Notícies i actualitat

Josep Canadell és una eminència i un líder mundial en ecologia global. La seva recerca se centra en l’impacte de les activitats humanes en els ecosistemes terrestres, especialment en els intercanvis de carboni que s’hi produeixen. Format a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), els seus estudis han contribuït a establir ponts entre les ciències ecològiques i el canvi climàtic.

Ha estat pioner en l’estudi de les dinàmiques dels embornals naturals de carboni, els seus volums globals i els processos que en faciliten l’intercanvi, a escala planetària. Canadell és un actor amb gran influència en les negociacions climàtiques i en el disseny de polítiques de desenvolupament que incloguin solucions basades en la natura. La seva recerca és una referència en l’establiment de fets provats sobre el canvi climàtic global i els processos ecològics associats.

Acabeu de ser guardonat amb el Premi Ramon Margalef d’Ecologia, una de les principals distincions de la Generalitat de Catalunya, per les vostres contribucions en el camp de l’ecologia en relació amb el canvi climàtic. Com us fa sentir aquest reconeixement?

És un honor profund, no només pel reconeixement de les contribucions científiques que he fet, sinó pel fet que soc català i que el premi encara em lliga més a la gran ecologia del país, marcada per la saviesa pionera d’en Ramon Margalef.

Jo vaig tenir la sort de començar a fer recerca a l’estació biològica de la UAB a La Castanya, al Montseny, amb l’equip d’en Jaume Terradas. Estudiàvem els fluxos i els estocs d’aigua, nutrients i carboni a l’alzinar a escala planetària, per entendre l’evolució del cicle del carboni i el clima global que duu associat.

A través de Terradas vaig conèixer en Margalef i vaig desenvolupar un respecte i coneixement profunds per la seva obra. Ells dos van liderar el desenvolupament de l’ecologia a la península Ibèrica, al país i més enllà.

La vostra candidatura al Premi Ramon Margalef la va presentar l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia nacional de Catalunya, del qual sou membre corresponent. Quin paper creieu que pot tenir l’IEC en la promoció i la difusió de la recerca sobre el canvi climàtic i de l’ecologia en general?

Institucions com l’Institut d’Estudis Catalans són molt importants per a tenir un cos de coneixement que sigui robust i estable. Dins del món de la política i la geopolítica, és important que hi hagi un cos de coneixement que mostri clarament què diu la ciència i que continuï ensenyant la direcció i la velocitat del canvi que es necessita per a descarbonitzar l’economia. Cal fer pressió perquè, si no, els governs tindran altres prioritats a curt termini.

Donat l’estat actual del planeta, es pot separar l’ecologia del canvi climàtic?

Les ciències ecològiques tenen un paper central per a entendre com estem alterant el planeta i com hi podem respondre per estabilitzar el clima global. L’ecologia treballa en les interaccions entre diferents nivells de complexitat biològica amb el món físic. Això és justament el que necessitem per a entendre la gran pertorbació que els humans hem produït en el sistema climàtic i de quina manera els seus canvis alimenten, de retruc, canvis biològics.

Segons dades de l’AEMET, l’Agència Estatal Meteorològica, Espanya ha passat de tenir una onada de calor per any als anys vuitanta i noranta, a tres onades de calor per any a partir del 2020. És això el canvi climàtic?

El que és important són les tendències. Quan hi ha un esdeveniment concret, tothom en té una opinió. Però si els poses en context històric, pots entendre quina és la variabilitat dels sistemes, tant regionals com globals, i discernir què és degut a aquesta variabilitat natural i què és el resultat de les activitats humanes.

Els millors models que tenim per a entendre com funciona el clima només poden predir les onades de calor dels últims anys si tenen en compte l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle dels últims dos-cents anys. Sense aquesta dada, no es pot recrear el que està passant ara.

Per tant, no hi ha cap dubte de l’origen humà de tot el que està passant.

No n’hi ha cap, de dubte. Naturalment, d’onades de calor ja n’hi havia fa molt de temps, però les onades de calor d’ara són més fortes i més freqüents. A la dècada dels anys cinquanta, Barcelona passava de trenta graus dos o tres dies a l’any. Ara en són més de vint-i-cinc. I no només les temperatures màximes són molt altes, també les temperatures mínimes, que són particularment importants quant a l’impacte sobre la salut humana.

Justament, les previsions per a l’arc mediterrani apunten a un futur amb més freqüència de sequeres persistents, aiguats torrencials i grans incendis forestals. Però tot això ja ho vivim en el present. S’està accelerant, el canvi climàtic?

