 L’anomenat Grup Català de Sociolingüística (GCS) sorgí com a idea l’estiu de 1973 en un dels múltiples col·loquis, a cavall de la ciència i la política, de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Posteriorment, el sociòleg valencià Lluís Vicent Aracil organitzà un seminari sobre «sociolingüística catalana» dins el VIII Congrés Internacional de Sociologia, esdeveniment que es considera el moment fundacional del Grup, l’estiu de 1974 a Toronto. La denominació Societat Catalana de Sociolingüística és més recent, de quan l’associació s’incorporà a l’IEC com a societat filial el 2008. El «Grup» sorgí, per tant, com una iniciativa d’orientació científica en un moment d’ebullició cultural i intel·lectual lligada a les esperances de democratització. L’equip inicial, format per Antoni Maria Badia i Margarit, Francesc Vallverdú, Lluís Vicent Aracil, Domènec J. Bernardó, Helena Calsamiglia, Jordi Carbonell, Lluís Creixell, Joan Fuster, Francesc Gimeno, Lluís López del Castillo, Joan Martí, Aina Moll, Vicent Pitarch, Gentil Puig, Modest Reixach, Joaquim Torres, Teresa Turell i Gerard Vassalls, el trobem inicialment abocat als debats lingüístics que tingueren lloc al Congrés de Cultura Catalana entre el 1975 i el 1977. Ara en diríem un think tank, i fou clarament el col·lectiu que més contribuiria a construir el discurs de les polítiques de promoció del català de la nova etapa autonòmica. No en va una de les seves fundadores, la menorquina Aina Moll, fou la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya durant el mandat en què s’aprovà la primera Llei de normalització lingüística, el 1983.
El desenvolupament de la sociolingüística com a disciplina científica seguí, doncs, el patró de nombroses innovacions socials, culturals i intel·lectuals viscudes al nostre país durant els darrers dos segles: sorgí fora dels canals oficials de l’Estat i de l’acadèmia i a recer del catalanisme. Això explica en part que en aquella primera època es parlés de «sociolingüística catalana» com si fos un camp d’estudi específic impulsat no tant per autoritats acadèmiques (malgrat honroses excepcions com Antoni M. Badia) com per joves estudiants emprenedor(e)s, intel·lectuals de l’oposició o activistes polítics; i a voltes era difícil decidir si estàvem davant d’un programa de recerca o d’un moviment polític. Amb tot, també cal reconèixer que els treballs dels valencians Rafael Ninyoles i, sobretot, Lluís V. Aracil tingueren un impacte considerable en la sociolingüística internacional, on sovint el qualificatiu de catalana s’associà als models teòrics anomenats també perifèrics o de conflicte lingüístic.
Al llarg dels anys vuitanta, la sociolingüística catalana s’anà «normalitzant» acadèmicament a mesura que la practicava cada cop més professorat universitari, s’ensenyava a diverses carreres i ampliava el ventall de temes que tocava: pragmàtica, variació lingüística, anàlisi del discurs, economia de la llengua, etc. Amb tot, el GCS ha mantingut durant tots aquests anys la centralitat del seu projecte fundacional de fiscalitzar el procés de normalització lingüística. Els seus membres han tingut una participació destacada en l’anàlisi de les dades lingüístiques dels padrons i de les diverses enquestes d’ús lingüístic, gràcies a les quals sabem que el català avança en nombre d’usuaris bàsicament gràcies als que el tenen com a segona llengua, mentre que els parlants nadius s’estanquen per raons demogràfiques. Nombroses etnografies i força estudis de cas han deixat descripcions detallades de com les persones canvien o combinen les llengües en la vida quotidiana seguint paràmetres de context comunicatiu o afiliació amb grups socials i identitats.
La SOCS ha centrat la celebració del quarantè aniversari en un cicle de conferències que busca impulsar una reflexió acadèmica sobre la disciplina. Consta de tres sessions en què es fa un repàs de les tres orientacions que han predominat fins ara en sociolingüística catalana: l’antropològica, la demolingüística i la jurídica. I a final d’any hem invitat Francesc Xavier Vila i Isidor Marí a reflexionar sobre com ha evolucionat el pensament sociolingüístic a casa nostra i quines perspectives de futur es poden endevinar. Totes aquestes activitats es podran anar seguint al web http://40anys-sociolinguistica.espais.iec.cat/.
L’aniversari no l’hem de veure com l’aniversari de la SOCS, sinó de quaranta anys de sociolingüística a casa nostra. Han estat quaranta anys en què moltes persones i col·lectius han treballat per comprendre la complexa realitat lingüística dels territoris de parla catalana, des del Govern, des de la societat civil, des dels ajuntaments i diputacions, des de les empreses, des dels partits polítics i des de les universitats. De fet, actualment, només una petita part de tot el que es fa en sociolingüística a casa nostra deriva directament de l’activitat de la SOCS. En aquest sentit, n’hi ha prou a recordar la feina que du a terme la Xarxa CRUSCAT, l’ens associat a l’IEC que fa el seguiment de la situació i l’evolució de l’ús del català arreu dels Països Catalans, o la trajectòria de la revista Llengua i Dret que publica l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. I ja no diem tots els grups, projectes de recerca i seminaris organitzats per les universitats catalanes i sovint per entitats de catalanística a l’estranger. Potser sí que encara la majoria dels participants en aquestes iniciatives són socis de la SOCS, però en tot cas crec que seria més apropiat commemorar aquest aniversari com una celebració de tots plegats i no només de la Societat en particular. Personalment, jo intueixo que aquest ha de ser el rol principal de la SOCS; això és, crear espais per a la reflexió general sobre la disciplina, i no necessàriament aspirar a exercir funcions concretes que en molts casos altres grups i col·lectius ja poden exercir per iniciativa pròpia. I, per tant, ens agradaria veure com altres actors i companys s’animen també a fer la seva aportació afegida als modestos actes que la junta de la Societat s’ha vist amb cor d’organitzar.
Actualment, la globalització està canviant ràpidament la mateixa realitat lingüística que ens pertoca d’estudiar. Si abans parlàvem de bilingüisme o de la dicotomia entre territorialitat i personalitat, ara parlem cada cop més de multilingüisme, mobilitats i complexitat. En tot cas, el suport de l’IEC ens dóna una base més sòlida per a afrontar aquest repte de construir una perspectiva catalana sobre el multilingüisme de la mateixa manera que els creadors del GCS van saber construir una perspectiva específicament catalana sobre la sociolingüística del moment. |
