El Butlletí de l'IEC

«Difondre els clàssics catalans a Alemanya», per Alexander Fidora

«Com es pot evitar el suïcidi ambiental i econòmic?», per Jeroen van den Bergh

Ressenyes editorials

Alexander Fidora, professor de recerca de la ICREA - UAB i guanyador del Premi Internacional Catalònia de l'IEC 2011

Fa més de cinc-cents anys que un grup d’alemanys de Heidelberg i altres llocs vingueren als països de llengua catalana. Ho van fer per introduir la nova tècnica de la impremta de llibres. Així, els primers llibres impresos en llengua catalana sortiren d’obradors alemanys establerts a Barcelona i a València. Recordem només que l’editio princeps del Tirant lo Blanc, del 1490, es deu a un tal Nikolaus Spindeler de Zwickau.

Sembla que entre els alemanys medievals hi havia una sensibilitat per la literatura i la cultura catalanes, la qual —gosaria dir, avui—, a principi del segle xxi, els lectors de llengua alemanya estan redescobrint a poc a poc. La fira del llibre de l’any 2007 a Frankfurt, amb la cultura catalana com a convidada d’honor, és una bona mostra d’aquesta presa, o millor dit, represa de consciència.

Des dels inicis, la producció literària catalana es caracteritza per una varietat impressionant, tant de contingut com de forma: s’hi troben novel·les cavalleresques, com el Curial i Güelfa, al costat de diàlegs filosoficoteològics, com Lo somni de Bernat Metge; obres pedagògiques, com la Doctrina pueril de Ramon Llull; poesia reflexiva i amorosa com la d’Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, i faules polèmiques com la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda. Des que es fundà, l’any 2007, la col·lecció «Katalanische Literatur des Mittelalters», totes aquestes obres es poden llegir en alemany. Aquesta col·lecció és el resultat de l’esforç comú d’una editorial catalana, l’Editorial Barcino, i una editorial alemanya, la Lit Verlag; i no hi ha dubte que, a Europa, hi hauria d’haver més col·laboracions culturals com aquesta, que, en certa manera, fan eco dels joint ventures medievals d’impressors alemanys a Catalunya.

La publicació dels clàssics catalans medievals en alemany no és solament una fita important per a la projecció de la cultura catalana; cal pensar també en l’enriquiment cultural que la recepció d’aquesta tradició mediterrània pot significar per als lectors de llengua alemanya. La sensibilització per les tradicions lingüístiques i literàries europees i el seu origen medieval és crucial per a comprendre la nostra identitat com a europeus, una identitat que es fonamenta precisament en la cultura vernacular. Només recuperant la riquesa i complexitat d’aquestes tradicions vernaculars —i la catalana n’és una de les més riques— serem capaços d’entendre i fer front a alguns dels reptes que se’ns plantegen avui.

Als alemanys, que sense una preparació filològica prèvia no podem llegir pràcticament cap text medieval de la nostra tradició literària en l’original, ens fa enveja la literatura catalana: enveja per la impressionant vitalitat i continuïtat que ha tingut al llarg dels segles. Aquesta vitalitat i continuïtat, però, només es preservarà si tots continuem llegint les obres clàssiques de la literatura catalana. El públic alemany ja ho fa; els lectors de llengua catalana no poden fer sinó apassionar-se per la seva literatura.

Jeroen van den Bergh, Professor investigador ICREA de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona i professor d’Economia Ambiental i dels Recursos Naturals a la Universitat Lliure d’Amsterdam. Premi de Medi Ambient de l'IEC 2011

Els éssers humans tenim la facilitat d’explorar vies d’escapament en un moment d’esforç per a evitar una política climàtica seriosa. Aquestes vies inclouen la conservació voluntària d’energia, subsidis i preus garantits per a una energia neta, estàndards d’eficiència energètica, electricitat nuclear, l’abaratiment del transport públic amb l’objectiu de reduir l’ús de l’automòbil i, fins i tot, la reducció dels límits de velocitat a les carreteres. Són diverses maneres de fugir d’estudi, vies d’escapament, atès que cap és pròpiament efectiva des d’un punt de vista ambiental.

