|
La vitalitat de les arts escèniques als Països Catalans —capaç de superar les crisis més profundes— s’ha tornat a posar a prova amb la pandèmia devastadora que encara patim i que ha deixat el món de la cultura sota mínims. La fragilitat estructural gairebé endèmica del sector ha fet aflorar —encara més— les penúries més flagrants amb què ha topat l’evolució de l’escena catalana d’ençà que, en el segle passat, va aconseguir una mínima institucionalització, una notable presència als escenaris i una certa projecció internacional. Puntualitzem-ne almenys quatre, d’aquestes penúries. En primer lloc, la manca d’unes polítiques teatrals potents —de bracet de les culturals— que, més enllà de la retòrica buida, articulin una estructura sòlida, descentralitzada, dinàmica, plural, compromesa i lliure. En segon lloc, l’existència d’un empresariat privat de caràcter monopolístic, de vegades més interessat en el negoci que en la cultura, que s’ha beneficiat d’ajudes oficials molt abundants, sense gaires contrapartides a canvi. En tercer lloc, l’absència d’una xarxa escènica de domini públic àmplia, basada en la reciprocitat i la lleialtat, que abraci tots els Països Catalans —especialment, el triangle d’anada i tornada Barcelona-València-Mallorca— i que permeti generar un focus de creació, exhibició i exportació tan potent com el que dibuixa l’Arc Mediterrani en termes polítics, econòmics, socials i culturals. En quart lloc, la precarietat dels professionals del sector, que han de treballar sovint en condicions laborals penoses i sota el xantatge sentimental de la crida voluntariosa i vocacional.
Bona part d’aquests temes, d’una manera directa o indirecta, van ser abordats en la jornada virtual La dramatúrgia catalana al segle XXI, balanç crític, destinada a valorar la literatura dramàtica del segle XXI als Països Catalans. Com en les edicions anteriors, les dedicades a la poesia (2016) i a la narrativa (2018), aquesta d’ara s’insereix també en el cicle Balanç crític de la literatura catalana actual, organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans). La perspectiva de gènere literari —diguem-ho de seguida per no haver de sentir la reiterativa cançó de l’enfadós— no ens ha fet perdre en cap moment la dimensió escènica del fet teatral i, per aquest motiu, les aproximacions que proposem desborden per tots costats una mirada exclusivament textocèntrica. Val a dir d’entrada, també, que qualsevol intent de fer un balanç crític de la dramatúrgia catalana actual pot semblar, certament, temerari per la proximitat temporal i la consegüent manca de perspectiva. El panorama resulta molt més complet i complex que el que puguem esbossar en aquest volum, però les incursions polièdriques que hi oferim —fetes des d’ara i ací, i doncs provisionals— demostren justament que els participants en la jornada no tan sols en són del tot conscients, sinó que també ho posen de manifest en les intervencions. |
