Com es pot comunicar, de manera efectiva, la ciència?

S’ha d’anar en compte amb aquest tipus de comunicació per tal de no vendre un optimisme excessiu. Ja hi ha massa gent que ha curat el càncer, que ha curat la diabetis, i això va generant una sensació d’esgotament en la gent, a la qual estàs enganyant. Quan es comuniquen els resultats de la investigació s'ha de fer de manera realista i que el públic en general sàpiga fins a quin punt aquest descobriment resulta un pas endavant en el coneixement. La ciència, avui en dia, es va fent pas a pas. Molt poques vegades hi ha un gran salt. Pas a pas s'ha fet un gran camí des d’on s'estava fa cinquanta anys fins on som ara.

Els avenços enormes són el que donen pas a un Nobel, i d’aquests n’hi ha molt pocs. En resum, s’ha de comunicar el descobriment, però s’ha de fer d’una manera moderada, ajustada, modesta i sense fer volar coloms...

A la vegada, tot i aquesta prudència, s'ha de ser molt agosarat a l’hora de comunicar la importància de la ciència. Malgrat que no tots els descobriments són «per llançar coets», l’activitat científica diària, els descobriments més modestos, acaben repercutint en grans beneficis per la societat.. Aquest és un missatge que s’ha de comunicar constantment. L’activitat científica té un gran valor afegit, i és que és una activitat que pot arribar a crear benestar econòmic i social. La diferència entre una societat postmoderna i una d’economia clàssica és que les unes fabriquen coses i les altres tenen talent i viuen de l’economia basada en el coneixement. I aquesta economia no es basa en mà d’obra barata, sinó en cervells d’obra preparats. Aquests cervells es preparen en universitats de categoria i en centres de recerca on realment s’entrena la gent a ser capaços d’entrar en territoris on cap altra ment humana no hagi entrat abans.

Aquest tipus de jove que entrenes perquè sigui atrevit, perquè s'enfronti als problemes d’una manera diferent, perquè es faci preguntes que ningú no s’ha fet abans, és el tipus de persona que acaba creant aquests centres i que té un know-how ('destresa, capacitat') que li permet ser un motor de la societat.

I l’IRB té aquesta atracció per als nous talents?

L’IRB és un d’aquests nous centres. A Catalunya, a més de l’esforç que s’està fent perquè les universitats donin passos endavant en el camí de convertir-se en centres realment competitius i visibles en el conjunt mundial (en aquests moments, les universitats espanyoles en l'àmbit internacional no estan fent gaire bon paper, ja que només en tenim una entre les dues-centes primeres, que és la UB), tenim la sort que, en els darrers set o vuit anys, s’han creat uns centres de recerca que intenten jugar a la «Champions» de la recerca en moltes àrees, i particularment, en la biomèdica. I en això, el fet que a Catalunya hi hagi més d’un centre de recerca biomèdica és una sort, perquè els centres de recerca no funcionen com una flor en el desert, sinó que ha de tenir un bon jardí i un bon jardiner.

És essencial que els centres s’ajudin, es complementin l'un amb l’altre i que competeixin. De fet, som «compecol·laboradors» o «colecompetidors»... Si t’hi fixes, quan es pregunta«on hi ha els grans centres de recerca?», la gent sempre contesta: «Als Estats Units». I jo els responc: «Ah sí?, digue’m un centre de recerca a Arkansas?, a Dakota del Sud? Oklahoma?...» Quan no me’n saben donar cap, em diuen que els que ells coneixen estan a Boston, a San Francisco, a Nova York... I què passa en aquests llocs? Doncs, a Boston tens Harvard, el MIT i els seus instituts associats, la Universitat de Boston, la Universitat de Massachusetts; a San Francisco tens Berkeley, UCSF, Stanford, els grans centres biotecnològics de la Badia...

Com es pot comprovar, són sempre aquests conjunts els que fan la potència. La massa crítica és la que potencia les àrees metropolitanes, i a Barcelona s'està jugant bastant fort en aquest sentit, tot i que m’acaben de donar notícies bastant descoratjadores...

Què li han dit?

Doncs, m’han comentat que el pressupost per a recerca de la Generalitat està «tuberculós». A veure si aconseguim donar-li vitamines i que creixi una mica més..

Cal suposar que el finançament és un tema clau... En quin punt ens trobem en aquest aspecte a Catalunya?

El creixement de la inversió pública en ciència havia estat important aquests darrers anys, i, si no fos per aquestes notícies que t’acabo de comentar, podríem dir que «anàvem bé». Ara no sé si hi anirem... I això és important, ja que s’estronca una tendència que, només mantenint-la, donava per a anar progressant. Estàvem molt endarrere i l’intent que hi havia d’arribar al 2 % del PIB en inversió en ciència per al 2010, si es confirma aquesta retallada, no s’assolirà.

