Durant l’època moderna, santuaris, capelles i ermites es van distribuir pels Pirineus i Prepirineus. Van formar un conjunt que connectava la comunitat pagesa i ramadera amb l’entorn, i van consolidar un tipus d’ocupació espiritual de la muntanya i una certa idea de frontera religiosa que no es corresponien necessàriament amb la frontera política. Els santuaris es van acabar transformant en grans centres d’acollida de pelegrins, i, a més de l’església, incloïen hostatgeries, cuines, fonts, cisternes, forns, porxats i galeries. Es van renovar amb les darreres novetats constructives, i van contribuir a barroquitzar la muntanya. Les funcions que van desenvolupar els santuaris a l’època els estudien Maria Garganté i Xavier Solà en el llibre Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc. Geografia sagrada de la muntanya catalana, que va obtenir el primer Premi Rafael Patxot i Jubert, l’any 2015, un premi convocat per l’IEC a iniciativa del Consell Assessor de la Masia Mariona de la Diputació de Barcelona, que és qui n’aporta la dotació.

 

 

---