Aquest és un tema que s’està discutint molt dins del món científic i no està del tot clar. Les temperatures globals des dels anys vuitanta han crescut quasi linealment, però quan mires els últims anys, la tendència ha augmentat. La pregunta és si això és part de la variabilitat que existeix dins del sistema climàtic o bé si és un canvi que va més enllà del que es podia esperar.

El que hem vist és una acceleració en l’augment de les temperatures dels oceans, més enllà dels fenòmens climàtics del Niño i la Niña. Hem tingut temperatures excepcionalment elevades en els oceans quan no haurien de ser-hi, fins i tot en períodes de la Niña, quan el món es refreda una mica. Això vol dir que la tendència de fons, a causa dels gasos d’efecte hivernacle, ja és tan potent que han desaparegut els anys de repòs que solíem tenir entre anys més càlids.

«Les temperatures dels oceans s’incrementen més enllà dels fenòmens del Niño i la Niña»

Josep Canadell, Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2026

Amb la signatura del Protocol de Kyoto (1997) i l’Acord de París (2015), una majoria d’estats membres de les Nacions Unides es van comprometre a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle per tal de mitigar els efectes més greus del canvi climàtic. S’està complint aquest compromís?

En aquests moments, no. Cal transformar tot el sistema energètic a escala mundial i això requereix una inversió de trilions de dòlars. No es pot desmuntar i començar de zero, s’ha de transformar i necessitem unes quantes dècades per a fer-ho. A la velocitat que anem, necessitarem massa dècades per arribar a zero emissions netes i tot apunta que passarem molt més enllà dels dos graus.

Ara mateix, la mirada està posada en el 2050, però ja veiem que hi ha països, com Anglaterra o Alemanya, que volen ajornar aquesta data. Catalunya encara està desenvolupant el seu gran pla de desplegament d’energies renovables. Fa més de trenta anys que n’estem parlant i encara no estan instal·lades a l’escala que caldria, tot i que sabem com fer-ho i no és pas una tecnologia nova.

Per tant, que no s’estigui fent és una qüestió de voluntat política, lligada al sistema econòmic?

Sí. És molt complicat descarbonitzar tota l’economia, però si fas una gran xarxa elèctrica amb energies renovables per a electrificar processos industrials i domèstics, inclòs el transport, arregles el 80 % del problema. Sabem com fer aquest desplegament. Avui en dia, els panells solars i els transformadors són molt barats. Hi ha molts llocs del territori on posar grans extensions d’eòlica o de solar, com edificis o teulades de naus industrials o camps de conreu que no s’estan cultivant. A ningú no li agrada que es transformi el paisatge, però aquesta és la millor alternativa que tenim i que pot portar oportunitats econòmiques i desenvolupament a les regions i municipis que la vulguin acollir.

La vostra recerca us ha dut a estudiar els espais naturals, com boscos o oceans, que capturen gasos d’efecte hivernacle, especialment el diòxid de carboni. Poden ser una solució sostenible per a l’escalfament global?

És una de les solucions que es necessiten, no hi ha cap dubte, però només resol, com a molt, entre un 5 % i un 10 % del problema. Només amb els boscos no ho resoldrem perquè amb les grans sequeres que tenim i les onades de calor hi ha més incendis. I cada incendi retorna a l’atmosfera part del diòxid de carboni que el bosc havia capturat.

Per tant, tot això s’haurà de gestionar bé. La idea que podem deixar els boscos al seu aire i que ells sols ens proporcionaran aquest servei de franc no és ben bé veritat. Caldrà gestionar activament molts boscos per a prevenir el risc d’incendi, controlar l’acumulació de biomassa i promoure un paisatge amb espais d’aturament dels grans incendis, tot plegat per a evitar que un incendi, que hi serà, arruïni la feina de molts anys en un sol mal estiu.

L’Informe de riscos globals 2026 del Fòrum Econòmic Mundial situa la pèrdua de biodiversitat com el segon risc més important, just darrere dels fenòmens meteorològics extrems. Per què el col·lapse dels ecosistemes pot agreujar la crisi climàtica?

Posaré un exemple: fa poc he estat al centre d’Austràlia on hi ha una herba invasora, provinent de l’Àfrica, que ha alterat els patrons de foc, ja que acumula molta biomassa i, en assecar-se, fa que els focs siguin més intensos. Una sola espècie, i els canvis climàtics que ja s’estan produint, han alterat completament l’ecosistema natiu d’una regió cinc vegades més gran que Catalunya.

