Presentació - Cartes - Índex - Crèdits
 

 

1021A Domnec Guans

Barcelona, 7 de juny de 19501

Sr. Domènec Guansé2
Santiago de Xile

    Estimat amic: Passo tot d’una a explicar-vos el que tot d’una us sorprendrà: que us retorni el vostre xec.3 Més ben dit: us en suggeriré l’explicació. Fer-me’l descomptar tal com és, em causaria una pèrdua dels 2/3 o dels 3/3 del seu valor.4 Aquest és, en realitat, i sobretot en la vostra intenció, d’unes 350 ptes., oi? Doncs bé: si no tenim l’avinentesa d’un viatger o d’un resident a Bar[celo]na que me les lliurés —el procediment que fou emprat per a pagar-me els drets d’autor de les E[legies] de B[ierville]—, no crec que trobeu dificultats gaire grosses per a fer-me estendre un xec per 350 ptes. Els dòlars són una referència, però no poden ésser tranquil·lament un objecte de transacció. I tant com per al meu cas, us ho dic per als altres que se us poden presentar en el futur, si la col·laboració a Germanor5 és efectiva des d’ací, tal com desitjo i com procuro que sigui. I no cal dir com us agraeixo l’esforç que us ha costat, a Vós i als vostres amics, aquest paper que us he de tornar —i els passos que encara haureu de fer. Però l’experiència, ai las! no ens ve mai de franc!
    Tenia, per contestar, una lletra vostra de 30 de març i un altra del 9 d’abril. Alguna cosa us vaig respondre al seu temps a través d’En Benguerel que us la degué comunicar per exprés encàrrec meu. Tota la qüestió amb L[a] N[ostra] R[evista] m’apareix ja a mi mateix bastant esventada.6 Heu degut llegir la palinòdia del pobre Malniu. Suposo que ha estat publicada sense retocs ni omissions. Veig de tant en tant l’autor, que no és en això sol que s’ha portat malament amb mi. Es d’aquells éssers en qui un desitjaria una certa dosi de malícia, perquè almenys distingirien millor entre el que està bé i el que no hi està. De tot plegat, em resta una prova més del seny, de la noblesa i del bon afecte d’homes com Vós,7 en Benguerel,8 en Tasis9 etc.; tant de bo també hagi servit a la gent de LNR per a acostar-se a la conclusió justa —almenys a una conclusió útil, que és, al meu entendre: el nostre front és ací; l’exili, amb totes les seves amargors, que no cal ponderar-me perquè les he conegudes, és, quan més és, una segona línia, deixant a part que per a molts no va més enllà d’ésser una còmoda reraguarda. Doncs bé, les bales, és ací que de moment es reben, i és molt humà que de tant en tant algú perdi l’oremus i que es facin atzagaiades, com la del pobre Malniu, o que es caigui en un humor negre i durant una estona només es vegi la part trista de les coses. El que cal, és que els de davant i els d’enrera no perdem el sentit de la unitat i de la cooperació; i el més preciós ajut per als de dins és la confiança: un judici temerari basat en aparences o en ressentiments, pot descoratjar més que bombes. I no dubteu, sé que no en dubteu, estimat Guansé, que, la serenitat, avui un català la pot mantenir més fàcilment des de fora, lluny de la contínua injúria somorta, del rosec ininterromput en el que més estimem; per això veig, ni que sembli paradoxal, una responsabilitat més gran en la lleugeresa, en la manca de ferm judici, de la gent de LNR, que en l’exabrupte del seu corresponsal.
    De Germanor, el darrer que he rebut són els dos exemplars del nº de gener-febrer. Espero amb candeletes el nº que contindrà l’assaig d’En Corredor.10 Vaig conèixer aquest bon amic a Montpeller; crec molt en el seu talent i en la seva honestedat. — El to de la revista efectivament s’eleva; tenim a les mans alguna cosa de grans possibilitats. Feu bé de defugir les polèmiques: és ací que si de cas fóra útil, en la forma que fos avinent, el combat i nefasta l’aparença de normalitat,11 precisament el nostre esforç s’orienta en primer lloc a evitar que la gent pensi que en certes coses la normalitat existeix (és per aquí precisament que tempten els nostres Mefistos); en canvi un normalitat decent en les publicacions dels de fora serveix només que sigui pel que fa veure de contrast.
    Tinc feines urgents que m’impedeixen d’escriure-us ara més llargament. Contesteu-me aviat i sapigueu en tot el d’aquesta lletra llegir més que no us preciso. Recordeu-me als bons amics comuns que us volten.
    Us abraça

C. Riba


  Carta.  Biblioteca de Catalunya, Fons Xavier Benguerel.

