Presentació - Cartes - Índex - Crèdits
 

 

1022A Domnec Guans

Barcelona, 3 de febrer de 1953

Sr. Domènec Guansé
Santiago de Xile

Benvolgut amic:
    El vostre bell assaig sobre les meves Elegies em va trobar en una depressió moral i em va ésser un reconfort.1 Com us agraeixo tant d’amor i tant d’estudi! Estava fet als articles que situen una poesia; però és rar que l’analista penetri en la temàtica d’un poeta, metòdicament, i segueixi en llur relació, en llur polifonia, les imatges i els sons en què cada tema és expressat. Tota poesia és al capdavall un sistema, no pas arbitrari, de símbols: tant més pura, com més directes, més inseparables, amb més valor ja per ells mateixos, els símbols són. Vós procediu així i us en surt una crítica… anava a dir també pura. Us en felicito i me’n felicito. Per bé que de vegades dic, i ben sincerament, als joves, que ja no em poso qüestions d’estil a realitzar, sinó la qüestió de si he d’escriure encara, el que és escrit encara és meu, forma part dels «actes folls que m’han fet», i no puc deixar-ho d’estimar ni deixar d’estimar-m’hi ni privar-me que els altres m’hi estimin. En més d’un paràgraf del vostre assaig m’ensenyeu de comprendre’m a mi mateix a través d’uns versos que em miro ja com a impossibles per a mi mateix. No, no us ha fet nosa el meu pròleg; heu sabut llegir entre línies i fins i tot dir el que no sempre jo mateix veia clar. Es molt justa, al meu entendre, la motivació que formuleu de l’hel·lenisme de les Elegies, i el seu enllaç amb la fonamental idea cristiana. Hi ha en aquell infinitament més que una imatgeria estètica, d’escola; i és aquesta molt més vivent i vivificant que l’aparent hel·lenisme no faria pensar. En aquell període fou així; ara ja no seria així. Clergues il·lustres m’han defensat contra el meu mateix temor d’una inconseqüència… o d’una simple inconveniència. A un d’ells vaig confessar —i Vós mereixeu també que us confessi— que, en procedir a l’edició diguem-ne oficial de les Elegies, em vaig sentir temptat de refer-les amb una terminologia francament cristiana, substituint el mot déus per Déu, àngels etc. Em va fer tot d’una escrúpol, horror, com qui experimenta la seducció d’una deshonestedat. Llavors hagué d’ésser així: era així a les fonts de mi mateix, en els turments i en els enlluernaments del meu retrobament en la plentitud íntima, sota el despullament exterior.2 Entre les poques objeccions que faria al vostre assaig —totes de mer detall— n’hi ha una referent a la interpretació de la frase «retorn a la pàtria antiga». Procedeix de Novalis, més ben dit, de les notes recollides per Tieck sobre la continuació no realitzada de l’Enric d’Ofterdingen.3 La «pàtria antiga» és simplement l’ànima en el sentit místic; no és Grècia… i menys, com va interpretar estúpidament la censura, cosa que va dur la mutilació d’un article d’A. Vilanova —la Generalitat!4
    He rebut avui una carta commovedora, que gairebé m’ha fet plorar, d’en Benguerel.5 Saludeu-lo de part nostra, li escriuré aviat. ¿Us ha ensenyat en Benguerel Salvatge Cor?6 Un dia d’aquests us n’enviaré un exemplar. És un altre tipus de poesia, no tan vessada: de crisi d’edat, si voleu: rebuda més que anada a cercar, terrible de vegades per a mi mateix. He començat, en canvi, un altre llibre —qui sap quan i com l’acabaré— de formes més musicals i més simples.7 Un artista, o fa la seva evolució en aquest sentit, o és que alguna cosa hi ha en ell que no va. La saviesa (no precisament el seny) també té els seus drets en poesia…
    Faig punt, estimat Guansé. Els meus ulls no rutllen gaire, però els oculistes em fan esperar que me’n podré bé o malament servir pel que em resti de vida.8 Que Déu ho vulgui!
    Amb els millors records per als bons amics comuns que us volten,
    us abraça

C. Riba


  Carta.  Biblioteca de Catalunya, Fons Xavier Benguerel.

  1. « Elegies de Bierville, de Carles Riba». Modernament, ha estat publicat a Domènec Guansé, De Maragall a l’exili. Assaigs de crítica literària, introducció i edició d’Albert Manent (Tarragona, El Mèdol, 1994, p. 81-90). Tanmateix, cal corregir la referència bibliogràfica de la p. 11, perquè l’article fou publicat en els núm. 5 i 6, gener i febrer de 1953, p. 14-17 i p. 44-48, respectivament, de la revista de Mèxic Pont Blau. Sobre les Elegies de Bierville, vegeu la carta 282, nota 6, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991).


  2. Aquest text il·lumina, crec que per primera vegada i de manera definitiva, un aspecte prou debatut de les Elegies de Bierville. Vegeu Jordi Malé i Pegueroles, «Una revisió crítica d’algunes idees ferraterianes sobre Carles Riba», a Gabriel Ferrater «in memoriam», edició de Dolors Oller i Jaume Subirana (Barcelona, Proa, 2001, p. 258-259).


  3. Ho explicarà amb més detall a «Presentació d’una lectura de les Elegies de Bierville»: «És allò de preguntar-se, simplement: d’on vinc? què soc? cap on vaig? tornaré? on interessa tornar, de primer?; i una frase que m’havia obsedit des que l’havia llegida, una frase potser de Novalis (una frase que és a l’apèndix de Tieck a l’Enric d’Ofterdingen, no acabat per Novalis, però Tieck diu que era aquest el pla que tenia aquell gran romàntic desaparegut prematurament, una frase traduïda pel nostre Maragall), que diu: “Tornar a l’ànima com a la pàtria antiga”» (vegeu Obres completes, vol. iv, Barcelona, Edicions 62, 1988, p. 291). Cal afegir que tenia fresc el record de l’obra de Novalis, perquè durant el seu exili montpellerí l’havia traduïda al castellà per a l’editorial de Josep Janés. La traducció ha restat inèdita, però l’original és al Fons Riba-Arderiu de l’Arxiu Nacional de Catalunya.


  4. Vegeu la carta 484, nota 6, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991). Vegeu-ne el text íntegre, conjuntament amb un text de 1953, a Antonio Vilanova, Auge y supervivencia de una cultura prohibida. Literatura catalana de posguerra (Barcelona, Destino, 2005, p. 121-125).


  5. Vegeu la carta 547, nota 2, a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993).


  6. Vegeu la carta 491, nota 2, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991).


  7. Una de les primeres notícies sobre Els tres Reis d’Orient, la «nova» poesia ribiana. (Vegeu la carta 582, nota 3, a Cartes de Carles Riba, vol. iii, 1953-1959, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1993.)


  8. Vegeu la carta 491, nota 1, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991), i més informació en la carta 1023, nota 9, d’aquest mateix portal.


 

 

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal