Jaume Vicens Vives	Editorial Vicens Vives

Aquest any 2010 es compleixen cent anys del naixement, i cinquanta de la mort, de Jaume Vicens Vives (Girona, 1910 - Lió, 1960). Gràcies a ell, la història contemporània de Catalunya va començar a ser considerada un camp d’estudi i els llibres de text de les escoles es van renovar de dalt a baix, ja que va hi va introduir una metodologia nova. Per retre-li homenatge, l’IEC organitza el proper 18 de febrer la sessió «Vicens Vives, més enllà de l’historiador», en què s’exploraran diversos aspectes de la vida i l’obra de l’intel·lectual, a més de la seva faceta d’historiador. «Volem oferir una visió retrospectiva però crítica de l’historiador, explorarem el seu vessant civicopolític», explica el membre de l’Institut Albert Balcells, que moderarà la sessió. En l’acte intervindran, a més, Enric Pujol, Jaume Sobrequés i Antoni Simon.

Aquesta taula rodona serà el primer dels actes acadèmics que se celebraran al llarg de l’Any Jaume Vicens Vives en diverses universitats i institucions catalanes. La inauguració de l’Any Vicens Vives, però, tindrà lloc al Palau de la Generalitat, el 10 de febrer, en un acte en què intervindran diverses personalitats. El mateix dia, el Museu d’Història de Catalunya inaugurarà l’exposició itinerant «Jaume Vicens Vives i la nova història».

L’evolució cap al catalanisme

	Editorial VV

L’historiador Enric Pujol s’encarregarà d’analitzar la faceta acadèmica de Jaume Vicens Vives, així com la seva evolució ideològica. «La seva entrada a l’IEC va ser molt polèmica. Abans de la guerra no era catalanista en absolut, i  per això en alguns sectors era vist com l’enemic», explica Pujol. Vicens Vives va incoporar-se a la Secció Històrico-Arqueològica (SHA) de l’Institut l’any 1958 i va manifestar la seva voluntat de col·laborar-hi. Tot i això, la relació amb l’acadèmia catalana va durar ben poc, ja que va morir l’any 1960. Tal com explica Enric Pujol, l’acostament de Vives envers els sectors catalanistes va ser lent. Tenia contactes amb falangistes que eren intel·lectuals importants. «Ell sempre voldrà fer de pont entre els franquistes i els opositors»,  apunta Pujol, «fins i tot volia ser ministre».

En aquest sentit, Albert Balcells recorda que la mort prematura de Vicens Vives només ens permet fer especulacions sobre la seva carrera política, però està clar que «tenia una gran projecció pública». També destaca que abans d’entrar a l’IEC, Vives va defensar l’obra de la institució a la revista Destino —en una època de semiclandestinitat— i fins i tot va llegir a l’IEC l’assaig Notícia de Catalunya (1954). Les observacions recollides aleshores li van servir per a ampliar la segona edició del volum. «Notícia de Catalunya va ser una obra de referència molt important per al país. El llibre va marcar una via nova, vital per a la presa de consciència del país», remarca Enric Pujol.

Una nova visió de la història

	El seu ex-libris	UDG-Fons JVV		Als anys 50	Editorial VV

Jaume Sobrequés, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’Institut, centrarà la seva conferència en el paper de Vives com a impulsor editorial i de projectes científics. I se centrarà especialment en quatre projectes vinculats a l’editorial Teide, fundada per Vicens Vives el 1942: la publicació de l’Índice Histórico Español, la revista Estudios de Historia Moderna, la sèrie Biografies catalanes i Historia social y económica de España y América. «La de Vives va ser una renovació conceptual de la manera de fer història. Ell va introduir una metodologia científica i la importància dels fets econòmics i socials».

Per Sobrequés, l’obra de Vives va ser important sobretot per a l’educació mitjana ja que va introduir una visió renovada de la història d’Espanya en els llibres de text. «Va portar a terme una gran tasca de renovació pedagògica en els manuals de batxillerat dels anys 50, carques i tronats. I va aconseguir que hi col·laboressin els millors historiadors del país». Així, els llibres de les escoles van començar a parlar de l’existència d’altres estats nacions, una idea de pluralitat fins aleshores obviada.

Una xarxa de relacions

Vicens Vives a la plaça del Rei	Editorial VV

El membre de l’IEC Antoni Simon tancarà la jornada commemorativa dedicada a Vicens Vives amb la conferència «L’historiador i la seva escola en el context hispànic». Simon parlarà de les relacions de l’intel·lectual gironí amb la historiografia espanyola dels anys quaranta i cinquanta, i molt especialment de les relacions amb el grup d’historiadors de l’Opus Dei, entre els quals destaca Florentino Pérez Embid, qui va ser director general de Información del 1952 al 1957 i amb qui Vives va mantenir una relació clau. «D’una banda, s’establien vincles per qüestions acadèmiques, de l’altra, amb una certa profunditat, i en tercer lloc, hi havia les relacions políticoideològiques», exposa Antoni Simon.

	Amb Josep Pla	Editorial VV

En el cas de Vives, Simon explica que era una persona molt «possibilista», podia establir relacions amb gent molt diferent, que anava des dels sectors catalanistes als monàrquics, passant per l’Opus. «Va intentar ser pragmàtic per tal de tirar endavant els seus projectes i per això va establir una forta xarxa de relacions». D’aquesta manera, l’historiador aconseguia remoure les traves de la censura, ja fos per les seves publicacions o per les dels seus amics. «En aquest sentit era polític, jugava a l’ambigüitat. En l’època bona es portava bé amb tothom, intentava ser un home pont, que era tot al que es podia aspirar en aquell moment», explica Enric Pujol.

Jaume Vicens Vives tenia, doncs, contactes arreu, amb el catalanisme interior i amb l’exterior, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas; no era afí a l’Opus però tenia amistat amb alguns dels principals intel·lectuals que l’integraven, i el seu nom sonava per a ocupar algun càrrec de responsabilitat a Madrid. «Era un home important», sentencia Antoni Simon. Gràcies a això, Vives va aconseguir tirar endavant la historiografia contemporània.