Diverses campanyes pel català				Secretaria de Política Lingüística

Les enquestes mostren que des de l’aprovació de la primera Llei de normalització lingüística a Catalunya, fa vint-i-cinc anys, s’ha incrementat significativament el coneixement del català. La llengua catalana ha penetrat en l’espai de la vida quotidiana, però les anàlisis estadístiques mostren que això no sempre es tradueix en un increment proporcional del seu ús.

Amb l’objectiu d’analitzar la situació del català i fer balanç d’aquests vint-i-cinc anys de la Llei de normalització lingüística a Catalunya, durant el mes de març, l’IEC, juntament amb la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), ha obert el debat als màxims responsables de la institució de Govern durant aquests anys i als que han dirigit la política lingüística amb dues lleis pel camí. Hi han participat el president de la Generalitat, José Montilla, i l’expresident Jordi Pujol, així com els exdirectors generals de Política Lingüística Aina Moll, Miquel Reniu i Lluís Jou, l’exsecretari Miquel Pueyo, i l’actual secretari, Bernat Joan.

Tant el president de la Generalitat, José Montilla, com l’expresident Jordi Pujol van lloar en les seves intervencions la política lingüística dels seus governs, però també van reconèixer la necessitat d’assumir nous reptes, com ara la immigració.

El coneixement augmenta
Respecte a l’increment del coneixement del català, les xifres comparatives entre el 1986 i el 2001, segons els cens lingüístic de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), són clares, tal com es detalla en el gràfic següent:

Font: Idescat

Segons l’Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya del 2003 (l’última disponible), el 97 % de la població entén el català, el 84,7 % el sap parlar, el 90,5 % el sap llegir i el 62,3 % el sap escriure. Pel que fa a l’ensenyament, mentre el curs 1978-1979 només un 2 % dels centres impartia les classes en català, el 1989-1990 ja n’era un 36% i el 1994-1995 se n’arribava al 74 %. En el cas de les pel·lícules en català, per exemple, l’any 1977 només dues ocupaven la cartellera, mentre que el 1982 ja n’eren tretze; el 1980, vint; el 2002 en passaven a ser noranta-dues; el 2003, cent quatre i el 2006 un total de cent set pel·lícules (originals, doblades o subtitulades al català).

Un llarg camí

	DOGC del 22 d'abril de 1983 i campanya 'El català és cosa de tots'

El primer pas cap a la normalització data del 1983, en què es va aprovar amb un ampli consens la primera Llei de normalització lingüística a Catalunya. El mateix any naixia TV3, i en J. R. I la Sue Ellen, de la sèrie Dallas, començaven a parlar en català i es consolidava l’ensenyament del català a les escoles. També es televisaven partits de futbol del Barça en català. «Havíem d’aconseguir que el català fos la llengua vehicular a l’escola, l’ensenyament era un dels nostres punts bàsics; però no ho podíem fer a punta d’espasa perquè es podien produir ruptures internes. A més, tot i la manca de recursos i les relacions difícils amb Madrid, vam decidir donar prioritat als mitjans de comunicació en català», recorda Jordi Pujol. L’expresident de la Generalitat va destacar en la seva intervenció, el passat 17 de març a l’IEC, l’èxit d’aquelles iniciatives, però va apuntar també alguns fracassos del seu Govern, com l’intent de fer el passaport en català o la llei del cinema en català, de nou d’actualitat. «L’executiu ja fa bé d’intentar-ho, tot i que costarà molt. Jo ja m’hi vaig trencar les banyes i no ho vaig aconseguir.»

L’actual president de la Generalitat, José Montilla, també va fer un balanç positiu d’aquella primera etapa de normalització en la conferència amb què va obrir el cicle el passat 2 de març. «Tot i les mancances, s’havia avançat en el coneixement i en l’ús del català, fins a uns nivells mai assolits.» I seguint aquest camí s’arribava a l’aprovació, el 7 de gener de 1998 —en aquest cas sense l’aprovació de totes les forces polítiques—, de la Llei de política lingüística, actualment vigent. Ja no es tractava de «normalitzar» sinó de «formalitzar», va afirmar Montilla, qui va voler recordar que en aquell moment «certes tribunes mediàtiques van recuperar la versió més rància de l’anticatalanisme, de la mà d’un suposat conflicte lingüístic».