Els que defensen els subsidis o els preus garantits per a l’energia neta es troben a l’esquerra i a la dreta de l’espectre polític. Els «esquerrans» mostren sentiments emocionalment positius envers l’energia neta, mentre que els «dretans» veuen aquestes polítiques com una manera de donar suport a les empreses privades i evitar els tributs ambientals. Implementant tecnologies més netes, sembla que serem menys dependents d’un tractat post-Kyoto sobre el clima i no caldrà pagar impostos sobre les emissions de CO2. De fet, molts observadors consideren ara que un tractat d’aquesta mena no és necessari, atès que es considera que els països, per si sols, poden aconseguir ràpidament un desenvolupament d’energia neta per mitjà de la promoció de tecnologies que hi estiguin associades. Però aquesta creença és infundada. Les polítiques tecnològiques, com les que s’han implementat amb força a Alemanya durant les últimes dècades, no substitueixen la regulació ambiental. L’aposta per les energies renovables, si no va acompanyada d’una regulació ambiental, és una manera massa costosa i ineficaç de reduir les emissions de CO2.

Si no incrementem el preu dels combustibles fòssils i, per contra, abaixem el preu de les energies netes mitjançant subsidis o preus garantits, el que s’aconseguirà serà fomentar l’ús total d’energia. Sinn (2008) va assenyalar el risc que això arribi a passar amb el terme paradoxa verda: un preu més baix de l’energia neta motivarà un esgotament accelerat de les reserves de combustibles fòssils i un augment de l’oferta, amb el risc que el preu d’aquests combustibles disminueixi i, per tant, en creixi la demanda. L’esgotament accelerat és una conseqüència de la competència del mercat i l’amenaça d’una energia neta més barata, que fan que el valor de les reserves de petroli a la terra disminueixi. Irònicament, com més efectiu és el suport directe a les energies renovables, més fort serà l’efecte posterior de reducció dels preus dels combustibles fòssils i més gran serà el consegüent augment de la demanda indirecta.

La paradoxa verda se centra en el fet que hem oblidat de connectar les solucions climàtiques amb els mercats del petroli (Ploeg, 2011). La principal estratègia per reduir el CO2 a l’atmosfera és retallar l’ús i el subministrament de combustibles fòssils, ja que les úniques alternatives, que són la aforestació i l’emmagatzematge de carboni, ofereixen una capacitat limitada per a reduir les emissions de CO2. La paradoxa verda, però, té un significat més ampli: fins i tot estratègies com són la conservació de l’energia mitjançant tecnologies energèticament eficients i l’ús de l’energia nuclear per a generar electricitat redueixen la demanda de combustibles fòssils sense tenir en compte les subseqüents respostes del subministrament. En conseqüència, es tendeix fàcilment a sobreestimar la contribució d’aquestes estratègies a l’hora de resoldre el problema del canvi climàtic. De fet, representen vies d’escapament per a evitar posar un preu just al CO2.

Si el preu de l’energia es manté baix, la conservació de l’energia serà menys efectiva del que podria arribar a ser. Això es deu a l’efecte rebot, és a dir, a l’ús d’energia o l’emissió de gasos d’efecte hivernacle indirectes, associats a l’activitat que es desencadena arran dels estalvis energètics inicials (Sorrel, 2009). L’efecte rebot es pot considerar com un efecte de fuita que sorgeix pel fet que l’economia no està regulada o, si ho està, de manera incompleta quant a l’energia o quant als impactes ambientals associats a la conducta. Alguns exemples de l’efecte rebot són la compra de màquines més pesades o més ràpides, o amb funcions o dispositius que consumeixen més energia (com els cotxes amb aire condicionat), reinvertir els estalvis econòmics associats a la conservació d’energia (per exemple, anant en avió de vacances), i la difusió de tecnologies energèticament més eficients a noves aplicacions (com ordinadors que utilitzen energia, o bateries). En aquesta línia, Tainter (2011) defensa que les solucions als problemes ambientals, generalment, prenen la forma d’un increment en la complexitat de les tecnologies, les organitzacions i les institucions. Això, a la vegada, tendeix a incrementar la demanda energètica. Dit en unes altres paraules, el que havia de ser una solució, acaba magnificant el problema.

Per a evitar l’efecte rebot, el que cal és encarir l’energia bruta. Tot i que aquesta és una lliçó típica de llibre de text per a economistes, els no economistes no sembla que ho hagin entès encara. Per a assegurar que una certa emissió de CO2, com a efecte rebot, sigui mínima, cal imposar una limitació dura en les emissions d’aquest gas i traduir-ho a un preu variable de CO2. Això implica que hi hagi un sistema de comerç de drets d’emissió de diòxid de carboni com a una política d’efecte rebot efectiva (Bergh, 2011). Si els preus de tots els tipus d’energia bruta estan d’acord amb el seu contingut de carboni, no hi haurà vies d’escapament i no ens haurem de preocupar més per la paradoxa verda i l’efecte rebot.

