Finestra oberta |
||||
Articles i entrevistes
Models de gestió aeroportuària i implicacions sobre el territori
Per Germà Bel, economista i guanyador del VI Premi de la Societat Catalana d'Economia 2006
Els aeroports són un factor essencial per al creixement econòmic de les regions on s'ubiquen, ja que generen un gran nombre de llocs de treball per les activitats directament associades a la canalització de tràfic aeri; a més, l'activitat turística se sosté, en gran part, amb el tràfic que proporcionen els aeroports. Finalment, les empreses dedicades a activitats d'alt valor afegit tendeixen a localitzar-se en territoris que disposen d'aeroports amb una oferta extensa i densa de connexions aèries. En aquest sentit, la dotació de serveis aeroportuaris i l'oferta de vols –especialment de llarga distància– són factors clau per a definir la posició de les àrees urbanes en el mapa mundial de ciutats. Atesa la rellevància econòmica a l'alça dels aeroports per al creixement econòmic, cal adonar-se que existeix un procés generalitzat de reforma en la gestió dels aeroports arreu. Així, doncs, a Europa i a la majoria de països desenvolupats, les administracions públiques territorials (regionals o locals) duen a terme la gestió dels aeroports de manera individualitzada, sovint en exclusiva, i amb diferents graus de combinació quant a la cooperació entre el sector públic i el privat. Aquesta gestió facilita la transparència en els mecanismes de finançament i, a més, promou la competència entre aeroports per a atreure, segons els casos, companyies de baix cost, companyies de xarxa o ambdós tipus de companyies. Per què es fa tan difícil a Espanya reformar el sistema de gestió dels aeroports? Hi ha diversos factors que fan desitjable un procés de reforma, en una direcció o en una altra, de la gestió centralitzada dels aeroports a Espanya. Entre aquests factors destaquen, en primer lloc, la anormalitat d'aquesta gestió en el context de la resta de països de la Unió Europea (UE) i de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), i, en segon lloc, la consolidació d'un entorn competitiu en el transport aeri, tant en la prestació de serveis com en la producció d'infraestructures. Els avantatges de la gestió descentralitzada i individualitzada són importants. En primer lloc, promou la competència entre aeroports per a captar les companyies aèries que es consideri més adients, tant per a l'aeroport com per al territori on s'ubica. I, en segon lloc, afavoreix la transparència en el finançament de les activitats corrents i de les inversions de capital. En efecte, es reduiria la magnitud i l'opacitat del sistema actual de subsidis creuats. A més, la individualització facilita que s'estableixin mecanismes de col·laboració entre el sector públic i el sector privat, ja que es pot esperar que la gestió per part d'entitats de menor escala tendeixi a ser més flexible i menys burocratitzada. Finalment, i això no em sembla menys important, individualitzar la gestió aeroportuària comportaria millorar-ne la transparència. Com sempre, més transparència permetria millorar l'eficiència de la gestió, i també la qualitat democràtica de la política pública a Espanya. Conferència de Germà Bel (19 de febrer de 2007) .
