Notícies i actualitat

Catalunya afronta un dels grans dilemes de la transició energètica: com desplegar les energies renovables sense comprometre el sòl agrari. Tot i els compromisos adquirits amb la Unió Europea i els objectius fixats pel Parlament de Catalunya, el país es troba encara molt lluny de les fites marcades.

En aquest context, durant el debat «Energies verdes: sí, però no al meu poble», celebrat en el marc del cicle IEC-ARA, el dimarts 5 de maig, es va posar damunt la taula les tensions que genera el desplegament de les energies renovables. La sessió, moderada pel periodista Xavier Grau del Cerro, cap de la secció d’Economia de l’Ara, ha comptat amb les intervencions de Joan Nogué, catedràtic de geografia humana i membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, i l’edafòloga Rosa Maria Poch, catedràtica del Departament de Química, Física i Ciències Ambientals i del Sòl de la Universitat de Lleida i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia.

La necessitat de desenvolupar infraestructures per a generar més energia renovable és indiscutible. Però, com s’han de desplegar aquestes plaques solars i aerogeneradors en el territori? «Destinar terres fèrtils, aptes per a l’agricultura, a energies renovables és un contrasentit», sosté Poch, i afirma que «inutilitzar aquests sòls és malbaratar un recurs del nostre país; cal coneixement de quins sòls són els més adequats per a cadascun dels usos».

La qüestió rau en com apostar per les energies verdes sense crear conflictes territorials. Actualment, la meitat de les instal·lacions fotovoltaiques d’Espanya —unes 63.000 instal·lacions— es concentren a Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Aragó, segons Nogué. Sobre el fenomen nimby («no al meu pati del darrere»), associat a l’oposició ciutadana a projectes energètics, però amb un impacte que els veïns no volen tenir a prop seu, el geògraf ha matisat que aquest rebuig no sempre és egoista, sinó que sovint inclou propostes alternatives. El problema, han coincidit els experts, és la manca de planificació territorial clara i consensuada amb els municipis afectats.

Nogué s’ha mostrat crític amb els actuals projectes energètics estratègics a Catalunya. «L’error més gran ha estat delegar el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables a Catalunya (PLATER) a l’Institut Català d’Energia (ICAEN) —ha criticat—. És evident que no han trepitjat territori». El geògraf ha apostat per «habilitar zones antropitzades per a la implantació de renovables, com ara cobertes d’edificacions, granges, abocadors, infraestructures ferroviàries o trams de carreteres abandonats». Per la seva banda, Poch ha proposat utilitzar les zones forestals de baixa qualitat i de difícil manteniment.

Els ponents també han qüestionat el model actual de grans corporacions energètiques privades i advocat per més sobirania energètica. «Les renovables ens possibiliten posar en dubte aquest model hegemònic de control de l’energia, perquè l’energia eòlica o solar no pertany a ningú», ha defensat Nogué. Poch també ha advocat per un model de generació distribuïda en què es reduís la dependència de la xarxa centralitzada per petites fonts renovables que permetessin l’autoconsum.