Carme Molinero va explicar que el paper del catalanisme durant la transició va ser «molt rellevant», tot i que es tractava d’un «catalanisme definit políticament, i no identitàriament». «L’antifranquisme dels anys setanta en relació amb la qüestió nacional va inspirar, en gran mesura, el conjunt de l’antifranquisme i el disseny constitucional del 1978», va assegurar. Per a Molinero, aquest fet «s’explica, també, perquè en aquell moment Catalunya era un cas únic dins d’Espanya, atès que l’hegemonia antifranquista era molt visible en l’àmbit social a Barcelona». Això es deu, segons la catedràtica, a «la confluència de diversos factors: abans del 1977 destacaven el pes de la mobilització social i la unitat de l’oposició, així com la feblesa del franquisme a Catalunya quant a la capacitat d’influir en la societat».
Des del punt de vista jurídic, Marc Carrillo va explicar que «el primer element de ruptura juridicopolítica que es va produir a Catalunya el 1977 va ser el resultat de les primeres eleccions democràtiques; el segon, sens dubte, va ser la Constitució». Un altre element clau, segons Carrillo, va ser «la presència de l’esquerra democràtica i d’un catalanisme polític de centredreta», des d’on «es va construir un model d’estat compost, és a dir, un estat unitari políticament descentralitzat». El jurista va afirmar: «a Catalunya, el binomi llibertat i autonomia era indivisible i, en aquell moment, de la Constitució del 78 i l’Estatut del 79, aquest bloc era un patrimoni democràtic».
Per acabar, Astrid Barrio va detallar que cal parlar de «molts nacionalismes, els quals s’expressen per mitjà dels partits polítics formats durant la transició». Precisament, l’existència d’aquesta multitud de nacionalismes i de partits és la que, segons Barrio, «posa de manifest que hi ha una fractura històrica i política que no ha estat resolta». En aquest cas, la politòloga va relacionar aquestes fractures amb «la definició d’un nou model d’estat i d’organització territorial». |