Fan falta diners. Més que els que hi ha ara. Cal duplicar o triplicar els diners que es destinen actualment a recerca. Això no vol dir que siguin molts diners en valor absolut. En valor absolut és la «xocolata del lloro». Un quilòmetre d’autopista o una bona obra pública val molt més. El que cal és que els polítics puguin entendre que potser és millor tenir una carretera de menys i assentar les bases de l'economia sobre la qual fonamentarem el futur dels nostres fills.

Però aquesta és una idea difícil de fer arribar a la gent, encara que sigui per la manca de tangibilitat de la investigació...

Sí, i per això és bàsica la col·laboració entre periodistes i científics, perquè entre tots fem arribar el missatge a la societat que la investigació que s’està realitzant és bona per a ells.

Però no n’hi ha prou només amb diners, no?

No. A més de posar-hi més diners, és important que aquestes inversions es realitzin en centres que tinguin l’adequada organització i filosofia. Diners, en fan falta més, però només s’aprofita si s’inverteix en entitats organitzades de manera que puguin aprofitar aquests calés. El que passa és que aquest sistema, que sembla tan obvi, està en contra del sistema tradicional d’organitzar la recerca a casa nostra, ja que són organitzacions que estan basades en el fet de poder actuar com una empresa que lluita en el mercat, buscant els millors talents, no havent de pagar un sou basat en taules salarials sinó en virtut de la llei del mercat... A més, a Barcelona, amb l’increment del cost de l'habitatge, si s'ha de fer venir algú de fora s'ha de ser conscient que el salari que paguis ha de servir perquè aquella persona pugui pagar el pis i viure amb un nivell de vida similar o superior al que tenia al seu lloc d’origen. I no estem parlant d’un salari excepcionalment alt. Qualsevol esportista o empresari cobra molt més.

I a banda de la inversió pública, també hi té (o hauria de tenir) un paper important la inversió privada i la filantropia...

La inversió privada va clarament coixa, perquè els empresaris no han vist la conveniència d’invertir en recerca. Qui es preocupa per fer recerca a la seva empresa si venent pisos i terrenys s'hi guanya molt més? En el moment que l’economia s'assereni d’aquesta febre que hem tingut en els darrers anys i vegi que, per a guanyar diners, ha de fer «coses serioses» a més de comprar i vendre totxanes, llavors hi haurà més voluntat del capital d’invertir en capital risc i en recerca.

Podríem dir que hem d’anar de la cultura del «totxo» a la cultura del coneixement...

Aquesta és la idea...

I la filantropia?

Fa molt poc que s’està despertant aquesta font d’inversió que als Estats Units i a la cultura anglosaxona és corrent. En aquelles cultures, la gent que ha fet molts diners, s’ha adonat que les fundacions filantròpiques és una manera d’invertir en obra social. La Fundación BBVA col·labora amb l’IRB en diversos nivells, des de donar suport a la recerca, en particular, al Programa d’Oncologia i al laboratori de Metàstasi, fins a l’organització de les sèries Barcelona BioMed, com ara les Conferències, Fòrums i altres activitats de divulgació científica. Aquí tenim alguns elements encoratjadors que han donat molts diners a l’Hospital Clínic (IDIBAPS), la Fundación Marcelino Botín (la fundació de la família Botín), que està fent el programa d’inversió en grups de recerca més seriós que es realitza a Espanya i un dels millors d’Europa. La Caixa també està posant diners en programes d’educació no solament a l’estranger, sinó també a Catalunya, ja que s’ha adonat que ja hi ha centres de recerca que mereixen rebre investigadors estrangers.

Fins ara, La Caixa enviava gent a l’estranger a fer els màsters fora; a partir de l’any que ve hi haurà un programa perquè estudiants de fora puguin venir a estudiar aquí... S’estan fent centres que tenen prou nivell per a atraure l’interès dels mecenes, als qui els interessa que el seu nom estigui relacionat amb aquests centres. De fet, la ciència es mou segons l’Evangeli de sant Mateu, capítol 25, versicle 29: «El que té se li donarà fins que en tingui de sobres i el que no en té se li prendrà allò poc que sembla que tingui». La gent vol fer donacions a llocs que siguin visibles.

I l’IRB ja té aquesta «visibilitat», aquest reconeixement internacional? Entenc que una figura com la de Joan Massagué és important...

En Joan Massagué és el científic català viu més important, i la seva presència aquí, com a director adjunt, garanteix la qualitat del centre i és una garantia. Si l’IRB fos un projecte de «pa sucat amb oli», en Massagué no s’hauria avingut a col·laborar.

