Professors dels cinc continents, d’associacions professionals federades, ens hem reunit a Barcelona amb una finalitat comú: que el professorat estigui format per a emprendre la innovació en una societat global. La 4a Conferència Internacional s’ha esdevingut a les seus del Col·legi de Doctors i Llicenciats, de la Universitat de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans amb la màxima participació local: totes les universitats catalanes i associacions i grups de professors.
Per què ser mestre o professor no és avui el millor ofici? O sí que ho és? Socialment no és pas el millor, i fins i tot està desprestigiat; tothom en sap d’educació, tothom hi diu la seva. Per als aplegats a la conferència, ser professor sí que és el millor ofici. És l’ofici de fer ser cada infant, cada noia o noi. Esdevindran ells mateixos en la societat i el temps en què viuen. És la relació entre professors i estudiants, però no només hi intervenen dos factors. Hi ha un tercer factor. Quin és?
El tercer factor és la cultura, el goig d’aprendre, la cerca de coneixement i les preguntes, la descoberta de les lleis de la natura, la contemplació del miracle de la vida, sentir les emocions dels poetes i de les cançons, copsar la màgia de les matemàtiques i dels triangles... i tantes coses. Professor, estudiant i cultura formen el triangle màgic de l’ensenyament.
Al desprestigi de la professió, també hi hem contribuït els docents. Uns, nostàlgics del nivell cultural del passat, i uns altres, amb una pedagogia retòrica que no guia la pràctica. No podem acceptar el divorci entre la cultura i la pedagogia, del contingut i de la forma de transmissió. J. Friedrich Herbart ja ho va expressar a la Pedagogia general, del 1806: «La matèria de la instrucció es troba a les ciències. No s’ha d’esperar de la pedagogia general que exposi aquestes ciències.» (Llibre segon, capítol quart, III [31.])
Des de La Societat Catalana de Pedagogia hem contribuït en dos dels quinze grups de treball presentant aportacions científiques: el Termòmetre Lingüístic i el Marc d’Ensenyament de Llengües Vives, ara ja en fase d’extensió com a innovació que estan aplicant prop de tres-centes escoles de llengua catalana o occitana. És una clara opció pel plurilingüisme, ensenyament interrelacionat de llengües, amb una oportunitat magnífica a l’Europa romànica i que també garanteix per a tots els alumnes la competència en anglès com a llengua, avui, transnacional. L’avaluació de la competència lingüística amb infants de cinc anys per a dissenyar itineraris personalitzats desvetlla la consciència fonològica del mestre, que podrà sensibilitzar l’infant per a una correcció fonètica que es transfereix entre llengües. Així, amb tots els sons de català i d’espanyol ben adquirits, ja estan a punt per a una bona audició i dicció en francès i en anglès.
Avui és necessari que tots els ciutadans parlin i comprenguin diverses llengües; no és qüestió d’oficialitat, sinó de realitat social. La innovació és que a l’aula trobem junts infants de diverses cultures i de llengües molt diferents. No hi ha fronteres, vivim a l’aldea global i amb el diàleg intercultural podem entendre i comprendre l’altre (altre jo), que té experiències i vivències humanes com les nostres. A l’escola, tots els infants i joves s’han de poder presentar en la seva llengua; els companys en podran conèixer expressions bàsiques. A partir d’aquí, tots han d’adquirir la llengua o parla territorial per minoritària que sigui, i després podran aprendre una altra llengua socialment present i també la llengua que avui és transnacional arreu.
Una tercera innovació necessària ha de respondre a la societat digital i telemàtica. En aquest cas, és comú a tots, a totes les cultures, però és solament un mitjà un instrument, una eina. És un sistema numèric per a processar i transferir informació. El transmissor i el receptor és l’ésser humà; ell codifica i descodifica. La tecnologia és una pròtesi per als humans; amplifica, reemplaça, modula, compensa, però, en qualsevol cas, és una pròtesi. Hem d’educar i ensenyar humans de la societat digital ―esdevé un deure inexcusable― a informar-se (accedir, seleccionar) i a comunicar-se (expressar, discutir, proposar) amb les tecnologies de la informació.
Plurilingüisme, multiculturalitat i tecnoinformació són clares innovacions en la societat que hem analitzat i també hem compartit propostes per a millorar l’acció docent.
|
«Al desprestigi de la professió, també hi hem contribuït els docents. Uns, nostàlgics del nivell cultural del passat, i uns altres, amb una pedagogia retòrica que no guia la pràctica».