El Butlletí de l'IEC

A l'abril d'enguany, per sant Jordi, fou presentada públicament a la societat la nova edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Sabíem que era molt esperada, especialment pels professionals de la llengua: professors, correctors, assessors, escriptors, etcètera; entre altres motius, per tal de verificar la magnitud dels canvis respecte a l'edició anterior, apareguda el 1995.

Encara no han passat tres mesos des que sortí a la llum, i les informacions que diversos mitjans de comunicació aporten referents al rànquing de vendes són francament positives. La finalitat de qualsevol publicació acadèmica sobre la llengua catalana mai no ha estat ni serà comercial. L'IEC compleix el deure de servei social que té encomanat i que assumeix com a compromís prioritari en l'àmbit de les ciències i les humanitats. Establir la normativa de la llengua, actualitzar-la, divulgar-la són funcions capitals en benefici d'un idioma subordinat, menystingut, expressament minoritzat; i corresponen als objectius de l'IEC, en qui s'ha volgut dipositar la confiança de l'autoritat lingüística per a tots els territoris de llengua catalana.

Això no obstant, no podem ni volem deixar de fer una reflexió sobre la bona acollida del DIEC2: la llengua interessa a la societat, més enllà de la reivindicació del respecte a la identitat. Que un diccionari normatiu hagi generat una expectativa tan estesa, que s'ha concretat en l'adquisició per part de tantes persones demostra inequívocament l'afecte, el respecte, la voluntat d'una competència adequada quant a l'ús de la llengua pròpia. És una prova fefaent que no solament se'n preconitza l'ús, sinó que, endemés, es té consciència que cal que sigui correcte, adequat. És símptoma també de la voluntat d'endinsar-se amb rigor en el cabal lèxic de l'idioma, per tal de conèixer-lo més profundament. En suma, és un signe evident de progrés en el procés de normalització lingüística.

I encara hem d'afegir un altre aspecte relacionat amb la difusió tan majoritària i ràpida del DIEC2. L'IEC, en la voluntat de recórrer a les noves tecnologies com a auxiliars per a la tasca científica i la projecció internacional, decidí de posar la nova edició a disposició lliure dels usuaris, de manera que en disposen mitjançant Internet, pràcticament des del mateix moment en què aparegué en suport paper. La consulta electrònica ofereix unes possibilitats de cerca francament interessants i riques. Doncs bé, les dades que informen de l'accés al DIEC2 a través d'Internet són literalment espectaulars: superen el milió d'internautes en ben pocs dies! I, si se'm permet una consideració mercantilista però difícil d'obviar, cal que subratlli que aquesta alta quantitat de navegadors que manegen virtualment el DIEC2 no ha alterat el ritme comercial de les vendes.

Fa goig de poder reportar aquestes consideracions quan estem submergits en una realitat sociolingüística que ens amenaça i que ens impedeix la normalitat. Perquè són una demostració objectiva, que no accepta pal·liatius, que la llengua catalana és considerada com qualsevol altra llengua de cultura important.

Això és el que avui, des de l'IEC, volem palesar. No entrem aquí en la qualitat de l'obra, que òbviament hem intentat que sigui la millor possible; ens limitem a remarcar que la seva acceptació social l'entenem com un senyal saludable de normalitat que ens esperona a tirar endavant en favor de la investigació científica i la cultura catalanes.

Més informació

Cent anys de la vida d'una institució és un període de temps idoni per fer balanç de la seva trajectòria. La Biblioteca de Catalunya va formar-se el 1907, com a primera iniciativa de l'Institut d'Estudis Catalans, quan els seus vuit membres fundadors van decidir que la creació d'una biblioteca catalana havia d'ésser un objectiu prioritari de la nova corporació.

Una bona biblioteca, tant patrimonial com de recerca, era una antiga ambició dels intel·lectuals catalans; ambició que es venia intentant –i frustrant– des del segle XIX. L'any 1907, amb l'impuls d'Enric Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona, es va fer realitat.

L'empenta amb què l'Institut va impulsar la creació de la biblioteca nacional catalana només és comparable amb l'expectació que va crear en la societat culta, plenament immersa en el moviment noucentista, renovador, modernitzador i europeïtzador; en aquella societat àvida de llibres i revistes. En el temps que va de 1907 a 1914, amb un esforç més que destacable de les institucions catalanes, es van adquirir importants col·leccions per a la nova biblioteca. Valuosos manuscrits, biblioteques senceres, com la de Marià Aguiló o la de Jacint Verdaguer, portolans, incunables, mapes, edicions rares, arxius i col·leccions musicals van ingressar a la nova institució que va créixer ubicada a l'antic Palau de la Generalitat i emparada per la Diputació de Barcelona, la Mancomunitat de Catalunya i l'Ajuntament de la ciutat.

Però tan importants com les compres van ser les donacions. Un nombre incomptable de persones va oferir desinteressadament a la Biblioteca les seves col·leccions, reunides amb anys de dedicació. Hi va haver mecenes i benefactors magnífics que van regalar a la Biblioteca extraordinaris tresors bibliogràfics –impossible no citar aquí Isidre Bonsoms– ; però sobretot hi va haver persones corrents que van oferir els llibres que tenien, en un intent de contribuir en la mesura de les seves forces al gran projecte cultural que significava la Biblioteca. Perquè aquesta, des dels inicis, va ser la seva biblioteca. No un centre creat a partir de col·leccions reials o format per incautacions revolucionàries i desamortitzacions, sinó un servei cultural públic adreçat als ciutadans i construït amb l'esforç de les institucions catalanes i el suport de la seva gent. Una biblioteca que va fer-se gran a partir de la participació de tots els estaments de la comunitat catalana.