L'Epistolari grec de Rubió i Lluch
Per Eusebi Ayensa, historiador i autor de l'Epistolari grec d'Antoni Rubió i Lluch
Si hi ha alguna figura realment clau en el marc de les relacions històriques, literàries i diplomàtiques entre Grècia i Catalunya a final del segle xix i principi del segle XX és Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856 - Barcelona, 1937). Estudiós lúcid de la presència catalana a Grècia a la catorzena centúria, primer traductor al nostre país d'obres literàries gregues al català i al castellà i cònsol de Grècia a Barcelona des del 1903 fins al 1930, Rubió és l'autèntic catalitzador de les nombroses iniciatives culturals que compartiren, durant més de cinquanta anys (des del 1880 fins al 1935), les terres germanes de Grècia i de Catalunya. L'edició del primer volum de l'Epistolari grec, de Rubió i Lluch (i cal entendre aquí la paraula «grec» en el sentit més ampli, ja que no hi manquen missives enviades a Rubió per grecs residents a l'estranger), posa per primer cop a l'abast del lector català un ric fons, pràcticament del tot inèdit, que permet de conèixer molts caires fins ara desconeguts tant de la personalitat com de l'obra de Rubió com a bizantinista, grecista i diplomàtic. Aquest primer volum, que aplega, al llarg de gairebé cinc-centes pàgines, les cartes en castellà, francès i grec –aquestes darreres acompanyades de traducció catalana– que intercanvià Rubió amb els seus col·legues grecs des del 1880 fins al 1889, serà seguit, a final d'aquest any, d'un segon volum, d'extensió no pas menor, que reunirà la correspondència del bizantinista català amb professors i intel·lectuals grecs des del 1889 fins al 1900. Finalment, la correspondència pertanyent al segle XX (1901-1935) constituirà el gruix del tercer i darrer volum, que es clourà amb els índexs de noms propis. Un aspecte certament rellevant d'aquest epistolari és que, sempre que ha estat possible, s'ha completat el corpus epistolar amb les cartes que Rubió envià als seus corresponsals grecs, malgrat que se n'han conservat poques i que es troben disperses per un munt de biblioteques i arxius particulars i públics de Grècia. D'aquesta manera, podem resseguir, pràcticament sense interrupcions, el curs de la correspondència de Rubió amb intel·lectuals grecs de la categoria dels escriptors Dimítrios Vikelas i Kléon Rangavís, amb el folklorista Nikólaos Politis i, d'una manera més intermitent, amb els historiadors Spirídon Lambros o Dimítrios Kambúroglus. Des del punt de vista temàtic, doncs, no hi ha esdeveniment important de la història grega i catalana de final del segle xix i principi del XX que no tingui ressò en aquest epistolari: l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, el terrible terratrèmol que sacsejà Grècia a principi del 1894, la llarga lluita del poble cretenc per la independència –durament reprimida pel Govern de la Sublim Porta–, els primers Jocs Olímpics de l'era moderna celebrats a Atenes l'any 1896, la pèrdua de les colònies espanyoles d'ultramar dos anys més tard o el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l'any 1906 són només alguns dels molts esdeveniments que tenen cabuda en aquestes pàgines. Cal destacar, així mateix, que en alguns casos puntuals les notícies contingudes a les cartes enviades o trameses per Rubió fan replantejar de cap i de nou algunes iniciatives culturals, polítiques o militars de primer ordre. Aquest és el cas, per exemple, de l'autèntica implicació del baró Pierre de Coubertin en la restauració dels Jocs Olímpics, que, a jutjar per una carta enviada per Dimítrios Vikelas a Rubió el 14 de juliol de 1894, sembla que cal relativitzar o, almenys, matisar profundament. No és menys sucosa l'abundant correspondència que generà la guerra de Cuba de l'any 1898 i que portà Rubió a rectificar la visió esbiaixada que, a parer seu, donava la premsa grega d'aquest conflicte bèl·lic i a protestar iradament, en més d'una ocasió, pel paral·lelisme fals que s'esbombà a Grècia entre Cuba i Creta, dues illes màrtirs que compartien la submissió al jou d'una Espanya i una Turquia tiràniques i opressores. Amb iniciatives com aquesta, l'Institut d'Estudis Catalans, amb l'avinentesa del centenari, no només honora la figura del seu primer president, sinó que, a més, posa a l'abast de la comunitat científica i del públic en general un material dens i interessantíssim que ens acosta la figura realment gegantina d'Antoni Rubió i Lluch, l'autèntic pioner de l'estudi de les relacions grecocatalanes a casa nostra.
Col·laboracions de membres de l'IEC als mitjans de comunicació Gramàtica
aranesa', de Joan Solà El
desig d'una bona mort, de Josep-Maria
Terricabras La
utilitat del poeta,
de Joan
F. Mira Ha
llegado la hora de la paz, de F. Mayor Zaragoza,
S. Ben AMI i S. Nair Conflictes
globals sobre patents, de Pere
Puigdomènec Opinió sobre
El Prat, de Joan Rodés La
il·lusió occitana, de Joan
Solà Sobre
gasos i fums, de de Joan
F. Mira A
l'escola, ¿ religió o catequesi?, de Josep-Maria
Terricabras
Entrevistes a membres i socis de les filials de l'IEC als mitjans de comunicació Entrevista
a Ramon Folch Entrevista
a Joan Antoni Solans
|