Salvador Giner i el president Montilla	IEC

Durant l’acte, Montilla també va expressar la seva preocupació sobre la possibilitat que ara el Tribunal Constitucional retalli el model lingüístic català. «Seria una desqualificació del model de convivència. Confio que el sentit institucional prevalgui sobre les baixes passions polítiques, de manera que aquesta preocupació d’ara acabi sent un núvol passatger, i confio que el criteri dels magistrats serà especialment curós.» A més, va advertir que «amb la convivència civil, amb la llengua, no s’hi pot jugar» i que «el nostre país no acceptarà de cap manera que se li imposi, des de fora, una confrontació lingüística». Així mateix, Jordi Pujol va assegurar que una sentència contrària al model lingüístic suposaria una decisió «d’extrema gravetat» que significaria «una reculada molt important del que hem aconseguit fins ara. Seria un casus belli», va sentenciar.

Millores, però no suficients
Segons l’Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya, del 2003, el català és considerat la llengua pròpia del 48,8 % de la població, mentre que el castellà ho és del 44,3 %. Però també assenyala que, com a conseqüència dels elevats fluxos migratoris, el castellà supera el català com a llengua més parlada de petit a la llar i és que cal tenir molt en compte una altra xifra: en els últims deu anys han arribat a Catalunya prop d’un milió de nouvinguts.

Si repassem les dades aportades per la Secretaria de Política Lingüística, destaca el fet que per dirigir-se a persones desconegudes, el 39,5 % utilitza el català de manera exclusiva, mentre que el 36,7 % ho fa en castellà. Però el més significatiu és que el 70 % dels que comencen una conversa en català, continuen parlant en castellà si l’interlocutor parla en castellà. Pel que fa a la població que sap escriure en català, el 51,4 %, és a dir, més de la meitat, utilitza exclusivament el castellà per a les notes personals, mentre que el 31,4 % ho fa en català.

L’IEC ja alertava sobre aquesta situació en la declaració «L’ús social de la llengua catalana», aprovada el 2004. L’Institut reconeixia aleshores canvis lingüístics de grans dimensions que empenyien el català «en un estat summament greu», en què, fins i tot, es podia témer per la futura sostenibilitat. La declaració destacava la baixa presència del català al món socioeconòmic, la justícia, el pensament, la recerca, la publicitat i el lleure; així com la indiferència respecte a la llengua per part dels joves i una clara situació d’inferioritat en el seu propi espai comunicatiu. Alhora qualificava l’habituació dels catalanoparlants al canvi a la llengua hegemònica de «perill de primera magnitud que amenaça molt seriosament la mateixa supervivència del català» i afirmava que «els remeis s’han de generar tant des dels governs autonòmics com des dels governs estatals; no es pot exigir a la ciutadania una militància activa permanent a favor de la llengua pròpia; els governs han d’ésser capdavanters en la creació de les condicions que frenin la progressiva substitució lingüística».

	L'expresident Jordi Pujol	IEC

En aquest sentit, Jordi Pujol va reconèixer durant la seva intervenció el fracàs en intentar fer del català la llengua del lleure, és a dir, dels joves, però també va afirmar que «no ens podem rendir». L’expresident va comparar aquests vint-i-cinc anys de política lingüística amb la pel·lícula Qué bello es vivir i va arribar a la conclusió que «si no haguéssim actuat tots així, ara estaríem molt malament». A més, va donar suport a la Generalitat a l’hora de promoure inspeccions a restaurants i hotels per a controlar que s’utilitzi el català i, sobretot, va animar els catalans a demanar la carta en català. «No ens ha de fer vergonya. A més, si això no té més èxit és per culpa nostra; la nostra gent és tova», va concloure.

José Montilla, per la seva banda, també va acceptar la necessitat d’afrontar nous reptes, com ara la immigració i el fet de convertir el català en la llengua dels joves, «més atractiva que obligada». Segons Montilla, «correm un risc, si seguim confiant-ho tot a l’àmbit escolar i a la immersió lingüística. Cal trobar i estimular les vies per les quals la societat d’arribada permet als nouvinguts que visquin la seva pròpia llengua com un valor». Així mateix va assegurar que la política lingüística seguirà sent una prioritat del Govern, perquè és un repte de país.

Per la seva banda, el president de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), Joaquim Torres, assegura que la política lingüística funciona i és útil, però una altra cosa molt diferent és la situació del català: «El català és una llengua viva però està amenaçada. De moment es va mirant de fer front a aquesta situació, però no sabem si serà suficient. Això sí, s’està treballant des de l’Administració i des de la societat perquè el procés continuï.»