Número 172
febrer 2013
ISSN 2013-4630
Alta/baixa butlletÝ  Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
En mem˛ria de Manuel Mundˇ i Marcet

Josep M. Salrach. Membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC

El doctor Mundó (Barcelona, 1923-2012), que va morir el passat dia de Nadal, ingressà de jovenet a l’escola del monestir de Montserrat (1932), on era abat el seu oncle Antoni Maria Marcet. A Montserrat professà com a monjo i hi restà fins a l’any 1967. La formació rebuda al monestir va ser decisiva per a desvetllar la seva vocació d’investigador de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana. Vocació que s’afermà a Roma, on estudià paleografia i diplomàtica a l’Escola Superior Vaticana (1949), es doctorà en història eclesiàstica per la Universitat Pontifícia Gregoriana (1950) i es llicencià en arqueologia per l’Institut Pontifici d’Arqueologia Cristiana (1955). Amplià els estudis a París (1950-1951) i a Munic (1954).

En aquesta primera etapa, ensenyà història eclesiàstica antiga, paleografia llatina i metodologia històrica a la Universitat Pontifícia Anselmiana de Roma (1952-1959), i també al monestir de Montserrat (1959-1965). Havent deixat el monestir (1967), passà a exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968), on guanyà la càtedra de paleografia i diplomàtica (1981). Paral·lelament, fou professor de l’Escola de Biblioteconomia de Barcelona (1974-1981).

Membre per oposició del cos estatal de facultatius d’arxius, biblioteques i museus, fou arxiver de l’Arxiu Reial de Barcelona (1969-1978), fundador i director de la Biblioteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona (1978-1983) i director de la Biblioteca de Catalunya (1987-1990). Era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1960), de l’Instituttet for Sammenlingnende Kulturforskning d’Oslo (1961), del Comité Internacional de Paléographie Latine (1975), de l’Institut d’Estudis Catalans (1975), de la Société des Antiquaires de France (1980), de la Medieval Academy of America (1986) i de la Reial Acadèmia de la Història (1992). Estava en possessió de la Creu de Sant Jordi (2000). En l’obra escrita del doctor Mundó, que supera àmpliament els dos-cents títols, hi ha un grup selecte de llibres i un gran nombre d’articles publicats en revistes especialitzades de diferents països.

Al final dels anys seixanta, i això és un record personal, entre els estudiants d’història de la Universitat de Barcelona que ens especialitzàvem en història medieval, circulaven notícies sobre les recerques d’un historiador sortit de Montserrat que estava familiaritzat amb l’epigrafia visigòtica, i era capaç de llegir la lletra invisible de palimpsests del segle VII i de desxifrar pissarres visigòtiques. Ens semblava extraordinari, fascinant.

Manuel Mundó era un gran historiador del monaquisme, dels orígens i expansió del monacat. Aquí, en el marc europeu, se situen els seus estudis sobre antics sínodes abacials, sobre sant Benet i les seves relíquies, l’antiguitat i autenticitat de la regla benedictina i la figura de Cassiodor; i en el marc hispànic, l’edició crítica de l’obra del monjo filòsof i viatger Baquiari i, en general, els estudis sobre el monaquisme visigòtic.

També era un expert en història de la Catalunya carolíngia i comtal. Ho palesen les recerques sobre la cronologia dels documents d’aquesta època, els abats de Sant Cugat del segle X, el políptic de béns i censos de Vilamajor i els escrits de l’abat i bisbe Oliba. Pels seus mèrits, l’Institut li encarregà, juntament amb Josep Maria Font i Rius, la direcció de la Catalunya carolíngia, l’obra fundada per Ramon d’Abadal. Sota la seva direcció, que exercí amb indubtable rigor, es publicaren els volums IV, V i VI d’aquesta col·lecció, dedicats als comtats d’Osona i Manresa; Girona, Besalú, Empúries i Peralada, i Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet, respectivament.

Això no obstant, el més important ho portà a terme en el terreny de la codicologia, que entenia com una disciplina que transcendia l’estudi dels manuscrits com a objectes físics i s’integrava plenament en la història de la cultura. El gran coneixement de la paleografia, la Bíblia i els escrits dels pares de l’Església li permeté de desenvolupar una tasca extraordinària d’identificació de manuscrits perduts de la Bíblia i de sacramentaris i martirologis, per mitjà de simples retalls conservats com a cobertes de manuscrits. També, en el pla de la recerca codicològica, se situen els estudis sobre els còdexs isidorians de Ripoll i del segle X de Sant Cugat, i dels manuscrits litúrgics llenguadocians d’època carolíngia.

Referència especial mereix l’estudi de les bíblies de Ripoll, la de la Biblioteca Nacional de París i la del Vaticà. Entre el 2002 i el 2010, se’n féu una edició facsímil en dos volums acompanyats d’un tercer molt extens (més de quatre-centes pàgines), que conté l’estudi estilístic, històric i iconogràfic fet per Manuel Mundó. Segurament és la seva obra principal.

Encara en el pla de la codicologia, hem d’esmentar la important contribució al treball d’investigació en equip sobre el Liber Iudicum Popularis, la versió catalana del codi legislatiu visigòtic, de vers l’any 1011. En els dos volums editats pel Departament de Justícia i Interior de la Generalitat de Catalunya els anys 2003 i 2008 s’observa bé l’aportació de Mundó: s’encarregà de l’estudi de l’únic manuscrit conservat sencer del Liber, dels fragments de manuscrits del mateix codi conservats, de l’estudi del jutge Bonsom, que fou l’autor del Liber, i d’alguns dels textos complementaris del manuscrit.

Per últim, i com a mostra de l’extraordinària erudició i l’olfacte d’historiador de Manuel Mundó, s’ha d’esmentar el llibre sobre el santcrist d’ivori de Montserrat. En ell sosté, amb proves i arguments que no han estat desmentits, que es tracta d’una obra de joventut de Miquel Àngel.

Vist ara des del final del camí, els coneixements d’Anscari Manuel Mundó —com se’l coneixia entre els historiadors— eren extraordinaris, i, el que és més destacable, ho portava amb modèstia, quasi diria que amb humilitat. Es notava en el tracte personal, obert i cordial, i en la generositat intel·lectual. Aquest era, al nostre entendre, el mestre i amic que hem perdut.
 

Piula aquesta notÝcia Facebook mail


Articles

Els organismes modificats genŔticament. La contribuciˇ de la ciŔncia al debat
Pere Puigdomènech. Membre de la Secció de Ciències Biològiques de l'IEC

«La nostra societat té sovint la necessitat de saber l’opinió de professionals experts per a prendre decisions que tenen un contingut científic important»

 


En mem˛ria de Manuel Mundˇ i Marcet
Josep M. Salrach. Membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC

«La formació rebuda al monestir de Montserrat va ser decisiva per a desvetllar la seva vocació d’investigador de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

Subscriure-us o Donar-vos de baixa