Presentació - Cartes - Índex - Crèdits
 

 

1031A Domnec Guans

Barcelona, 24 d’octubre de 1956

Sr. Domènec Guansé
Santiago de Xile

Estimat amic,
    Vaig rebre la vostra afectuosa carta del 24 set. No he vist encara el Sr. Gregori Sierra. Però el nostre agent de vendes l’ha anat a trobar. L’operació sembla, està en marxa. Aquelles dues col·leccions disponibles ja eren venudes; és de creure que se’n desencauarà una altra. La cosa té les seves lentituds —i sempre les seves murrieries. Us tindré, i tindrem el bon amic Tarragó, al corrent.1
    Em va ésser tornada, inesperadament, una còpia del Fill Pròdig.2 Us l’he enviada, ja fa potser quinze dies, per correu ordinari, certificada. No trigarà a pervenir-vos. Hi he afegit algunes notes marginals, esbós de les que he de redactar per a la guia del lector. D’altra banda, el volum ja és en premsa. Em farà il·lusió, si tot surt bé i a l’hora, de dedicar-vos un exemplar per Nadal.
    Faig punt. Tinc feines que de moment em reclamen; però ja era urgent de dir-vos tot això. Espero amb candeletes la vostra reacció davant, sota, i potser al costat del meu poema.3
    Us abraço amb records per als amics d’aquí, ben afectuosament
    (G. s. v. p.)4

C. Riba


    P. S. — Un d’aquests dies pròxims expediré l’exemplar promès de la meva antologia bilingüe.5


  Carta.  Biblioteca de Catalunya, Fons Xavier Benguerel.

  1. Guansé li ha escrit que «la carta d’avui té un objecte concret. Un amic meu, Alexandre Tarragó, professor, desitjaria adquirir la col·lecció completa dels clàssics gregs i llatins de la Fundació Bernat Metge. […] En text antic i traducció. Per tant, us prego que em volgueu informar (o fer-me informar per qui correspongui, ja que respectuós amb el temps de les persones com vós, no us voldria causar molèsties) de si és possible l’adquisició, i dels preus corresponents de les diverses edicions en rústica i enquadernades. […] / També us prego que m’indiqueu si la Fundació disposa en l’actualitat de mitjans de servir directament les comandes a l’estranger, encara que a l’interessat li sembla que seria preferible, quan tingui la deguda informació, valdre’s per a la compra i tramesa d’un amic seu a Barcelona, competent en tràfecs mercantils. / D’haver-hi prospectes impresos de la Fundació, podrieu fer-me’n enviar un exemplar dobles: un per a l’interessat i un altre per al meu ús» (Santiago de Xile, 3 de setembre de 1956). Riba li contesta el 15 de setembre. Vegeu la carta 669 a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993). Guansé hi torna el 24 de setembre des de Santiago: «Ja fa tres o quatre dies que he rebut la vostra carta. No l’he contestada abans perquè Alexandre Tarragó era fora de Santiago. Ahir a la nit vaig parlar amb ell i, en suma, li interessa en preferència la col·leció en tela de l’edició bilingüe, sempre que estigui en bon estat i que sigui completa. / Hem considerat que la fórmula més ràpida serà que us vingui a visitar en nom seu i meu, el Sr. Gregori Sierra, per tal que vós el poseu en contacte amb el vostre agent de venda, si ho considereu pertinent o que li indiqueu la manera d’examinar les col·leccions. El Sr. Gregori Sierra tindrà amplis poders de Tarragó per triar, en definitiva, entre les dues edicions, per fer el pagament i encarregar-se de la tramesa.» En la resposta de Guansé del 21 de desembre li diu: «L’amic Tarragó em va dir que ja havia finiquitat l’operació de compra de la col·lecció Bernat Metge i em demana que us agraeixi la vostra oportuna intervenció». Aquesta serà la darrera carta de Guansé amb la qual també s’acaba la relació epistolar Riba-Guansé. Aquest retornarà finalment a Catalunya el 1963.


