Número 182
desembre
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
La conservació del patrimoni natural de Catalunya: una qüestió de país

Joan Pino, president de la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN), filial de l'IEC

 

El 2013 es compleixen trenta anys de la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Però també ha estat un any de fortes retallades, i hem assistit a una dràstica reducció dels pressupostos destinats a la gestió i a la conservació del nostre patrimoni natural. La reducció supera de mitjana el 60 % d’uns pressupostos que ja eren insuficients en època de vaques grasses i que ja havien estat fortament retallats en anys anteriors. Això ha comportat efectes negatius a tots els nivells, com ara la pràctica desaparició de molts equips gestors, de molts serveis d'interpretació i d’atenció al públic, i fins i tot de les brigades de manteniment d’espais naturals emblemàtics. I també ha comportat l’extrema reducció o el desmantellament de protocols de seguiment, conservació i restauració d’espècies i hàbitats que tenen un interès de conservació elevat. Mentrestant, la resta del territori continua un procés de degradació que pot haver travessat algunes línies vermelles, tal com suggereixen les tendències negatives de diversos indicadors de l’estat del medi natural publicats per la ICHN. Tot plegat pot comportar l’extinció d’espècies i la degradació de molts hàbitats, tot i que aquests efectes poden trigar a arribar perquè els sistemes naturals sovint mostren una certa inèrcia de resistència als canvis. I no cal dir que aquesta reducció extrema de pressupostos té també efectes importants sobre l’economia dels territoris protegits i els seus voltants. Molts espais naturals protegits havien contribuït a un cert reequilibri territorial i havien revitalitzat territoris empobrits o en procés de despoblament. Renunciar a aquests elements dinamitzadors en moments en què són tan necessaris és, probablement, un greu error estratègic.

Paradoxalment, aquesta situació arriba en un moment en què la Comissió Europea ha adoptat l’Estratègia de la UE sobre la biodiversitat fins a l’any 2020: la nostra assegurança de vida i el nostre capital natural. Aquesta estratègia planteja sis objectius bàsics per tal de frenar la preocupant pèrdua de biodiversitat i de serveis ecosistèmics a Europa. Aquests objectius inclouen: 1) la implementació de legislació sobre la conservació del patrimoni natural a escala de la UE; 2) la millora de la protecció dels ecosistemes i de l’anomenada infraestructura verda; 3) l’adopció de polítiques agrícoles i forestals més sostenibles; 4) la bona gestió dels recursos pesquers; 5) la millora del control de les espècies invasores al·lòctones, i 6) el millorament de les tasques de seguiment per a detectar i frenar a temps la pèrdua de biodiversitat a la UE. Cal remarcar, a més, que la preocupació per la conservació d’aquest capital natural europeu va més enllà dels mateixos espais naturals protegits i abasta el conjunt de la infraestructura verda. Això és degut a la progressiva presa de consciència del paper que té aquesta infraestructura com a proveïdora de béns i serveis ecosistèmics per als ciutadans. Som conscients que no podem renunciar a aquests béns i serveis sense que la nostra qualitat de vida, i fins i tot la nostra economia, se’n ressenti. I això està afavorint un moviment de reverdiment de les ciutats, que contrasta amb el progressiu abandonament del nostre millor patrimoni —i, per tant, capital— natural.

Recentment, he sentit a dir que els espais naturals haurien de ser econòmicament sostenibles per tal que la seva protecció i gestió no comporti costos per a la societat. En la meva opinió, aquest argument és totalment erroni i fins i tot es pot qualificar de miop. El patrimoni natural de Catalunya és un valor clau que, a més, proporciona béns i serveis irrenunciables als seus habitants que, altrament, hauríem de proveir amb costos elevats o inassolibles. I, encara, contribueix a la projecció econòmica del territori perquè pot atreure inversions en sectors tan estratègics com el turisme o el lleure. En un moment en què el país es planteja quin ha de ser el seu futur i reflexiona sobre quines estructures calen per a assolir-lo, reclamo que el seu patrimoni natural sigui considerat com una d’aquestes estructures i rebi el tractament adequat corresponent.
 

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

Villangómez, per sempre

Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC

 

 

«Estem convençuts que Marià Villangómez ha entrat per sempre més a formar part dels clàssics de la literatura contemporània»

 


La conservació del patrimoni natural de Catalunya: una qüestió de país
Joan Pino, president de la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN), filial de l'IEC

 

 

«Renunciar a aquests elements dinamitzadors en moments en què són tan necessaris és, probablement, un greu error estratègic»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

D’acord amb la Llei 34/2002 (LSSI) i la Llei orgànica 15/1999 (PDCP) podeu Subscriure-us o Donar-vos de baixa