Notícies i actualitat

La tercera sessió de l’Informe Transversal 2026 es va celebrar el passat 24 de març, a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, amb una idea molt clara: el canvi climàtic ja no és un escenari del futur, sinó un procés en acceleració que ens obliga a repensar simultàniament la ciència, l’economia, el territori i el model de ciutat. La sessió, moderada per Joana Maria Seguí, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, va reunir investigadors i investigadores de camps molt diferents amb un objectiu explícit: posar en diàleg les ciències experimentals, les humanitats i les ciències socials i passar del diagnòstic a les conseqüències concretes.

La intervenció inicial del científic del clima Josep Canadell, connectat des d’Austràlia, va marcar el to de la jornada amb dades molt precises. Canadell, membre corresponent de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, va recordar l’evolució dels informes del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC): el 1990 encara es parlava d’incertesa sobre la influència humana, mentre que avui la comunitat científica considera «inequívoc» que l’activitat humana ha escalfat l’atmosfera, els oceans i la superfície terrestre. Va destacar especialment l’acceleració dels darrers tres anys: 2023, 2024 i 2025 han registrat anomalies tèrmiques extraordinàries i situen el planeta en una trajectòria d’augment d’entre 2,5 i 3 graus a finals de segle, si no es modifiquen les polítiques actuals. També va subratllar una dada especialment preocupant: el nivell del mar podria arribar a augmentar prop de 2 metres l’any 2300, amb una reconfiguració total de les zones costaneres.

L’economista Mar Reguant va situar el debat en el terreny de les causes estructurals de la crisi climàtica. Segons va explicar, el sector energètic és responsable d’aproximadament el 70 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i això obliga a un canvi profund del sistema. Reguant va defensar que el problema ja no és tècnic: les renovables s’han convertit en l’opció més barata i segura en molts casos, cosa que trenca el tradicional «trilema» energètic entre cost, seguretat i sostenibilitat. Tot i això, va advertir que el ritme d’adaptació continua sent massa lent i va introduir un concepte que va planar durant tota la sessió: el risc que determinades zones esdevinguin directament inhabitables en les pròximes dècades.

La dimensió territorial la va introduir el biogeògraf i membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, Josep M. Panareda, que va descriure el paisatge català com el resultat d’un canvi profund en només unes dècades. Segons Panareda, el territori ha passat d’un domini agrícola a un mosaic on predomina el bosc abandonat i l’espai construït, un procés que incrementa la vulnerabilitat del territori davant sequeres i incendis. Va posar exemples molt concrets: la regressió del delta de la Tordera per la manca de sediments o l’erosió dels sòls al Montseny. El paisatge —va insistir— no és un element estàtic, sinó una construcció històrica que reflecteix decisions humanes acumulades.

L’arqueòleg Jordi Revelles va posar la mirada en les conseqüències a llarg termini i va situar l’origen de moltes transformacions ambientals en el Neolític. Revelles va recordar que la desforestació entorn de Banyoles es pot documentar fa 7.400 anys i que, per tant, la relació entre humans i clima no és nova. El que sí que és nou, va remarcar, és la velocitat del procés actual. Per això, va defensar que cal substituir el concepte de resiliència pel de responsabilitat: les societats modernes no sols s’han d’adaptar, sinó que han d’assumir que són agents actius de transformació ambiental.

El diagnòstic més contundent va arribar des del medi marí. El biòleg Xavier Turon va descriure la Mediterrània com una de les zones més vulnerables del planeta, amb un escalfament aproximadament un 20 % més ràpid que el de la mitjana global. Turon, membre de la Secció de Ciències Biològiques, va aportar dades directes de camp: a l’illa de Cabrera es van registrar el 2022 temperatures de 28 °C a 35 metres de profunditat, un valor que ha provocat la mortalitat massiva d’invertebrats i una pèrdua de fins al 40 % de la riquesa biològica en només vuit anys. Segons el científic, les polítiques de restauració són útils, però insuficients, si no es redueix d’una manera dràstica l’ús de combustibles fòssils.

El debat final, moderat de nou per Seguí, va abordar el component politicosocial. Diversos ponents van coincidir a assenyalar el que van anomenar retardisme climàtic: no es nega el problema, però s’ajorna constantment les decisions amb arguments econòmics o tecnològics. També es va insistir que la transició no es limitarà a substituir vehicles de combustió per vehicles elèctrics, sinó que haurà d’implicar canvis en la mobilitat i la planificació urbana, i la reducció de les desigualtats socials.

La sessió es va tancar amb una conclusió compartida: Catalunya té un nivell alt de consciència social sobre el canvi climàtic, però continua lluny dels objectius de descarbonització si no accelera la implantació de renovables i les polítiques d’adaptació.

Més que un debat acadèmic, la trobada va servir per a fer un resum molt detallat del moment actual: el consens científic és sòlid, les dades són cada cop més clares, i el factor determinant per a resoldre la crisi ja no és el coneixement, sinó la velocitat de la resposta.