1036.  A Amàlia Tineo

Barcelona, 4 de març de 1958

Srta. Amàlia Tineo
Ciutat

Benvolguda Srta. Tineo,
    En tornar d’un viatge de pocs dies,¹ he trobat la seva afectuosa carta del 26 de febrer p.p.² Gràcies, ben de cor, per haver-me donat notícia d’aquest acte commovedor. M’hauria plagut d’ésser-hi present. Sé que m’hi han sentit, però. Potser així ja basta perquè ens mantinguem units per uns llaços que són tots esperit. Cara memòria de Rosselló-Pòrcel!³
    Amb la meva muller, ben afectuosament seu

C. Riba

---

Carta. El sobre, que s’ha conservat, és adreçat a: «Srta. Amalia Tineo / Rosellón, 209, 1º 2ª / Interior». Al remitent figura manuscrit: «C. Riba / Av. Rep. Argentina, 163 / Barcelona». En poder dels hereus de la destinatària. Agraeixo a Jaume Trabal que me l’ha fet conèixer.

1. A Madrid. «Dues estades, sis dies tot sumat, que en aquesta darrera quinzena he fet a Madrid. Va ésser inesperat, sobtat. Em va venir una designació de vocal dins el jurat per a les pensions literàries de la Fundació March», escriu a Paulina Crusat. Vegeu la carta 724 i la nota 2 a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1993).

2. Tineo li ha escrit: «Mi querido Dr. Riba: / Por dos razones; por ser Vd. quien es y por el afecto que él le profesó, me creo en la obligación de comunicar que el viernes, 21 de los corrientes, trasladamos los restos mortales de Bartomeu Rosselló-Pòrcel del cementerio de El Brull al de Arenys de Mar, donde quedó inhumado en el nicho nº 1, propiedad de Salvador Espriu. Se nos advirtió que el cementerio de El Brull está siendo desmantelado —ignoro por qué causas—, y decidimos, con la aquiescencia de la familia Rosselló, trasladarlo a Arenys. / En ausencia de Espriu, que no pudo asistir por urgentes asuntos profesionales, fuimos testigos del acto Lola Solá y yo. Por eso, en su nombre y en el mío, lo pongo en su conocimiento. Recuerdo muy bien que estuvo Vd. en el entierro aquella mañana de Enero, y creo que Vd., como nosotros, se alegrará de que por fin descanse junto al mar». No és l’única carta de Tineo a Riba. La primera sense data, però indicada per Riba al marge: «15.2.38», és a propòsit de l’edició pòstuma d’Imitació del foc (Publicacions de la Residència d’Estudiants de Barcelona, 1938), en la qual li consulta sobre alguns mots castellans que Rosselló-Pòrcel va deixar irresolts: «Vea Vd. a ver que se puede hacer con ellos. Espriu le había hablado ya a Rosselló sobre esto, y el muchacho pensaba arreglarlo.» Alhora, li reclama el pròleg que Riba titularà «Memòria de Rosselló-Pòrcel», publicat després a …Més els poemes. Notes sobre poetes i poesia (Barcelona, Joaquim Horta, 1957, p. 139-142). La segona és signada conjuntament amb Salvador Espriu, el 18 de febrer de 1946, en la qual li agraeixen «haver-nos volgut admetre en el nombre del seu auditori» arran d’una lectura de la traducció de l’Odissea que qualifiquen de «meravella, prodigi, perfecció, admiració reverenciosa, acatament». La darrera és una targeta de visita d’agraïment també conjunta amb Espriu i sense data. De Riba només coneixem la que publico ara. Salvador Espriu ha escrit a «Alguns records del meu amic Rosselló» la coneixença amb Amàlia Tineo i llur relació. «A l’estiu de 1933, vàrem anar a Egipte i a Grècia, a Jerusalem, Constantinoble i Nàpols, en una volta per la Mediterrània que va durar quaranta-cinc dies. Entre Malta i Alexandria [Rosselló] va compondre el seu “Sonet marí”, que ens va recitar a grans crits, perquè la remor de la mar ens eixordava, a Amàlia Tineo i a mi, i després me’l va dedicar. En aquell viatge es va produir el nostre encontre amb l’esmentada Amàlia Tineo, una mica més gran que nosaltres, la nobilíssima amistat de la qual ens ha acompanyat des d’aleshores i acompanyà Rosselló fins a la seva mort». Rosselló «mor el dia 5 de gener de 1938, a les primeres hores de la tarda. A la nit, el vàrem vetllar l’Amàlia, en Valentí [Eduard] i jo, vinguts de Barcelona amb el Dr. Carles Riba i Joan Bayo». Vegeu Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes (Barcelona, Joaquim Horta, 1957, p. 26 i 28).

3. Per a Riba, «uns dels meus grans orgulls d’aquest món, —per a fer-me dir el “nunc dimitis”— és haver estat alguna cosa en l’impuls inicial d’un Rosselló-Pòrcel, per exemple; tan diferent de mi, i al seu torn tan fecund en noves possibilitats i en subtils influències», escriu a Miquel Dolç. Vegeu la carta 423 i la nota 4 a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991).