Així doncs no hi ha una solució fàcil per al canvi climàtic sense un moderat «patiment econòmic» en forma de preus energètics més alts. D’altra banda, no hi ha necessitat de preocupar-se excessivament pel cost del benestar d’una política climàtica segura (Bergh, 2010). En qualsevol cas, necessitem ser conscients que una condició necessària per a la conservació de l’energia i unes energies renovables a gran escala és el mateix: uns preus de l’energia més alts. Malauradament, cap país amb una economia de comerç i intensiva energèticament pot introduir, de manera unilateral, un preu seriós per al CO2, si no és que vulgui cometre un suïcidi econòmic. L’única solució és un acord internacional sobre el canvi climàtic que sigui efectiu. Això ens permetrà a evitar un suïcidi tant econòmic com ambiental.

BERGH, J. C. J. M. van den (2010). «Safe climate policy is affordable - 12 reasons». Climatic Change, vol. 101, núm. 3, p. 339-385.
— (2011). «Energy conservation more effective with rebound policy». Environmental and Resource Economics, vol. 48, núm. 1, p. 43-58.
JEVONS W.S. (1865). The coal question: an inquiry concerning the progress of the nation, and the probable exhaustion of our coal-mines. Londres: Macmillan and Co.
PLOEG, R. van der (2011). «Macroeconomics of sustainability transitions: Second-best climate policy, Green Paradox, and renewables subsidies». Environmental Innovation and Societal Transitions, vol. 1, núm.1 [doi:10.1016/j.eist.2011.01.001]
SINN, H. W. (2008). «Public policies against global warming: A supply-side approach». International Tax and Public Finance, vol. 15, núm. 4, p. 360-394.
SORREL, S. (2009). «Jevons’ Paradox revisited: the evidence for backfire from improved energy efficiency». Energy Policy, vol. 37, p. 1456-1469.
TAINTER, J. (2011). «Energy, complexity and sustainability: A historical perspective». Environmental Innovation and Societal Transitions, vol. 1. [doi:10.1016/j.eist.2010.12.001]

Cloc!

August Bover. Il·lustracions de Pere Capellà Simó.
Arola Editors
Barcelona, 2011
ISBN: 978-84-92839-99-5
Pàgines: 112

El llibre Cloc!, d’August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l'IEC, és una invitació a perdre’s pels camins de la literatura més enginyosa i juganera. L’escriptor i periodista Màrius Serra, que s’encarrega del pròleg de l’obra de Bover, va més enllà i afirma que aquest llibre és una festa verbal de la llengua catalana. Per això ―i no podria ser d’altra manera―, el primer poema va dedicat a qui l’autor considera el pare de la llengua, Ramon Llull. El poema consta de versos que comencen i acaben amb «ll», com el palíndrom que forma el cognom de l’autor medieval català. Durant la lectura del poemari, inevitablement, el lector recordarà els versos de Pere Quart (un xic de pa / un poc de fred…) i és que Bover recupera la voluntat de mostrar que la llengua és divertida i que, de fet, està més viva que mai.

El llibre dóna resposta als reptes que el lector més encuriosit podria arribar a plantejar al poeta: hi trobem poemes fets només amb monosíl·labs, poemes en què únicament s’utilitza una vocal i poemes en què en cada vers és un verb acompanyat de pronoms febles. En el poema «Febleses clítiques», per exemple, trobem versos com «capgireu-los-li-la / aneu-vos-n’hi / doneu-vos-les». Però si el que el lector vol és jugar amb els mots compostos, «Malsons d’un somiatruites malaguanyat» és un bon exemple de les possibilitats infinites que ofereix la llengua catalana.

Robert Louis Stevenson, l’autor d’obres com L'illa del tresor o L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, va dir una vegada que «qualsevol paraula dita o escrita és llenguatge mort». Però potser, si Stevenson hagués tingut l’ocasió de llegir una obra com Cloc! que, coincidint amb «l’any de la paraula viva», demostra que el català és més viu que mai, segurament canviaria d’opinió.

Física per a la ciència i la tecnologia

Paul A. Tipler i Gene Mosca (autors); David Jou i Josep Enric Llebot (coordinadors de la traducció de l’obra al català)
Editorial Reverté
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-291-4433-8
Pàgines: 1.662

Conegut més popularment com «el Tipler», la sisena edició nord-americana del tractat Physics for scientists and engineers, de Paul A. Tipler i Gene Mosca, arriba en català a les llibreries, en una edició que ha estat coordinada pels membres de l’IEC David Jou i Josep Enric Llebot. L’edició s’emmarca dins el projecte Scriptorium ―impulsat per l’IEC, la Fundació Alsina i Bofill, la Fundació Joaquim Torrens-Ibern i la Fundació Congrés de Cultura Catalana―, que té per objectiu publicar en català llibres de text universitaris bàsics, de les carreres científiques o tècniques que fins ara només es podien trobar en altres llengües.

