Número 190
setembre 2014
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
El camí lent i tortuós de la llengua catalana

Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT de l'IEC i membre de la Secció Filològica

Novament, l’Informe sobre la situació de la llengua catalana ens ofereix un conjunt de reflexions al voltant de l’esdevenidor de la llengua que no ens haurien de deixar indiferents. El període avaluat ha estat l’any 2013 i les conclusions que se n’han extret haurien d’encendre els llums d’alerta de totes les persones i institucions compromeses amb la viabilitat comunicativa de la llengua catalana en el seu ecosistema històric.

Certament, el període que s’inicia l’any 2011 requerirà un capítol destacat en la futura història social de la llengua catalana. Es defineix per una alta concentració de poder, al Govern de l’Estat i en bona part de les autonomies catalanòfones de l’Estat espanyol, gens procliu a la normalització lingüística del català. L’any 2013 l’activitat legislativa vinculada a qüestions lingüístiques assoleix unes dimensions importants i la dinàmica que ha pres estableix una involució normativa espectacular. No ens ha d’estranyar, doncs, que l’informe hi centri l’atenció d’una manera preferent, ja que l’aplicació del nou catàleg normatiu pot arribar a tenir conseqüències nefastes en la vitalitat i l’ús de la llengua a mitjà termini. Ara no és el moment d’oferir el detall d’una intervenció legislativa entossudida a afeblir la posició de la llengua catalana en els àmbits institucionals on, a poc a poc, ha anat guanyant terreny. Si de cas, destacarem que les noves directrius identifiquen un parell d’àmbits d’intervenció estratègics. Un seria l’ensenyament, on, de bracet d’uns models pretesament multilingües, es barra el pas a un tractament preferent de la llengua pròpia. Un tractament, tot sigui dit de passada, absolutament necessari perquè la llengua catalana surti de l’estatus de minorització al qual s’ha vist abocada a causa d’una història politicosocial adversa. L’altre seria el dels mitjans de comunicació, un espai de difusió de la llengua cabdal en una societat del segle XXI. En aquest sentit, l’apagada mediàtica que ha patit la llengua catalana al País Valencià ha estat una de les pitjors notícies que ens ha ofert l’any 2013.

Mentrestant, la llengua catalana va fent el seu camí. Amb relació al 2013, no hem fet una actualització de les dades sobre l’evolució sociolingüística en l’àmbit de la demolingüística. La deixem per a l’any vinent. I l’anàlisi hauria de ser especialment rellevant, ja que el 2014 han aparegut unes primeres estimacions de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2013 a Catalunya. I, en el marc d’una sèrie demoscòpica diferent, també s’han proporcionat les primeres dades del Cens de 2011. Aquestes darreres dades, en el moment actual, ens permeten obtenir informacions sobre l’evolució de les habilitats competencials en les quatre autonomies catalanòfones de l’Estat.

Transmissió lingüística intergeneracional

Quant a l’anàlisi de diversos indicadors sociolingüístics que ens han proporcionat diferents treballs apareguts el 2013, destaquem algunes consideracions sobre l’estat de la transmissió lingüística intergeneracional de la llengua catalana. Tal com hem dit en informes anteriors, a partir de l’onada d’enquestes EUL efectuades entre els anys 2003 i 2004, tenim una primera diagnosi de la globalitat de la comunitat lingüística. Deu anys enrere, doncs, s’havien detectat tres dinàmiques diferenciades: territoris amb avenços apreciables en la transmissió intergeneracional (Andorra, Catalunya i les Illes Balears), territoris amb la transmissió estancada (País Valencià i la Franja) i, finalment, territoris on la transmissió s’havia trencat dècades enrere. Del conjunt de regions apuntades, només dues en van actualitzar les dades el 2008, Catalunya i les Illes Balears. D’aquesta manera, s’ha pogut observar un comportament diferent en cada territori: mentre que l’anàlisi longitudinal mostra que a Catalunya la transmissió avança de manera sostinguda, a les Illes, en canvi, la tendència positiva es pot haver començat a afeblir. D’altra banda, a tots dos territoris els al·loglots familiars adopten, d’una manera preferent, la llengua castellana mentre que els guanys que experimenta la llengua catalana arriben de la mà de persones d’origen castellanoparlant. Caldrà estar atents a l’evolució d’un indicador estructural tan important.

Encara fent atenció a la transmissió lingüística, el 2013 ens proporciona una notícia més elaborada sobre l’estat genèric d’estancament amb què era definida segons les dades de l’enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua del 2004. Ens arriba acompanyada d’una anàlisi territorialitzada que en detecta diferències substancials. Així, d’una banda, es contraposen zones amb evolucions clarament divergents: una de creixement, al voltant de 7 punts percentuals, i una altra de trencament de la transmissió, amb dades al voltant de 4 punts percentuals negatius. Totes dues acullen dimensions demogràfiques similars, al voltant del 40 % de la població cadascuna. Ara bé, mentre que la primera acull —de manera discontínua— la població resident en pobles i ciutats petites preferentment, l’altra compta amb les quatre ciutats més poblades del País Valencià, on trobem percentatges importants de catalanoparlants que no transmeten la llengua als seus fills (17 % a Elx, 20 % a València, 21 % a Castelló i 38 % a Alacant). El 20 % de població restant es troba en àrees que mostren una dinàmica lleugerament positiva. Sense dades actualitzades, queda clar, doncs, que la pugna entre dos capteniments tan oposats com els descrits serà determinant en l’evolució futura de la llengua al País Valencià.

Malgrat tot, en conjunt, la llengua catalana va fent camí cap a la normalitat lingüística. Un camí lent en el millor dels casos, i tortuós en una part substancial de l’àmbit lingüístic. Una de les fortaleses del català és que presenta una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants. També és destacable l’increment sostingut del nombre de persones que declaren conèixer-la; un coneixement, això sí, força desequilibrat segons les habilitats ―entendre, parlar, llegir i escriure― i segons els territoris. Aquest coneixement no es tradueix sempre en un ús habitual, però es manté bastant estable en el col·lectiu de parlants nadius. Quant a les febleses, destaca la dificultat d’atreure coneixedors cap a un ús efectiu de la llengua, un dèficit que n’entorpeix l’adopció entre el col·lectiu de nouvinguts i dificulta l’objectiu de fer del català la llengua de cohesió social.
 

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

El camí lent i tortuós de la llengua catalana
Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT de l'IEC i membre de la Secció Filològica

«S'haurien d’encendre els llums d’alerta de totes les persones i institucions compromeses amb la viabilitat comunicativa de la llengua catalana»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

Subscriure-us o Donar-vos de baixa