat social, la Llei li dóna categoria; servirà per a defensar, difondre i normalitzar la llengua de signes catalana», reconeix Frigola, per a qui el més important és «el treball futur cap a la conservació».

L’IEC farà el diccionari i la gramàtica de la LSC

La Llei reconeix l’Institut d’Estudis Catalans com la institució acadèmica responsable de determinar les normes de la llengua de signes catalana i d’impulsar-ne l’estudi. De fet, ja fa temps que l’IEC treballa en aquest terreny. Després de plantejar-se obrir una línia de recerca especialitzada en llengua de signes, el 2006, l’Institut va nomenar com a membre corresponent Josep Quer, un dels millors especialistes universitaris en aquest camp. Quer és director científic de la Gramàtica bàsica de la llengua de signes catalana, la primera gramàtica descriptiva de la LSC, que es va presentar fa quatre anys a l’IEC i que servirà de base per a futurs treballs. «Primer, el que hem de fer és descriure bé la llengua», afirma el lingüista. Quer assegura que la llengua de signes ha estat un tema poc estudiat i la recerca que s’ha dut a terme, molt fragmentària.

La llei regularà l'ensenyament de la LSC	ACN

La tasca principal de l’IEC serà elaborar el diccionari i la gramàtica normatius de la LSC. Per això, el primer que es farà és confeccionar una base de dades i un corpus lingüístic que serviran de base. «Amb el corpus podrem fer una descripció de la llengua, després es crearà un estàndard», explica Josep Quer. «En aquest estàndard, no es menysvaloraran les diferents variants de la llengua de signes catalana, intentarem que sigui consensuat», assegura. Santiago Frigola no creu que sigui difícil consensuar aquest estàndard: «El més important és respectar els dialectes; l’estàndard serà la llengua oficial, destinada als mitjans de comunicació, etc., però és normal que segueixin existint diferents variants». L’actual president de la Secció Filològica de l’IEC, Isidor Marí, afirma que aquesta serà una de les principals línies de treball de la Secció Filològica i apunta que, fins i tot després d’haver establert un diccionari i una gramàtica, caldrà actualitzar-los de manera contínua, «ja que estem parlant d’una llengua viva i en evolució».

Es tracta d’un projecte a llarg termini, ja que per a l’elaboració d’un diccionari es poden necessitar fins a deu anys de treball. Tot i això, el curs vinent ja seran visibles alguns dels treballs inicials de la Secció Filològica: un portal web de la LSC que inclourà la primera gramàtica descriptiva de la llengua de signes actualitzada, així com una base de dades de tots els treballs de recerca que s’han fet fins ara. Isidor Marí creu que la Llei de la LSC atribueix una «responsabilitat important» a l’IEC en conferir-lo com a autoritat normativa i alhora «constitueix també un reconeixement de la funció acadèmica que ja té l’Institut respecte a la llengua catalana en general».

Dos moments clau

L’Institut ha mostrat des de sempre el seu compromís per a tirar endavant la Llei de la LSC. El 10 de maig de 2007, Joan Martí i Castell i Josep Quer van comparèixer davant la Comissió de Treball i Afers Socials del Congrés de Diputats, en el debat del Projecte de Llei de la llengua de signes catalana. La seva intervenció va ser clau per a posar la LSC al mateix nivell que l’espanyola, ja que el Projecte feia referència, exclusivament, a aquesta última. Després de la participació dels membres de l’IEC, la Comissió va aprovar, per unanimitat, la plena equiparació de la llengua de signes catalana.

Un cop elaborat l’esborrany de la Llei de la LSC, els dos membres de la Secció Filològica van comparèixer al Parlament de Catalunya. «No va caler fer cap esmena: totes les forces polítiques estaven a favor de la Llei», explica Martí i Castell. L’única qüestió que no estava clara era la del pressupost, que no venia fixat per llei, tot i que «la primera resposta va ser positiva». L’actual president, Isidor Marí, afirma que les converses mantingudes «fan pensar que el projecte comptarà amb els mitjans necessaris».

A partir d’ara, i per garantir una aplicació coherent de la Llei en l’àmbit de l’educació, l’IEC i el Departament d’Educació de la Generalitat crearan una comissió tècnica que valorarà les necessitats prioritàries en aquest àmbit, tant pel que fa a l’elaboració de materials didàctics com a la unificació dels criteris d’ensenyament en les escoles i en els diferents nivells educatius. En aquesta línia de treball, l’Institut ha establert també contactes amb els diversos països en què la llengua de signes ha estat considerada com a llengua per a intercanviar experiències i realitzar un treball conjunt amb els experts internacionals.

La llengua de signes catalana Actualment, hi ha uns vint-i-cinc mil usuaris de la llengua de signes catalana, dotze mil dels quals són persones sordes que han optat lliurement per aquesta llengua, i la resta són oïdors implicats en l’àmbit familiar, educatiu, d’interpretació, etcètera. L’existència de la LSC es remunta a més de dos segles de trajectòria, encara que al llarg de la història s’ha conegut amb diversos noms (gestos, mímica, llenguatge mímic, llenguatge de signes, etcètera). «Fa dos-cents anys ja hi havia una escola on s’ensenyava la LSC», explica Santiago Frigola, vicepresident de Política Lingüística de la LSC de la FESOCA. De fet, un dels documents més antics de l’ús d’una llengua gestual daten de l’edat mitjana. Joan Martí i Castell, qualifica de «digna persistència» la que ha portat a terme la FESOCA al costat de les persones sordes i sordcegues de Catalunya: «Han estat molt insistents, fins que se n’han sortit». La llengua de signes del nostre país ha viscut moments legals diversos abans de ser reconeguda plenament el passat 26 de maig. La primera mesura que es va adoptar es va dur a terme al Parlament de Catalunya amb la Proposició no de llei sobre la promoció i la difusió del coneixement del llenguatge de signes, aprovada el 30 de juny de 1994. Més tard, amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia, el 30 de setembre de 2005 al Parlament, la LSC va quedar reconeguda en el territori català i es va acordar vetllar per la seva aplicació social. Finalment, la Llei estatal 27/2007, del 23 d’octubre del 2007, va reconèixer les llengües de signes de l’estat, l’espanyola i la catalana, com el mitjà de comunicació de les persones que optessin per aquesta llengua.