Notícies i actualitat

Només cal donar un cop d’ull al sistema FIRMS de la NASA per a entendre la dimensió global del problema. El canvi climàtic ha modificat el nostre entorn, i a l’estiu, amb les onades de calor extrema, també arriba l’amenaça dels incendis forestals, que de vegades superen les capacitats dels equips d’emergència. L’IEC Obert conserva un grapat de documents escrits, sonors i audiovisuals sobre el que hem après dels grans incendis a Catalunya i sobre la necessitat de potenciar la silvicultura preventiva. Perquè, contràriament al que es pot pensar, els incendis no comencen el dia que s’encenen.

El foc forma part de l’ecosistema mediterrani des de fa mil·lennis, però mai no havíem tingut tants incendis virulents seguits com ara a l’inici de l’estiu. Segons el Ministeri de Transició Ecològica del Govern de l’Estat, ja s’han cremat gairebé el triple d’hectàrees que l’any passat. I, a més, creixen el nombre d’incendis de sisena generació, és a dir, els que es propaguen tan ràpidament i amb tanta intensitat que superen la capacitat d’extinció dels equips d’emergència. L’incendi que va cremar 2.300 hectàrees a les Gavarres fa uns dies n’és un exemple esgarrifós. Però, com pot ser si els dos darrers anys han sigut plujosos?

Al llibre La nova geografia de la Catalunya postcovid, que es pot consultar a l’IEC Obert, Xavier Úbeda menciona el relat «trist i desolador» de Joaquim Ruyra sobre el gran incendi que ja va tenir lloc a les Gavarres el 1928 i diu: «Un dels fets que remarca Ruyra, ja l’any 1928, és que les Gavarres s’estan despoblant. O sigui que el despoblament i l’abandonament dels boscos catalans no és un fet de mitjan segle XX, sinó que va començar força abans, com ell constata».

És clar que alguns incendis són provocats i responsabilitat de qui encén la guspira que els fa cremar, però el creixement descontrolat de vegetació frondosa, que s’asseca molt a la primavera, els alimenta. En aquest context, la gestió dels boscos és fonamental, com remarquen els ponents de la conferència Agricultura i boscos: on som i cap on anem?

Quan aquesta gestió es fa pensant específicament a reduir el risc d’incendis es parla de silvicultura preventiva. Utilitza eines com les aclarides, que consisteixen a reduir la densitat d’arbres; les estassades, que eliminen matolls i brossa per a trencar la continuïtat entre estrats i així evitar que hi hagi tanta càrrega de combustible; el tractament de restes, i les cremes controlades, que són realitzades per personal format i en condicions meteorològiques específiques.

Aquestes tasques són bàsiques en un territori com el català, que ha patit un procés d’abandonament rural durant les últimes dècades. Els conreus i pastures que abans trencaven el paisatge s’han anat convertint en massa forestal contínua i densa, sense la gestió que abans hi feien pagesos i ramaders. Això ha fet que el paisatge tingui més fusta seca, matolls i restes vegetals, és a dir, més combustible per al foc.

Així doncs, els plans de gestió forestal a llarg termini, com els que duu a terme el Govern a través del Pla anual de prevenció, vigilància i extinció d'incendis forestals, són tan importants com el desplegament d’efectius durant la campanya d’estiu, malgrat que per desgràcia els accidents o les negligències no es puguin evitar.

La silvicultura no és una solució miraculosa, és cert, però sí que és una eina eficaç per a fer el paisatge més resilient. I en un context de canvi climàtic com el que patim, tot el que tinguem a l’abast suma.