Número 217
febrer 2017
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook

El nom de l’autor de Curial e Güelfa, desvelat

La revista Estudis Romànics, de l’IEC, publica els resultats de la tesi de  l’historiador Abel Soler, segons els quals l'autor de l'obra seria Enyego d’Àvalos, castellà de naixement, valencià d’adopció i fascinat per la cultura literària italiana. Juntament amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Curial e Güelfa és una de les obres cabdals de les lletres catalanes i és considerada una joia de la literatura europea medieval. La novel·la es conserva en un còdex únic a la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1450, aproximadament, amb enquadernació mudèjar de la fi del segle XV, i no conté pròleg, títol ni autoria. 

Juntament amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Curial e Güelfa és una de les obres cabdals de les lletres catalanes i està considerada una joia de la literatura europea medieval. La novel·la es conserva en un còdex únic a la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1450, aproximadament, amb enquadernació mudèixar de la fi del segle XV, i no conté pròleg, títol ni autoria.

Descoberta a meitats del segle XIX i donada a conèixer per Manuel Milà i Fontanals el 1876, Curial e Güelfa es va publicar a Barcelona el 1901. Des d’aleshores, s’ha acostumat a presentar com una obra escrita per algú de Catalunya, si bé els molts filòlegs l’han certificada de valenciana. Ara, la tesi de l’historiador i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, Abel Soler, no només en confirma la valencianitat, sinó que revela el nom de l’autor: Enyego d’Àvalos.

Si bé no hi ha cap document que certifiqui qui és el autor de Curial e Güelfa, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la majoria de les modernes ―no hi ha, per exemple, cap document que certifiqui que Ausiàs March és l’autor de les seves poesies o que Cervantes sigui l’autor d’El Quijote―, segons Soler «hi ha poques obres que traspuïn tantes dades sobre el seu autor com el Curial».

La tesi de Soler està en procés d’edició per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, en coedició amb la Universitat de València. Per ara, se’n pot trobar una síntesi en un article de l’últim número de la revista Estudis Romànics, que publica l’Institut d’Estudis Catalans. Estudis Romànics és una revista anual de la Secció Filològica i va ser fundada per Ramon Aramon i Serra l’any 1947.

Antecedents i mètode d’investigació

La troballa corona una línia d’investigació d’Antoni Ferrando, membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de la tesi doctoral de Soler. Ferrando s’havia proposat identificar l’autoria de Curial e Güelfa a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almánguena, etc.) i a molts calcs lingüístics i fonts literàries italianes per redactar una novel·la la gestació de la qual només s’entén en el context de la cort valenciana i napolitana del Magnànim.

Tots els indicis de l’obra apunten que es va redactar a Itàlia. Ho han suggerit entre altres Antoni Rubió i Lluch, Antoni Comas, Antoni Ferrando, Júlia Butinyà i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han arribat a proposar un nom per a l’autor. Els Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa (2011), coordinats per Ferrando, van projectar molta llum sobre la llengua i la cultura de l’obra. Entre aquests, el de Ferrando va destacar que els papers extrets de l’enquadernació del Curial procedeixen del senyoriu toledà de Fuensalida, i va proposar relacionar aquestes dades i algunes petges castellanes del còdex del Curial amb l’autor. A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l’escriptura ―més de 200 personatges― i ha analitzat totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la ―art, numismàtica, geografia, heràldica, indumentària, onomàstica en clau, entre d’altres―, i el resultat és que l’única persona en què hi concorren tots aquests elements és Enyego d’Àvalos.

L’autor: castellà de naixement, valencià d’adopció

Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414 – Nàpols, 1484; Íñigo Dávalos, com a nom de bateix; Inico d’Avalos, per als italians) va passar la seva infància i joventut a València, i està documentat com a catalanoparlant. Camarlenc d’Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols, també era mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial, posseïdor de la segona biblioteca més gran del sud d’Itàlia, i amant de la música, les lletres i les arts. D’Àvalos s’exilià a València amb son pare, el conestable Ruy López Dávalos, amb 7 o 8 anys d’edat, ies va educar al Palau del Real de València (que llavors, entre els anys 1416 i 1430, era la capital de facto de la Corona d’Aragó), abans de passar per Milà (1435-1440), on va ser cortesà de Filippo Maria Visconti i, després, ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447).

Entre Nàpols i Milà, pels volts dels anys 1445-1448, deuria redactar la novel·la, en què demostra els seus coneixements d’italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seva familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seva biblioteca permet identificar les fonts literàries de l’obra i explicar la novel·la. Molt important és l’onomàstica de l’obra ―Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, entre d’altres―, atès que els personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia de D’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons.

El paper del còdex conté marques amb la mateixa Biscia Viscontea (símbol de Milà) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. A l’obra, coprotagonitzada per la Güelfa, senyora de Milà, apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que sols es retroben en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seva estimada Güelfa («un lleó rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit») coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan va signar les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Fer-ho, en aquella época era una manera de signar l’autoria de la novel·la.

Article d'Abel Soler

Piula aquesta notícia Facebook mail


Notícies

* El nom de l’autor de Curial e Güelfa, desvelat

* El 8 de juny, eleccions a la Presidència de l’IEC

* L'IEC publica Joan Subias Galter (1897-1984): Dues vides i una guerra, de J. Nadal

* La Gramàtica, reconeguda amb una menció especial als Premis Ciutat de Barcelona 2016

* Joana Maria Seguí i Enoch Albertí, nous membres de la Secció de Filosofia i Ciències Socials

* Joan Nogué ingressa a l’IEC amb el discurs «El paisatge, entre el subjecte i l’objecte»

* Martí Domínguez es presenta com a membre de l’IEC amb el discurs «L’embolic de Darwin»

* S’estrena la Ruta Pompeu Fabra a Prada de Conflent

* Joan Veny, Medalla d’Or de les Illes Balears

* Albert Jané, Premi Especial del Jurat Martí Gasull i Roig per la construcció d’un imaginari col·lectiu infantil en català

* Martí Teixidó, guardonat amb el Premi d’Actuació Cívica

* El president de l’IEC i el delegat a Castelló assisteixen a la inauguració de MENADOR Espai Cultural

* Fabià Estapé, el geni provocador a qui li feia por anar amb tren

* La SCM lliura per primera vegada el Premi Emmy Noether

* Presentació a Girona del Compendium constitucionum generalium cathalonie, de Narcís de Sant Dionís, i signatura del conveni de col·laboració entre l’IEC i l’Institut d’Estudis Gironins


Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

D’acord amb la Llei 34/2002 (LSSI) i la Llei orgànica 15/1999 (PDCP) podeu Subscriure-us o Donar-vos de baixa