Notícies i actualitat

A la Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, la crisi climàtica s’ha explicat sense compartiments estancs. La segona jornada dedicada al Canvi climàtic i les pertorbacions relacionades, en el marc de l’informe transversal de 2026, ha deixat clar que ja no serveixen les mirades parcials. L’acte ha servit per a posar de manifest que la crisi ambiental no és un problema sectorial, sinó una realitat sistèmica que exigeix un diàleg constant entre les ciències experimentals, la tecnologia i les ciències socials.

Amb la moderació d’Arnau Queralt, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, la sessió ha avançat amb un fil conductor nítid: entendre que la complexitat no és un exercici teòric, sinó una condició imprescindible per a actuar. Ho ha evidenciat des de l’inici el doctor Josep Maria Antó, de ISGlobal, que ha situat la salut planetària com a marc ineludible. La seva intervenció ha connectat dades i realitat amb una contundència difícil d’ignorar: l’estiu de 2022, hi va haver 60.000 morts a Europa associades a la calor. Més que una xifra, és un símptoma del desajustament entre l’emergència i la resposta. I, tanmateix, també una escletxa d’esperança: les polítiques de mitigació —ha recordat— no són només una aposta de futur, sinó una inversió immediata en salut.

Aquest mateix equilibri entre urgència i transformació ha travessat les intervencions següents. Eulàlia Planas, especialista en tecnologia i impacte ambiental i membre de la Secció de Ciència i Tecnologia de l’IEC, ha dibuixat un escenari d’incendis cada cop més virulents, amb un 2025 que ha tensionat del tot la capacitat de resposta europea. Però el canvi de paradigma és clar: ja no n’hi ha prou amb el fet d’apagar focs. Cal conviure-hi, gestionar-los i, sobretot, assumir col·lectivament el risc. Una idea que ressona amb el que ha exposat Xavier Sánchez Vila, doctor enginyer de camins, canals i ports i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, en l’àmbit de l’aigua, en què la crisi no és puntual, sinó estructural. En un context de recursos minvants i demandes creixents, ha qüestionat obertament la dependència de grans infraestructures i ha posat el focus en la reutilització i l’economia circular. Ajustar la demanda a l’oferta —i no a l’inrevés— implica, en el fons, repensar el model de país.

La biodiversitat, sovint percebuda com una pèrdua silenciosa, ha emergit amb força a través de la intervenció de Montserrat Vilà, professora de recerca de l’Estación Biológica de Doñana i membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC. La globalització ha accelerat el moviment d’espècies fins a convertir-lo en una de les grans pertorbacions del nostre temps. A Catalunya, més de 1.600 espècies exòtiques, unes dues-centes de les quals invasores, dibuixen un escenari d’impactes en cadena que afecten ecosistemes, economia i salut. Davant d’això, la prevenció i la detecció precoç continuen sent les eines més eficaces, en un context en el qual l’adaptació natural té límits.

Però si alguna intervenció ha ampliat el marc del debat ha estat la de Susanna Borràs, de la Universitat Rovira i Virgili, que ha situat la crisi climàtica en el terreny dels drets. La seva defensa d’una quarta generació de drets humans, vinculada a l’emergència climàtica, apunta a un canvi de fons: del reconeixement del dret a un clima estable fins a la consideració jurídica de la natura. La litigació climàtica, amb ciutadans que porten els estats als tribunals per inacció, ja no és una excepció, sinó un símptoma d’un contracte social en revisió.

El debat final ha acabat de tancar el cercle amb una constatació incòmoda: ja s’han superat set dels nou límits planetaris. La ciència, han coincidit els ponents, ha complert el seu paper aportant evidències sòlides. El desafiament, ara, és un altre: traslladar aquest coneixement a decisions polítiques capaces d’actuar amb la mateixa complexitat que descriuen. La jornada s’ha clos amb una idea que ha sobrevolat tota la sessió: davant una crisi que ho travessa tot, només una resposta transversal —gairebé radical en la seva col·laboració entre disciplines— pot estar a l’altura del repte.