Notícies i actualitat

L’acte d’inauguració de l’exposició «L’evolució del llenguatge científic català», celebrat el 4 de maig a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, va esdevenir una reivindicació col·lectiva del paper fonamental que figures com Manuel Corachan han tingut en la normativització i l’estandardització de la terminologia científica a la catalanofonia. L’exposició va ser organitzada per la Societat Catalana del Diccionari Enciclopèdic de Medicina de Catalunya (SocDEMCAT) i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears i va comptar amb la col·laboració de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, el TERMCAT, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i la Fundació-Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

La sessió, celebrada a la Sala Prat de la Riba, va reunir representants de diverses seccions de l’IEC i del món mèdic i filològic, que van oferir una mirada complementària sobre el llegat del Diccionari de medicina (1936) i el seu context històric.

La presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, va obrir els parlaments destacant la «sort» que ha tingut el país de comptar amb persones compromeses amb la llengua, com Manuel Corachan. Va subratllar que el seu treball s’inscriu en una voluntat clara: fer del català «una llengua completa, apta per a tots els usos». En aquest sentit, Cabré va remarcar que criteris com la genuïnitat, la bona formació dels acadèmics de l’època i la cura de l’etimologia dels mots van guiar aquest esforç de normalització terminològica.

Tot seguit, Mila Segarra, membre de la Secció Filològica de l’IEC, va situar l’obra de Corachan en el context històric de començaments del segle XX. Va recordar la crida de mossèn Alcover amb la Lletra de convit (1901), que ja implicava professionals de diversos àmbits —incloent-hi metges— en la construcció d’un gran diccionari de la llengua. Segarra va destacar que el sector mèdic va acceptar des del primer moment la normativa de l’IEC, fet que va facilitar el desenvolupament d’un llenguatge científic sòlid en català en un moment especialment favorable per a la llengua: amb una normativa consolidada, i amb l’aprovació de l’anomenat Decret sobre el bilingüisme (1931), que derogava totes les lleis de la dictadura contràries a l’ús del català a l’escola primària. En aquest escenari, Corachan va poder impulsar un projecte col·laboratiu amb professionals de tots els territoris catalanoparlants.

Teresa Estrach, de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, va aprofundir en la dimensió humana i professional del cirurgià valencià. Estrach va repassar la trajectòria de Corachan, tant en l’àmbit docent —com a catedràtic de patologia quirúrgica a la Universitat Autònoma de Barcelona— com en el compromís institucional i social, com a fundador i president de la Societat Catalana de Cirurgia i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears. També va recordar el seu exili a Caracas, poc després de ser nomenat conseller de Sanitat (1936) i la seva mort prematura el 1942. «En paral·lel a la seva carrera mèdica, Corachan va mantenir un ferm compromís amb la llengua catalana —explica Estrach—. Al VI Congrés de Metges de Llengua Catalana de 1930, Pi Sunyer li va encarregar fer un diccionari per a normalitzar i unificar el llenguatge mèdic, que va elaborar treballant estretament amb Pompeu Fabra i amb l’ajuda de més de vuitanta col·laboradors de totes les disciplines de les ciències de la salut».

Finalment, Maria del Mar Salazar, presidenta de la Societat Catalana del Diccionari Enciclopèdic de Medicina de Catalunya (SocDEMCAT), va posar el focus en l’exposició mateixa. Va explicar que el recorregut, articulat en onze plafons, mostra l’evolució de l’ús de la llengua catalana en les ciències de la salut des de l’edat mitjana fins avui. «L’exposició ens ajuda a comprendre la responsabilitat individual i col·lectiva en el manteniment de la llengua», ha defensat Salazar. Salazar va insistir en la vigència del repte lingüístic en l’àmbit sanitari actual, marcat per una alta presència de professionals no catalanoparlants, i va destacar la importància dels recursos lingüístics disponibles per als professionals sanitaris, també presents a l’exposició.