Número 181
novembre 2013
ISSN 2013-4630
Alta/baixa butlletí  Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
Una disciplina sovint oblidada

Mònica Rius, expresidenta de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l'IEC

La història de la ciència i de la tècnica té relativament poca història si la comparem amb altres estudis que s’hi vinculen. Aquesta «joventut», però, tal com deia, és ben relativa. Si considerem George Sarton (1884-1956) el pare fundador de la disciplina, podríem dir que està celebrant el primer segle de vida. A casa nostra, a més, hem comptat des del principi amb exemples il·lustres: en una selecció injusta per reduïda, no puc oblidar els noms de Josep M. Millàs Vallicrosa, qui publicà a l’IEC, l’any 1931, l’Assaig d’història sobre les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval, o el de Joan Vernet (membre de l’IEC fins la seva mort, el 2011).

La història de la ciència té la característica de ser interdisciplinària —una paraula molt de moda— perquè per a ser historiador de la ciència s’ha de tenir expertesa en la metodologia de la recerca històrica, però també en la matèria que s’analitzi (física, matemàtiques, geografia, etc.). Tanmateix, o potser precisament per això, perquè està a cavall entre les «ciències» i les «lletres», és molt sovint —massa— oblidada. Sense anar més lluny, cal fer un esforç enorme per a trobar-la en els plans d’estudis de l’ensenyament secundari i, el que és més greu, també de l’universitari. En aquests moments, per exemple, ni el mateix IEC preveu que algun dels seus membres pugui arribar a ser-ho per a aquesta àrea i són realment escassíssimes les universitats que ofereixen una plaça per a aquest perfil. Aquest panorama una mica desolador ho és més si tenim en compte que la història de la ciència és una eina essencial per a entendre el món en què vivim, i que també és un instrument molt útil per a apropar la ciència als infants i adolescents. És a dir, per a aconseguir una alfabetització completa de les joves generacions, ja que, en definitiva, es tracta d’una part de la història del coneixement que ajuda a entendre no solament quins han estat els avenços científics i tècnics, sinó també l’impacte que ha tingut en la societat. L’anàlisi de la utilització de l’energia atòmica, la relació entre salut pública i ideologia o la conservació del patrimoni científic són alguns dels temes que cobreix aquesta disciplina. Com també biografiar els científics —i científiques— que des dels inicis han contribuït a l’evolució de la societat i, en principi, a la millora de les condicions en què vivim.

Encara que, en el nostre país, la història de la ciència i de la tècnica gaudeixi d’una salut millorable, la disciplina es troba àmpliament representada en congressos nacionals i internacionals. Només cal visitar, per exemple, la pàgina del darrer congrés de la International Union of History and Philosophy of Science, on es varen reunir acadèmics de tot el planeta. També inclou revistes científiques del màxim nivell, com ara Isis, els Archives Internationales d’Histoire des Sciences o la més recent Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, publicada per l’IEC. Els professionals estan agrupats en diverses associacions internacionals, com la ja esmentada International Union of History and Philosophy of Science, l’European Society for the History of Science i la mateixa Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, per posar-ne només uns poquíssims exemples. Cal dir que el paper que hi ha tingut l’IEC ha estat molt important per tal de fomentar la visibilitat i les activitats que els especialistes duen a terme.

Ens trobem, paradoxalment, en una situació ben galdosa. Gràcies als esforços institucionals —tot i que millorables—, s’ha format una generació d’especialistes en història de la ciència d’una qualitat indiscutible. No obstant això, com en tants altres àmbits, el futur que poden esperar és l’exili o la fuga de cervells. En efecte, els danys que podem patir, si no tenim cura també de la història de la ciència, són irreparables. La història de la ciència contribueix a crear una identitat global que ens uneix a altres èpoques i contrades. Però també contribueix a formar una identitat catalana, a conservar la memòria de què i qui s’ha fet a casa nostra. I, ja fa temps que ho sabem, qui perd els seus orígens, perd la seva identitat.

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

Què diu l’Informe sobre la situació de la llengua catalana?
Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT de l'IEC i membre de la Secció Filològica

 «La comunitat lingüística catalana presenta una situació sociolingüística molt desequilibrada territorialment»


 

 


Una disciplina sovint oblidada
Mònica Rius, expresidenta de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l'IEC

«La història de la ciència contribueix a formar una identitat catalana, a conservar la memòria de què i qui s’ha fet a casa nostra»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

Subscriure-us o Donar-vos de baixa