1051.  A Antoni Vilanova¹

Barcelona, 22 de desembre de 1955

Benvolgut amic,

  Vet aquí els assaigs de Joan Ferraté de què us vaig parlar i dels quals a penes s’ha parlat.² Crec que mereixen un article vostre. Us l’agrairé jo, el pretext per a disquisicions en elles mateixes importants; i us l’agrairà ell, n’estic segur, des de la seva soledat de Santiago de Cuba.
  Amb els millors vots d’un Nadal i d’un Any Nou feliços per a vós i els vostres.
  Af.

C. Riba

---

Carta. Publicada per Jordi Amat a El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014). Barcelona, Tusquets, 2015, p. 189. Jordi Amat la rep de Joan de Dios Monterde, que l’ha trobat en l’exemplar de Papers de Carles Riba, de Joan Ferraté (Quaderns Crema, 1993). L’original és dipositat a la reserva de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

1. Única carta a Antoni Vilanova —de fet, una targeta—, escarida mostra d’una relació constant. El 19 de maig de 1951, Vilanova publica a Destino, núm. 719, una crítica d’«Elegies de Bierville». Vegeu la carta 484, nota 6, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991). «Un de molt intel·ligent [article] d’A. Vilanova, aparegué estúpidament mutilat i desfigurat. Adjunt trobareu la llista de supressions», escriu a Xavier Benguerel un mes més tard, el 25 de juliol. Vegeu la carta 488, nota 8, o. c. Encara uns anys més tard, reblarà el clau el 3 de febrer de 1953, quan escriu a Domènec Guansé, a propòsit de les Elegies, que «La pàtria antiga és simplement l’ànima en el sentit místic: no és Grècia… i menys, com va interpretar estúpidament la censura, cosa que va dur la mutilació d’un article d’A. Vilanova —la Generalitat!». Vegeu la carta 1022, nota 4, a Cartes de Carles Riba en línia. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2012. Vegeu el text íntegre a Antonio Vilanova, Auge y supervivencia de una cultura prohibida. Literatura catalana de posguerra (Barcelona, Destino, 2005, p. 121-123). A més d’aquest afer, Antoni Vilanova és citat diverses vegades per Riba, a propòsit, sobretot, del número extraordinari d’Insula que serà publicat el 15 de novembre de 1953, dedicat a la literatura catalana. «Veré a Vilanova… en cuanto lo permita su nuevo estado, pues se casa uno de estos próximos días», escriu a José Luis Cano. Vegeu la carta 526, nota 4, o. c. També, al mateix Cano: «He visto una sola vez a Vilanova —recién casado y con una vida más bien difícil— y no hablamos de Insula; però no dudo que colaborará en el número especial; se lo recordaré por teléfono o en cuanto volvamos a encontrarnos». Vegeu la carta 534, nota 3, vol. iii, 1953-1959, o. c., 1993. També coincidiran en el Congreso de Poesía de Santiago de Compostela (vegeu la carta 592, nota 2, o. c.) i en les Conversaciones de Formentor (vegeu la carta 557, nota 1, o. c.).

2. Carles Riba, avui (Alpha, 1955). Riba informarà Ferraté que del seu llibre «Se n’ha parlat fins ara en notes prometent estudis més llargs que, pel que es veu, hi ha pressa d’emprendre. Penso que en Castellet […] i l’A. Vilanova compliran» (vegeu la carta 644, nota 7, o. c.). Com escriu Jordi Amat, «Vilanova no el va escriure i, de fet, no se’n publicaria cap a la premsa del país» (vegeu o. c., p. 189). Sobre Joan Ferraté, «jove universitari de talent», segons escriu Riba a Domènec Guansé (vegeu la carta 550, o. c.); també la carta 644 i les seves notes, o. c. Pòstumament, Ferraté deixarà escrit un apunt de la seva relació amb Riba: «Llegint el Valéry eròtic (i fins i tot el teòleg) no puc deixar de pensar en el Riba de Salvatge cor (i les Elegies) i tinc mil-i-una ocasions de lamentar que ja no en pugui parlar amb ell, de tot això. L’afinitat entre els dos anava molt més lluny que no sembla —o potser sóc jo que mai no he entès què volia dir la “puresa” dels dos» (Del desig, Barcelona, Empúries, 2019, p. 132).