I si l’IRB ja hi hagués estat fa anys, en Joan Massagué hauria marxat?

Doncs sí. Hem de diferenciar dues coses. És bo que la gent jove se’n vagi, jo diria que és imprescindible.  És important que, quan acabin el doctorat, els joves se’n vagin dos, tres o quatre anys a fora.

Però també és bo que tornin...

No. És important que el país els ofereixi la possibilitat de tornar amb unes condicions de treball equivalents a les que podrien trobar en altres llocs. És bo que el país entri en competència amb els centres de recerca internacionals. Que tornin per malmetre les seves condicions de treball? Prohibit!

El segon lema que té l’IRB és: «Barcelona, un lloc per viure i per treballar». Fins ara Europa estava dividida en dues zones: El sud, que era molt bona per a viure però no per a treballar-hi, i el nord, un lloc excel·lent per a treballar però horrorós per a viure-hi. S'està intentant convertir Barcelona en un lloc que tingui les dues coses alhora: un lloc que s’hi viu molt bé, però que també hi hagi unes condicions de treball que siguin competitives.

El que no es pot fer és ara que Barcelona comença a ser un pol d’atracció per a molts investigadors, tallar-ho de soca-rel, que és el que pot passar si es frenés l’impuls polític sobre la recerca en aquest país.

Quins són els grans ítems de la recerca a l’IRB?

S'ha de pensar que la recerca és una cursa de llarga distància. Un dels problemes que té la recerca és que el tempo de la recerca no és el tempo dels polítics. El dels polítics dura quatre anys. Més enllà, ja és l’infinit. La ciència, en canvi, és una cosa a deu o quinze anys vista. Allà on s’han posat els mitjans correctes per a la recerca, s’acabaran produint els resultats. Aquí només tenim dos anys de vida, però ja comencen a sortir coses.

Ara ja surten articles en revistes on abans era difícil publicar, com Nature o Cell. Això abans era un fet excepcional, i ara estem intentant que sigui «normal». Això és possible no solament gràcies als diners, sinó als recursos i a l’ambient que es genera en un centre com l’IRB.

Com neix l’IRB?

L’IRB neix com una iniciativa de la Universitat de Barcelona que en aquell moment va tenir una visió molt important de futur. En un principi, hi va haver el que podríem anomenar «onze pares fundadors», experts en diferents camps, i que ara ja en són vint-i-cinc i provenen de fora de la UB, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Holanda, etc., encara que molts d’ells són catalans i espanyols. I ara ja comencem a incorporar gent que no és espanyola. Però això s’ha fet pas a pas. El primer pas era convèncer gent que no era de la UB, després a catalans que estaven a l’estranger i ara als estrangers.

Quin és l’objectiu de creixement del centre?

Ara, com ja he comentat, ja en som vint-i-cinc, i en tenim dos més de seleccionats. L’objectiu és créixer fins a uns quaranta o quaranta-dos, amb dues o tres incorporacions per any... fins al 2012, ja que el 2017 ja començarà a haver-hi jubilacions.

I quan podrà l’IRB jugar a la «Champions»?

En cinc o deu anys. Ara ja som visibles, juguem a la Primera Divisió. Per exemple, un dels nostres investigadors, en David Vilchez, ha descobert una nova teoria sobre malalties neurodegeneratives que sortirà publicada al Nature Neuroscience. I aquest és el primer paper que surt del meu laboratori que es publicarà en aquesta revista tan important. Hem   descobert quin és l’origen d’una malaltia neurodegenerativa que es diu malaltia de Lafora i pensem que és veritat per Lafora pot ser veritat per d’altres. Pensem que hem trobat una nova teoria que pot explicar la neurodegeneració.

I el tema estrella, el càncer?

Recentment ha sortit un article al Nature Genetics, de l’Eduard Batlle, sobre un mecanisme que evita el pas al càncer de colon.

Quines sinèrgies s’estableixen amb l'Sloan-Kettering de Joan Massagué?

Joan Massagué té un laboratori aquí, el MetLab, que és una extensió del seu laboratori a Nova York, i el director executiu del MetLab és Roger Gomis, una persona que va treballar quatre anys als Estats Units amb Massagué... En Joan ve aquí cada mes i hi està dos dies, i els seus col·laboradors van i venen constantment. Podríem dir que és com una franquícia del laboratori nord-americà d'en Massagué dins l’IRB.

I el mètode de treball que utilitzen és igual que el d’aquí?

El mètode és universal. El mètode és investigar bé. Hi ha recerca bona, i la resta no és recerca.