En aquesta sisena edició, entre altres novetats, es presenten estratègies de resolució de problemes, s’ha millorat el suport matemàtic i s’ha actualitzat la informació sobre les aplicacions actuals de la física. Així, per exemple, es posa de manifest que les aplicacions de la física es poden trobar tant en un parc eòlic com als termòmetres moleculars i als motors de detonació per impulsos.

L’obra de Tipler i Mosca ha tingut un èxit considerable, tant en la versió en anglès com en altres idiomes, ja que és d’utilitat tant per als estudiants de física i enginyeria com per als estudiants d’altres especialitats que vulguin disposar d’un text de referència general sobre física. Segons Jou i Llebot, les claus de l’èxit d’aquesta obra són que «el text és clar i rigorós; el contingut és ampli; l’exposició dels problemes és rica i està ben graduada, i les il·lustracions són aclaridores i atractives». A més, tal com assenyalen els coordinadors de l’edició en català, el llibre acompanya tot aquest contingut amb textos sobre temes actuals, redactats per especialistes diversos.

Josep Carner i Puig-Oriol: Semblança biogràfica

Josep Vallverdú i Aixalà
Institut d'Estudis Catalans
Barcelona 2008. Primera reimpressió, 2011
ISBN: 978-84-7283-963-2
Pàgines: 16

Pompeu Fabra i Poch: Semblança biogràfica

Joan Solà i Cortassa
Institut d'Estudis Catalans
Barcelona, 2006. Primera reimpressió, 2011
ISBN: 84-7283-861-7
Pàgines: 26

«Un xic exòtic i desorientat»: Semblança de Joan Maragall l’últim any de la seva vida

Carles Miralles i Solà
Institut d'Estudis Catalans
Barcelona, 2005. Primera reimpressió, 2011
ISBN: 84-7283-793-9
Pàgines: 30

Joan Maragall, Pompeu Fabra i Josep Carner han jugat un paper molt important en la història de la cultura catalana. L’Institut d’Estudis Catalans brinda la possibilitat de conèixer una mica més de prop aspectes de la vida d’aquestes figures amb la reedició de diverses conferències que tractaven sobre els tres personatges. Una reedició especialment oportuna, atès que tots tres van ser membres fundadors de la Secció Filològica de l’IEC, que enguany celebra el centenari. Les «Semblances Biogràfiques» posen a l’abast del lector aspectes no sempre coneguts sobre la vida privada d’aquests personatges i que permeten descobrir qui hi havia darrere les grans obres que han marcat un abans i un després en la nostra llengua.

El lingüista Joan Solà és l’autor de la semblança de Pompeu Fabra, pronunciada en una conferència davant el Ple de l’IEC l’any 2005. Solà relata diversos episodis biogràfics, com l’estada de Fabra a la Casa Perxés d’Agullana, juntament amb altres personalitats com Rovira i Virgili o el president Companys, abans d’exiliar-se fora d’Espanya; però també fa un repàs pels criteris normatius que Fabra va defensar al llarg de la seva vida. D’altra banda, Carles Miralles és l’autor de la conferència sobre Maragall, centrada en l’últim any de vida del poeta. En aquesta conferència, Miralles esmenta les missives entre Maragall i Carles Rahola, en què s’aborden els motius pels quals, durant aquest últim període, el poeta sembla estar «un xic exòtic i desorientat», un fet molt comentat entre els crítics de la seva obra. Finalment, Josep Vallverdú, en la semblança sobre Josep Carner, ressalta l’aportació a la poesia catalana de l’autor d’Els fruits saborosos, que des de ben jove va ser batejat com el príncep dels poetes.

El plantejament de les semblances té un objectiu clar: divulgar la faceta menys coneguda de la vida d’aquests autors juntament amb els aspectes més rellevants que els van caracteritzar. El resultat és una obra allunyada de l’esquema clàssic d’una biografia, ja que no és un relat cronològic de la vida de Maragall, Fabra i Carner, sinó que se centra en episodis clau de la vida i l’obra d’aquestes grans figures que, segons apuntava Joan Solà, és imprescindible conèixer «per tal que la historia ens serveixi de lliçó».

Candidatures exprés, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 2 d’abril de 2011