Vint-i-dos contes s’ha considerat, durant molts anys, una obra poc reeixida i d’importància menor en el conjunt de la producció de Mercè Rodoreda, judici essencialment fonamentat en la disparitat tècnica i argumental dels textos que formen l’aplec. L’objectiu principal d’aquest llibre és reivindicar i demostrar, per contra, la unitat del recull. Per a aquest fi, l’autora proposa de concebre’l com una macroestructura erigida al voltant d’una gran temàtica literària: la traïció.  L’engany que impera en les relacions humanes, si bé és un assumpte que apareix una vegada i una altra en el nucli de les ficcions, arriba a adoptar formes molt diverses, des del tradicional triangle amorós o l’assassinat d’un familiar fins a, en l’altre extrem, una simple malifeta infantil. A l’hora d’analitzar una casuística tan àmplia, l’estudi classifica els relats en tres grups que es corresponen amb les diferents perspectives epistemològiques des d’on es narra la traïció dins l’obra: sospita, maquinació i record.  Aquesta clau de lectura estructural i tematològica, un cop aplicada als vint-i-dos contes, permet redescobrir-los com les diferents peces d’un tot complex i polièdric. Junts formen molt més que una mera suma de relats: esdevenen una unitat orgànica meditada, planificada i duta a terme segons les coordenades ideològiques de la gran narrativa rodorediana.

 

 

---