Número 176
juny 2013
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
Una croada contra la llengua catalana?

Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC

La revista L’Avenç reproduïa al número 387 (febrer del 2013) un article d’Antoni Gutiérrez-Rubí, titulat «El poder d’en Wert», en què sintetitzava les línies que creia identificar en una estratègia sistemàtica contra la llengua catalana —revestida, això sí, d’un llenguatge liberal i aparentment democràtic. Crec que val la pena recordar-les breument, perquè els lectors puguin comprovar si les realitats confirmen la hipòtesi:

1. Negar la unitat lingüística del català. La política contra la filologia.
2. Associar el català a la idea de «llengua estranya» en els territoris on es parla.
3. Devaluar l’oficialitat de la llengua catalana i convertir-la en llengua segona, menor o residual.
4. Desqualificar la promoció del català com a suposada maniobra pancatalanista o imposició autoritària contra la llibertat individual i obstacle a l’harmonització de l’Estat.
5. Considerar la despesa relativa al català com a supèrflua i innecessària, i més en temps de crisi.
6. Identificar el català amb el nacionalisme i el secessionisme.
7. Considerar la difusió del català com un adoctrinament sectari practicat per l’escola pública i els mitjans de comunicació. Anar contra el català seria defensar la democràcia i la llibertat. Espanyolitzar no seria adoctrinar.
8. Identificar l’oposició socialista a aquest projecte amb un projecte de disgregació de l’Estat. L’Espanya plural seria feble i insostenible.
9. Demostrar la incapacitat del socialisme per a ser alternativa, per manca de visió d’estat (cal reconèixer que el PSOE no ha estat capaç de dissenyar un projecte d’estat alternatiu prou consistent).
10. Espanyolitzar Espanya, entenent que cal consumar la castellanització i una idea de ciutadania nacionalment espanyola i no una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Els lectors poden constatar si ha estat aquesta o no la trajectòria que s’ha imposat des dels poders estatals —i cal entendre aquí poders estatals en el seu sentit més ampli, no solament les institucions polítiques— des de la sentència del 2010 contra l’Estatut de Catalunya, quan ja s’havia esmenat a les Corts i havia estat plebiscitat pel poble català, sense tornar-lo a sotmetre a referèndum un cop modificat pel Constitucional.

Ja vam comentar en aquell moment —deixant de banda els dubtes que planaven sobre la legitimitat en la composició d’un tribunal que feia temps i temps que s’hauria d’haver renovat— que la sentència resultava democràticament insòlita pel fet que afirmava que el català no podia ser llengua oficial preferent (on pot ser preferent, doncs, si no pot ser-ho ni tan sols en el seu propi territori!), perquè l’oficialitat del català i el castellà havia de ser estrictament igual.

Poques pàgines després, en canvi, la mateixa sentència negava la possibilitat d’establir el deure de coneixement per al català, i deia que sols podia aplicar-se al castellà. Una curiosa manera d’entendre el que és l’estricta igualtat entre dues llengües oficials.

A partir d’aquí, la lectura dels informes anuals de la Xarxa de recerca CRUSCAT i l’Observatori de la Llengua és prou il·lustrativa. El català, globalment considerat, és una llengua puixant en tots els sentits: guanya parlants, produeix una cultura de qualitat homologable amb les altres d’Europa, té una presència molt notable en el món digital..., però és atacat en tots els fronts pels poders de l’Estat espanyol, i sobretot (però no tan sols) en els territoris més febles.

El darrer butlletí del Cercle XXI, col·lectiu de sociolingüistes destacats, es dedica precisament a analitzar amb detall l’ofensiva contra el català en els diferents territoris.

Probablement s’acosta el moment de preparar una denúncia unànime, contundent i de dimensions internacionals sobre aquesta inadmissible ofensiva, contrària als mateixos compromisos adquirits per l’Estat espanyol, com la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries; contrària al respecte de la diversitat lingüística que proclama la Unió Europea, i contrària al més mínim sentit de convivència democràtica en el pluralisme lingüístic, cultural i nacional.

Repetiré el que he dit en moltes ocasions i el que pensen molts dels catalanoparlants. No renunciarem mai a la igualtat entre les llengües, les cultures i les nacionalitats d’Europa i del món. Si les institucions estatals i europees ens indiquen, com han fet fins ara reiteradament, que no hi ha altre camí cap a la igualtat més que el d’esdevenir un estat sobirà, cal que seguim les seves indicacions, que per això són les institucions en què ens trobem ara per ara.

Podria haver-hi camins més fàcils, però les institucions de l’Estat i d’Europa els tanquen. Seguirem el camí difícil. No renunciarem mai a ser iguals.
 

 1.-Nota bene: els «no nacionalistes» espanyols són els únics que creuen que tenen el dret de decidir quina ha de ser la nació dels altres.

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

Una croada contra la llengua catalana?
Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC

«El català és una llengua puixant en tots els sentits, però és atacat en tots els fronts pels poders de l’Estat espanyol»

 


Bernat Metge i els clàssics
Mariàngela Vilallonga, vicepresidenta de l'IEC

 

 «En aquest any del sisè centenari de la seva mort, es vol fer palès que, a l’inici del segle XX, Bernat Metge era un valor cultural establert»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

D’acord amb la Llei 34/2002 (LSSI) i la Llei orgànica 15/1999 (PDCP) podeu Subscriure-us o Donar-vos de baixa