Notícies i actualitat

A Santa Bàrbara, el Montsià, tots els ulls miraven el cel el vespre del 12 d’agost. Alguns ho feien nerviosos, d’altres encuriosits, però tots i cadascun ben oberts per a presenciar un fenomen que no passava en terres catalanes des del 1905.

Sota un sol de justícia, desenes de persones seien en un prat llaurat per a l’ocasió, un dels punts d’observació segurs proposats per la Generalitat i repartits en divuit municipis del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i Lleida.

Puntualment, passats dos quarts de vuit, els primers dits assenyalaren amunt: «Ja comença!» A través dels filtres muntats en ulleres de cartó repartides pel consistori, el Sol mostrava una osca ben visible que creixia lentament. Els milers de persones congregades entre Tarragona i València presenciaven, majoritàriament, el seu primer eclipsi total de Sol.

Molt més que la dansa dels astres

Començava, així, un espectacle astronòmic que ha fascinat les cultures humanes des de temps immemorials. Els eclipsis, especialment de Sol, han sigut tradicionalment considerats un mal auguri i, tres mil anys enrere, tant les dinasties xineses com els pobles indoeuropeus de la Mesopotàmia ja els registraven i miraven de predir. Els matemàtics grecs i, posteriorment, perses i àrabs en van millorar la precisió gràcies al desenvolupament de la paral·laxi, l’estudi de les posicions relatives entre objectes i, finalment, la mecànica celeste de Kepler i les lleis de la física de Newton donaren les eines definitives per a predir-los amb gran exactitud. La superstició donava pas a la ciència.

La fascinació pels eclipsis també ha arribat a la cultura popular contemporània, que els ha usat a bastament com a recurs narratiu. Mark Twain, a Un ianqui a la cort del rei Artús, o Hergé, a El temple del Sol, utilitzen el coneixement dels eclipsis per a salvar la vida dels protagonistes. Isaac Asimov, a Nightfall, descriu el caos que provoca un eclipsi en un planeta amb sis sols que desconeix la foscor. I al cinema, un eclipsi tan aviat pot trencar l’encanteri que turmenta els protagonistes de Lady Falcó, de Richard Donner, com permetre sortir de les coves els monstres nocturns de Pitch Black, de David Twohy.

Per què es produeixen els eclipsis?

A Santa Bàrbara, de monstre no se’n va veure cap. Però durant un minut i escaig, tothom va quedar embadalit per la foscor sobtada i la visió d’una espectacular corona radiant allà on, feia uns segons, hi havia hagut la irresistible brillantor del Sol. Les exclamacions i els aplaudiments sorgiren espontàniament i una pregunta surava a l’ambient: com podia la nostra humil Lluna ocultar un gegant com el Sol?

Per tal que això passi, els tres astres —el Sol, la Lluna i la Terra— han d’estar en el mateix pla. Com que la Lluna ens orbita amb una inclinació de cinc graus respecte al pla Sol-Terra, l’alineació només és possible quan la Lluna, en la seva trajectòria, el talla. Això passa dos cops cada mes. Si aquest moment coincideix amb la lluna nova, tindrem un eclipsi de Sol i, en la següent lluna plena, dues setmanes més tard, un eclipsi de Lluna (com el del 28 d’agost). Si en voleu saber més, podeu veure en línia la conferència del doctor Jaume Calaf, expert convidat per la Societat Catalana de Física, societat filial de l’IEC.

Però com és possible que la Lluna, un astre de tres mil quilòmetres de diàmetre, tapi completament el gairebé milió i mig de quilòmetres del Sol? La casualitat fa que, si bé el Sol és quatre-centes vegades més gran que la Lluna, també estigui quatre-centes vegades més lluny. Vistos des de la Terra, doncs, el Sol i la Lluna tenen gairebé la mateixa mida.

Aquest gairebé és la clau dels diferents tipus d’eclipsi. En funció del punt on es trobin la Terra i la Lluna en l’el·lipse de les seves òrbites, la Lluna pot semblar lleugerament més grossa o més petita que el Sol, fent que els eclipsis siguin totals en el primer cas, o bé anulars en el segon. El passat agost, la Terra es trobava a prop del seu afeli, el punt més allunyat de la seva òrbita respecte al Sol, i la Lluna a prop del seu perigeu, el seu punt més proper a la Terra. En conseqüència, a Santa Bàrbara la Lluna es veia un 1,3 % més grossa que el Sol. Prou grossa per a provocar un eclipsi històric.

Per què no veiem eclipsis solars més sovint?

Ben mirat, els eclipsis solars tampoc són tan infreqüents. De fet, cada any se’n produeixen dos, com a mínim. Tanmateix, la petita mida de la Lluna fa que l’ombra que projecta sobre la Terra ocupi molt poc espai i, ja que vivim en un planeta amb més superfície coberta d’aigua que de terra, la majoria d’eclipsis solars no s’aprecien des de cap indret habitat i reben menys atenció als mitjans.

El pròxim eclipsi solar que podrem veure des de les terres catalanes serà el 2028, el 26 de gener, però serà anular degut a les posicions orbitals de la Terra i la Lluna, que faran que aquesta es vegi un 8 % més petita que el Sol. A qui no li importi viatjar, el 2 d’agost de 2027 es produirà l’eclipsi total més llarg del segle XXI (sobre una zona habitada), que es podrà veure des de mig matí al sud d’Andalusia i cap al migdia als països del nord d’Àfrica, especialment a Egipte. Per a veure eclipsis totals a casa nostra, caldrà esperar fins al 2180 (a Catalunya) i fins al 2187 (al País Valencià), sens dubte una llarga espera.