El discurs de recepció de Montero es va centrar en «el canvi d’ample de via utilitzant fons europeus Next Generation». La meta dels autors del llibre és integrar el ferrocarril espanyol a Europa: «Els objectius europeus de creixement per a la península Ibèrica amb vista a l’any 2030 són: multiplicar per 10 o 12 el volum de mercaderies; multiplicar per 2,5 el nombre de viatgers, i la interoperació de manera neta i digital.»
Tanmateix, aquests objectius representen un repte molt gran per al país: «Catalunya té un problema de territori, i aquest és l’autèntic coll d’ampolla per al creixement del sistema ferroviari.» És per això que Montero va proposar una estratègia de xoc global atrevida: «Durant els pròxims tres anys cal fer una autèntica revolució perquè l’economia nacional pugui tirar endavant.»
Respecte a l’ús del fons Next Generation per canviar l’ample de via en el corredor mediterrani, s’objecta que els projectes de ferrocarril no encaixen en aquests fons europeus perquè no compleixen un termini menor de cinc anys entre la concessió de l’ajut i el final del projecte. «Estem en una situació d’emergència i ens hi va l’economia del país, i quan alguns personatges asseguren que Next Generation no pot considerar-se una manera de resoldre el tema, li ho hem de fer saber», va sentenciar.
Viader, per la seva banda, va abordar «els criteris bàsics per a la transició ferroviària». Va coincidir amb Montero en el fet que Catalunya és el territori més complex de la Península. En aquest context, la situació de partida és complicada: «Per endreçar el territori només tenim una alternativa: la planificació curosa d’aquest i el ferrocarril com a vector conciliador.»
Va destacar dues virtuts del pla de Rodalies: l’augment de la capacitat en un 50 % i el reequilibri del trànsit als túnels de Barcelona. A parer seu, el vector que garantiria l’èxit de l’increment de la capacitat seria l’augment de velocitat. L’objectiu que va marcar el premiat va ser que el temps màxim entre els extrems metropolitans en el cantó oposat del contigu urbà central sigui d’una hora. Per aconseguir aquesta velocitat, ha estudiat les distàncies ideals entre estacions: Rodalies, 3-5 km; Regionals, 12-15 km, i Inter-regional, 20-50-100 km. «Defensem un model de vida més saludable en què sigui una mica més llarg arribar a l’estació, però, una vegada allí, el tren sigui més ràpid.» En aquesta línia, Montero va remarcar que les estacions haurien de ser centres de serveis de mobilitat amb espais per a aparcament de bicicletes i mobilitat elèctrica.
Per acabar, va subratllar que la transició ferroviària no requerirà inversions inabastables, però perquè sigui viable cal posar al mateix nivell d’importància l’urbanisme, la planificació de serveis i la planificació d’infraestructures: «L’únic vector que pot fer funcionar el territori és el ferrocarril, però se li han de cedir els espais adequats per fer la seva tasca.» |