Això és important perquè els ecosistemes natius, amb una biodiversitat més complexa, són bons aliats en la captura de carboni gràcies a la seva resiliència.

Quines accions es poden fer per a evitar els pitjors escenaris? Iniciatives internacionals, com ara el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) o el Global Carbon Project, que dirigiu, alerten cada any que el grau d’emissions és massa elevat. Tenen capacitat real a l’hora d’influir en decisions que, finalment, depenen dels estats?

Si no hi ha un cos robust de ciència que diu exactament què està passant i què s’ha de fer, de manera imparcial, els governs mai percebran cap pressió per canviar, perquè sempre tindran pressions més immediates per decidir on destinar els diners i centrar l’atenció que no pas el canvi climàtic.

L’IPCC ha estat fonamental perquè, durant més de trenta anys, ha pressionat sense parar amb dades i advertint de les conseqüències de la inacció en el futur. Gràcies a aquests informes, hem demostrat que reduir emissions de diòxid de carboni lligades a combustibles fòssils és compatible amb el creixement econòmic. Actualment, hi ha trenta-cinc països que ho estan fent, entre ells Espanya.

I els ciutadans, què hi podem fer per ajudar a mitigar els efectes del canvi climàtic?

La millor manera és pressionar els polítics, perquè han de respondre als seus votants. Ara, si la gent passa de temes ambientals o s’oposa a les granges solars i eòliques, la classe política no tindrà cap pressió per a fer aquests canvis.

No volem posar tota la responsabilitat en la ciutadania, però és important estar informat sobre quines són les millors oportunitats, per a la propera vegada que et compris un cotxe o hagis de canviar el sistema de refrigeració o calefacció.

Tot i el coneixement adquirit en les últimes dècades, encara hi ha sectors de la societat que neguen o relativitzen el canvi climàtic, de vegades des de posicions de gran influència. Què n’opineu?

En el passat, els negacionistes tenien un escenari, però ja no el tenen, han perdut la batalla. Ara el que pretenen és alentir tant com sigui possible la transformació i la descarbonització i ja no neguen que els humans estem alterant el clima, sinó que «no n’hi ha per tant», que «va per llarg». I això no és veritat.

Aquest estiu, Barcelona, Catalunya i Europa han trencat gairebé tots els rècords de temperatura i de nombre d’onades de calor, tant a la terra com al mar. Fa cinc anys, a la Bisbal d’Empordà es van assolir els 45 graus centígrads, una calor que la gent gran mai havia viscut abans. I a les platges de Palafrugell gairebé no et pots banyar a l’estiu perquè estan plenes de meduses, que amb l’escalfament de l’aigua del mar han passat a tenir dos cicles de reproducció anuals.

Això afecta la qualitat de vida, la productivitat de l’economia, l’agricultura, la salut humana i la protecció dels ecosistemes naturals que ajuden a regular les condicions ambientals. I encara no hem arribat als +1,5 graus d’increment global de temperatura, entesos com a mitjana consolidada de l’estat del clima. Som tot just a +1,4 graus. Quan arribem a +2 o +2,5 graus, tal com assenyalen les projeccions més recents, tots els aspectes de la nostra vida i de la nostra economia canviaran dramàticament. Ens hem de fer conscients de la dimensió d’aquests canvis que vindran.

Canadell: «La temperatura global s’ha incrementat en 1,4 graus. Quan arribem a +2 o +2,5 graus, la nostra vida i economia canviaran dràsticament»

Després d’una vida dedicada a l’estudi de les causes i les conseqüències del canvi climàtic, i d’haver format part dels grans fòrums de decisió internacionals, quina és la principal lliçó que n’heu extret?

Has d’estar a tot arreu tota l’estona. No es pot parar. No és veritat això que diu la gent de «jo només poso un granet de sorra, no serveix de res». És molt important prendre part en els fòrums internacionals com a actor independent, transparent, robust i neutral, de manera que diverses faccions tinguin interès a parlar amb tu i escoltar-te. Si no hi hagués hagut aquesta pressió contínua des de la ciència, no seríem on som ara, amb trenta-cinc països fent passos cap a la descarbonització i, a la vegada, creixent econòmicament. Gràcies a aquest exemple, hi ha una llista molt més llarga de països que ja han iniciat el camí de descarbonitzar el seu sistema energètic i la seva economia.

He treballat molt intensament per organitzar grans consorcis de ciència amb una veu científica molt potent, i això val més que si tothom hagués fet les coses pel seu cantó.