  1. Tot i que a l’original hi diu «1940», ha de ser «1950», com es veurà en la nota 3.


  2. Les primeres cartes a Guansé em pervingueren per mitjà de Xavier Benguerel. Amb motiu d’un treball sobre Riba i l’exili xilè, n’he localitzat tres més que publico ara, aquesta i les núm. 1022 i 1031. Vegeu la carta 457, nota 1, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991).


  3. Guansé, el 25 de maig de 1950, li ha escrit: «Finalment he aconseguit de trobar en dòlars la petita suma que us adeudava GERMANOR: SET DÒLARS que corresponen a la vostra col·laboració de novembre-desembre (num. 545-6) i a la de la vostra muller de gener-febrer (num. 547-8). Us agrairé que quan us vingui a tomb em poseu un parell de lletres per saber que ho heu rebut.» Vegeu la carta 448, nota 8, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991). Els poemes de Clementina Arderiu seran publicats a Sempre i ara (vegeu Poesies completes, Barcelona, Selecta, 1952, p. 207-210 i 235, respectivament).


  4. Tot i que un petit estrip no deixa llegir completa la segona part, crec que és la lectura correcta.


  5. Vegeu la carta 434, nota 6, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991).


  6. Vegeu la carta 449 a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991).


  7. Guansé li ha escrit: «Vaig escriure a l’Artís [i Balaguer] amb motiu de les notes idiotes que us dedicà a L.N.R. No una carta sinó dues, ja que ell em replicà amb la seva acostumada suficiència, a la primera. A la segona no he obtingut resposta. Ja que us interessa, us envio la còpia completa de la segona, i, de la primera, el fragment que fa referència a la qüestió.»
  La primera, del 14 d’octubre de 1949, diu així: «A propòsit de la nota que li dediqueu [a Riba] a L.N.R., és que teniu agents de F[ranco] per corresponsals? […] Si no així ¿a què venen tantes insídies, i tantes delacions sobre unes activitats literàries que potser seria millor mantenir en reserva? […] Que a un escriptor li agradin o no els versos de Bartra o, ai las!, els d’Antoni Ribera no hi ha pas motiu per a insultar-lo i menys encara si es tracta d’un escriptor que siguin quines siguin les seves virtuts personals, es manté fidel a l’idioma i que resulta avui ser qui millor coneix i millor el domina. I això no és pas fer el joc de F[ranco]. El que és fer el joc de F[ranco] és atiar les rivalitats entre escriptors catalans i àdhuc de les revistes. Car per la meva banda aquesta vegada, en honor a l’adoració que us tinc, em faré l’orni. Però no puc pas deixar que s’ataquin col·laboradors de ’Germanor’, majorment si són col·laboradors que ells mateixos no volen o no poden defensar-se».
  De la segona, del 30 d’octubre, en selecciono el fragment més significatiu: «Trobo simplement lamentable que quan semblen una mica apaivagades les discòrdies polítiques, vós aixequeu una nova bandera de discòrdia. I tot per minúscules enveges literàries. Procuraré no intervenir en la discòrdia, però podeu estar segur que si defensés Carles Riba quedaria molt millor que els cronistes de L.N.R. atacant-lo, en moments en què precisament publica llibres catalans i col·labora en publicacions catalanes de l’exili.»

 


  8. Benguerel li ha escrit: «Si el meu consell us pogués fer servei, us diria, estimat Carles Riba, que no us preocupés massa el criteri d’un senyor com l’Artís [i Balaguer] —fins i tot admetent que aquest criteri aparegui en una revista— ni el del senyor Rovira [Ribera?], car no tenen realment cap prestigi i ningú no fa cap cas de llurs exabruptes» (Santiago de Xile, 24 d’abril de 1950).


  9. Vegeu la nota 6 d’aquesta mateixa carta.


  10. Vegeu les cartes 466, nota 5, i 834, 3r paràgraf, a Cartes de Carles Riba, vol. ii, 1939-1952, i vol. iii, 1953-1959 (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1991 i 1993, respectivament).


  11. Lectura incerta.


 

 

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal