«Tot el que es faci perquè els exdictadors argentins i els seus còmplices no dormin tranquils em sembla bé»

El jurista Ernesto Garzón Valdés, nascut a Córdoba (Argentina) el 1927, ha participat en la tercera sessió de treball del projecte sobre la dignitat humana que coordina l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), per encàrrec de la Unió Acadèmica Internacional (UAI). Doctor en Dret i professor de filosofia del dret i teoria política en les universitats de Buenos Aires, Córdoba i Magúncia, és, actualment, professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i una autoritat reconeguda internacionalment.

Pregunta: Per què es va haver d'exiliar?

Resposta: El meu exili va ser causat per motius polítics, acusat tal vegada de liberal o d'esquerra, i va començar el març de 1974, amenaçat per la P2, la lògia de tipus feixista i terrorista en la qual estaven involucrats personatges com José López Rega, el Bruixot, i l'excanceller Alberto J. Vignes. Vaig ser expulsat del Servei Exterior i de la universitat, en l'època del govern d'Isabel Perón. Després, el 1976, amb el cop militar, vaig ser expulsat de la resta d'universitats on col·laborava, raó per la qual em vaig exiliar a Alemanya.

P: Como a jurista i exiliat de la dictadura militar argentina, què li ha semblat la decisió de la Cort Suprema del seu país d'anul·lar els indults que l'expresident Carlos Menem va atorgar a la cúpula de l'última dictadura militar?

R: És obvi que els crims de lesa humanitat no prescriuen, la història s'ha de mantenir. Argentina mai no ha viscut una dictadura pitjor i més terrible que la de l'època de Videla i els seus còmplices. Tot el que es faci perquè aquesta gent, culpable de crims, d'assassinats i violacions dels drets humans, no dormi tranquil·la, em sembla bé, i, per tant, dono suport a totes les decisions de no prescriptivitat. A més, això no se'ns acaba d'acudir als argentins o a la Cort Suprema del nostre país, sinó que està sancionat per documents de Nacions Unides.

P: Menem ha discrepat de la Cort Suprema i ha llençat la pregunta a l'aire sobre per què no es retiren també els indults als terroristes que es van beneficiar, en el seu moment, de la decisió.

R: Jo crec que tot terrorisme ha de ser castigat. L'única diferència que existeix entre el terrorisme d'estat i el terrorisme no institucional és que el d'estat recorre a les mateixes entitats estatals per a violar directament les raons de ser de la seva existència, la naturalesa mateixa de l'estat. El crim és el mateix, només de vegades canvien les motivacions, però s'ha de fer el mateix judici per a ambdós terrorismes. No pot ser que el mateix estat s'arrogui el dret a ser criminal i aquest és el problema. Aquells que van cometre crims de lesa humanitat com a terroristes han de ser castigats, però castigats no per les vies del terrorisme d'estat, no per les vies de la violació de la democràcia, no amb Guantánamo, per exemple.

P: La decisió d'anul·lar els indults creu que pot ser el veritable punt i final als darrers decennis convulsos d'Argentina, tenint en compte les lleis de punt i final i d'obediència deguda, decretades per Raúl Alfonsín, el 1987?

R: Jo crec que les anomenades lleis de punt i final van ser, en realitat, decisions molt lamentables. Alfonsín va perdre una excel·lent oportunitat, en aquell moment, per a realitzar justícia a fons. Crec que va especular amb coses que són difícils de provar, com per exemple que si no dictava la llei de punt i final es produiria un cop militar que destruiria la democràcia. Això és molt difícil de provar, són poders contrafactuals que no és poden provar mai. El que sí és cert és que Alfonsín va perdre el suport de la gent jove, que tenia una gran esperança en els seus propòsits de prendre's la justícia seriosament i condemnar, no solament als quatre o cinc capitosts, sinó també als que havien comès els crims amb les seves mans. Crec que això va ser un error, un error polític d'Alfonsín, que ho va pagar molt car i que, en gran part, va ser una de les causes de destrucció d'ideologies liberals.

P: El concepte de dignitat humana i la seva tipificació, com es contempla des de les no consolidades democràcies llatinoamericanes i des dels països que viuen situacions singulars com la Veneçuela de Chaves o la Cuba de Castro?