  2. Vegeu la carta 602 ter, nota 6, a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993).


  3. En una nova carta del 21 de desembre de 1956, de més de tres fulls a un sol espai, Guansé fa conèixer la seva «reacció» al poema ribià: «He rebut […] la còpia de… “El Fill pròdig”: al·leluia! Segurament em donarà força per a sofrir la meva llibertat, la meva soledat. I també ocasió de fruir-ne». Impossible de transcriure-la íntegra, en selecciono alguns fragments. «Com a sorpresa és menor que la que em produí el primer Oratori: “Els tres Reis d’Orient”. No oblidem que aleshores sortia, com qui diu, dels sonets de “Salvatge cor”. […] Les combinacions de metre i rima són les mateixes però amb més varietat» que identifica a continuació. Al paràgraf següent explicita «l’actitud narrativa del poeta. Es tracta en els dos casos, i més en el segon, de deixar ben clara i explicada una història. Amb més precisió, de viure-la des de les arrels a la flor. […] En contrast amb versos d’un lirisme molt pur […], ens trobem no sols amb les més planeres acotacions del drama, sinó amb expressións d’un popularisme erudit o compost que infonen vivacitat a la narració. […] D’altra banda, el vostre vers potser no havia assolit una puresa tant nua […]. És un vers sense adjectius perquè els escassos adjectius s’hi substantiven. Una poesia on res no és adjectiu. / En honor de la claredat, amb desig d’explicar-me, segurament, la puntuació és molt precisa. No permet que el lector es deixi endur pel corrent mel·lòdic; l’invita a contemplar el moviment dels personatges i l’obliga a reflexionar. […] Ací no es tracta només de cantar, sinó d’una més completa polifonia que exigeix no sols el recursos del vers, sinó els gairebé tan subtils de la prosa». En els següents paràgrafs, Guansé escriu que «el poeta no oblida que si la poesia és foc, és també joc. I en seria grat, no ja als engrescats joglars, sinó als més refinats trobadors, en la tradició dels quals s’insereix el poema. Però és, sobretot, cosa del foc. El poema crema amb el destí del seu protagonista, Isrofel. Exhala un tuf de vida espessa […] Hom la perceb molt sovint aquesta alenada d’estable i de porquerols, entre el vent d’eternitat que passa i que mou alguna cosa més que les branques. […] / Hom podria objectar que l’escena perfila una estampa bíblica (altrament inexistent en la paràbola matriu). Però les estampes bíbliques abunden en la terra catalana, i no costa veure-les, sinó deturar-les en el seu representatiu moment fugaç. Hi abunden perquè està impregnada d’essències bíbliques, com n’està de les essències de la antiguitat greco-llatina. […] D’ací que, tot i la intenció mística del poema, no deixeu de fer, en pur èxtasi, una genuflexió als déus pagans. Us tempten constantment. […] / Em pregunto si la paràbola de Sant Lluc us ha fet pensar en la realitat circundant o si aquesta realitat us ha portat a la paràbola. Tant se val! Realitat i paràbola s’entrelliguen i, com en els grans mites, la força vital guanya la partida. Qui sap si ho volieu? El cert és que per aquesta força vital, una crònica bíblica es torna metacrònica: un passat se situa en un present.» Guansé hi veu un paral·lel amb «els exiliats “gairebé en la inèdia” —i sovint només en una inèdia espiritual— existeixen», i es pregunta: «el poema, no és alhora un avís o una crida?». Guansé és conscient que «em surto de la llera ordenada que m’havia imposat per cautela, i espero que somrigueu benèvol». Però hi insisteix: «el poema de les aventures i del retorn del fill pròdig, es torna el poema del retorn a una pristina essència, del pas de les tenebres a la llum». I conclou: «Altrament [el poema] val pel que diu. I també pel que el lector hi entengui. No totes les possibilitats dels símbols, en simbiosi, hauran estat previstes pel poeta. Que per això és poeta. Imitant-lo, diria que si allí on ell diu “vent”, el lector només llegeix “vent”, és que el poeta o el lector fallen. I si la paràfrasi és més que una prosa narrativa, no ho és per virtut del ritme i de les rimes. Ho és pel que té d’inaferrable, d’inanerrable. O d’inefable. I heus ací perquè el poema aparentment allunyat de les Estances o dels claustrals sonets, no sols s’hi acorda, sinó que va més enllà. El seu valor, en suma, resideix en la seva màgia.» El poema li ha obert tantes finestres que al final Guansé escriu: «Com veieu, això no és ben bé una carta. Si hi ha coses només dites per a vós, i altres només per a mi, escric com si em dirigís a terceres persones. Es a dir, que és un assaig d’assaig. Em tempta escriure’l, però no sé si val la pena el que dic.»


  4. Inicials desconegudes.


  5. Vegeu la carta 579, nota 7, a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993).


 

 

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal