L’article mostra en clau sostenibilista els canvis que han tingut lloc en la conservació i la gestió de la natura en els darrers quaranta anys a Catalunya: mostra els avenços que s’han produït i les qüestions que després de tantes dècades encara no s’han resolt com caldria. Analitza l’ús dels recursos naturals de la mineria, l’agricultura, la ramaderia, l’explotació forestal, la pesca, el turisme de natura i la producció i el consum d’energia. Aquest ús té com a resultat una petjada ecològica, és a dir, la superfície productiva terrestre i marítima necessària per a generar els recursos consumits i absorbir els residus resultants, que és aproximadament set vegades la quantitat disponible, un nombre molt elevat però molt similar a la resta de països europeus. Aquesta sobreexplotació dels recursos naturals té un gran impacte sobre la terra i les seves diferents formes de cobertura, aire i aigua.
Durant els darrers vint-i-cinc anys, els boscos i les zones urbanes han guanyat gairebé un 3 % més de territori a costa de les terres agrícoles; els municipis que voregen el mar han augmentat el nombre d’habitants i d’activitat i, tot i que només ocupen el 6,7 % de la superfície total, representen el 43,3 % de la població; la qualitat de l’aire s’ha estabilitzat des de principis de segle i s’ha produït una certa millora en l’estat dels ecosistemes aquàtics, però tot i això només el 36 % es troba en bon estat, mentre que la resta ha patit canvis morfològics i diferents formes de contaminació de fonts no puntuals; mentrestant, la biodiversitat de la flora i la fauna continua amenaçada. Les polítiques ambientals no van prou lluny, de manera que cal revisar la legislació relacionada amb l’impacte ambiental i la protecció d’espais naturals, flora i fauna. La promoció de la investigació ambiental ha d’anar acompanyada d’una educació ambiental per a afavorir una societat més coneixedora, amb més control i influència sobre les decisions que l’afecten profundament. De fet, la conservació de la natura va de bracet amb altres reptes socials i econòmics que requereixen una visió més sostenible. Els problemes actuals amb la natura es deriven del model econòmic actual, que és insostenible en el medi ambient, ja que no té en compte els impactes ambientals.
La implicació dels científics i dels tècnics va, però, més enllà de la d’un treball de diagnosi, i l’article inclou també una part de propostes, ja que s’hi presenten una sèrie de mesures i accions prioritàries raonables i factibles relacionades amb cada ús dels recursos naturals del país, amb els impactes que han tingut i amb la seva gestió, amb l’esperança que puguin contribuir a millorar la conservació i la gestió del medi ambient i la biodiversitat i avançar cap a la sostenibilitat.
En aquest article es pretén, doncs, que l’exemple de Catalunya serveixi com a inspiració per a altres països que es troben en un context socioeconòmic similar per tal d’afrontar l’actual crisi ambiental i de la biodiversitat i, al mateix temps, també pot donar pautes d’actuació a l’hora d’implementar l’Estratègia de la Unió Europea sobre Biodiversitat per al 2030. |
