Teresa Cabré va començar la seva intervenció puntualitzant que no es pot posar totes les esperances de la llengua catalana en l’escola: «Plantejar la situació del català només a l’escola és reductiu. Aquesta no està aïllada, sinó que forma part d’un conjunt que hem de posar en marxa si volem assolir els objectius que volem.» Segons la presidenta, l’objectiu fonamental és que la llengua catalana sigui normalitzada. Per tal d’assolir-lo, la presidenta troba a faltar l’esperit que hi havia quaranta anys enrere: «Durant els anys vuitanta hi havia un gran pacte de país implícit. La forta implicació de les famílies va generar que la societat es posés al peu del canó per treballar per a la llengua.» Tanmateix, aquell horitzó que guiava la població després de la dictadura ha perdut pes.
El motiu pel qual la voluntat col·lectiva s’ha vist modificada és que el català ha perdut la promoció social que havia adquirit anteriorment: «Hem de treballar perquè aprendre català recuperi el valor afegit. Per això, les persones que disposen d’altaveus han de construir un relat col·lectiu que ens porti cap a l’horitzó d’allà on volem arribar.» «Si no tenim un projecte conjunt, no ens en sortirem», hi va afegir Cabré. Aquest projecte ha de disposar de tres actors clau: l’escola, els mitjans de comunicació i l’administració.
Per posar punt final a la seva intervenció, la presidenta de l’IEC va sentenciar que «l’escola ha de poder treballar en pau i seguretat». «Cal evitar conflictes a l’escola que, en tot cas, el professorat no hauria d’assumir», va concloure.
Per la seva banda, Xavier Antich va criticar el rumb que està agafant el poder judicial respecte a l’ús del català. «Els tribunals pretenen suprimir els criteris lingüístics dels centres per uns d’altres que no tenen un suport democràtic», va indicar. Antoni Zabala també va valorar negativament el 25 % de l’escolarització: «És un disbarat imposar un percentatge. Aprenem la llengua en tot moment, en funció de quant la practiquem.»
Mònica Barrieras va subratllar que la situació d’emergència en la qual es troba la llengua catalana ens obliga a protegir-la: «Les llengües hegemòniques no necessiten l’escola, però les minoritzades, sí.» Avel·lí Flors-Mas va coincidir amb aquesta afirmació, ja que ens trobem en un «context de bilingüisme asimètric», en què el català «competeix» amb el castellà en molts àmbits —com el judicial, el de les plataformes audiovisuals o l’econòmic— i juga amb desavantatge.
El punt en què es van trobar tots els ponents és que el català és una llengua minoritzada, i no minoritària. De fet, la llengua catalana és de les cent llengües més parlades al món, de més de sis mil que n’hi ha. És per això que van convenir que la comunitat científica, les institucions i la societat civil s’han de trobar per treballar per un objectiu comú. |