Quan la Biblioteca va obrir al gran públic el 1914, era ja un dels principals centres bibliogràfics del país, havia aplegat uns fons molt notables de caràcter patrimonial però, al mateix temps, mantenia intercanvis i subscripcions amb les revistes especialitzades més importants del món i rebia les publicacions més actuals en totes les branques de la ciència. Va ser la primera biblioteca de l'estat on es van poder consultar els llibres de referència lliurement i on es va oferir un ampli servei de préstec a domicili.

Els canvis polítics van afectar la Biblioteca en la mesura que actuaven contra la llengua i la cultura catalanes. Així com les etapes d'autonomia la van protegir i afavorir especialment [la Mancomunitat (1914-1923) i la Generalitat (1931-1939)], les dictadures de Primo de Rivera primer, i la de Franco després, van voler desvirtuar-la com a centre d'avantguarda i com a santuari de la cultura pròpia. En aquells períodes desgraciats, la Biblioteca va viure, introvertida, els canvis i les penúries, convençuda que la seva essència es mantenia intacta en la riquesa dels seus fons documentals, que li donaven sentit; i va perdurar en tot moment la voluntat col·lectiva que aquella fos la biblioteca nacional de Catalunya.

En els seus cent anys d'història, alguns personatges han destacat amb llum pròpia perquè van convertir la formació i la continuïtat de la Biblioteca en una missió gairebé vital. És aquesta una bona ocasió per recordar-los. El fundador , Prat de la Riba , que va creure en el projecte i el va impulsar amb fermesa. Jaume Massó i Torrents, que va aplicar els seus amplis coneixements bibliogràfics en la selecció dels fons i va marcar les línies essencials de la Biblioteca. Jordi Rubió, el mestre que va portar el timó de tot el sistema bibliotecari català durant 32 anys, sempre segur i eficaç en un camí ple d'obstacles. Josep Pijoan , que va posar la seva empenta prodigiosa en l'embranzida dels primers anys . Eugeni d'Ors , el gran ideador de la Xarxa de Biblioteques Populars. I finalment els equips de treballadors, bibliotecaris, auxiliars, tècnics, administratius i subalterns, que al llarg d'un segle han col·laborat a aixecar i mantenir un centre que, fins i tot en els moments més difícils, ha tingut ben present la seva missió en favor de la cultura catalana i universal. Gràcies a tots ells la Biblioteca de Catalunya és avui el principal centre del patrimoni documental i bibliogràfic català.

La celebració del centenari és també una bona ocasió per conèixer millor la Biblioteca, els serveis que ha donat i els que ofereix avui, els fons i les col·leccions que guarda, i la seva capacitat d'obertura i de servei als ciutadans. Ubicada al cor del Raval, en el magnífic hospital gòtic, la Biblioteca ha entrat en el segle XXI sense perdre de vista el seu passat, però amb les mires posades en un futur canviant que vol liderar. La Biblioteca de Catalunya s'esforça en mantenir-se fidel als principis que li van donar vida el 1907; tal com es diu a la Memòria presentada en el moment de la creació Ha de ser "una gran Biblioteca proveïda de tots els records del passat i de totes les modernes meravelles de l'activitat contemporània», sense oblidar la consigna de ser accessible, oberta i útil a la societat que marquen el seu caràcter de biblioteca nacional. Per fer-la conèixer, per donar-li més visibilitat, entre altres actes, presentarem el setembre una exposició sobre la seva trajectòria, ara centenària, i en publicarem la història que va començar el 1907. Volem que la commemoració serveixi per apropar la Biblioteca a la societat catalana, cada cop més diversa i més complexa, amb noves necessitats culturals i nous interessos que s'han de detectar i satisfer. Aquest és el repte actual.

Volem que el Centenari serveixi com a punt de referència per a les administracions catalanes. Han estat sempre el suport de la Biblioteca de Catalunya. Que facin d'aquest centenari un nou punt de partida; que es renovi l'empenta creadora. Que la biblioteca, aquesta biblioteca física pugui créixer en aquest antic hospital meravellós i que una nova biblioteca, la biblioteca digital de Catalunya, que ja ha nascut en el sí del Consorci que formem amb les biblioteques universitàries de Catalunya arribi a ser realment la biblioteca digital per a tot Catalunya, per a tots els ciutadans. És un projecte ambiciós. Audaç com els de Prat de la Riba. La traça ja és marcada; només cal seguir-la amb il·lusió, generositat i fermesa.

Estem segurs que serà així.

Més informació

Aigua llençada, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 8 de juliol de 2007

L'escola que necessitem, de Josep Maria Terricabras
El Periódico de Catalunya, 4 de juliol de 2007

De client a consumidor, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 1 de juliol de 2007

Entrevistes a membres i socis de les societats filials de l'IEC als mitjans de comunicació