Notícies i actualitat

L’Institut d’Estudis Catalans va celebrar el divendres 6 de març, a la seva seu, una jornada dedicada a reflexionar sobre el paper de les dones en el món de l’art, en el marc del Dia Internacional de les Dones. L’acte va reunir investigadores, crítiques d’art i artistes per analitzar la invisibilització històrica de les creadores i reivindicar la necessitat de reconèixer i preservar el seu llegat.

La presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, va inaugurar l’acte i va refermar la voluntat de l’Institut de «fomentar l’avançament de les dones» i de mostrar que encara són vigents les desigualtats de gènere, amb iniciatives com la inclusió al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC del terme criptogínia, que es defineix com «l’ocultació o menysteniment de l’aportació feta per les dones en els diferents àmbits culturals, socials i científics».

La jornada va continuar amb dues ponències de dues veus expertes en el món de l’art: la crítica d’art, historiadora i comissionada d’exposicions, Elina Norandi, i la professora d’història de l’art i especialista en l’art dels segles XIX i XX, Cristina Rodríguez-Samaniego.

Norandi, col·laboradora en el Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears de l’IEC, va parlar des de l’experiència pròpia. Amb la conferència «L’experiència d'investigar dones artistes més enllà de les modes de correcció política», va incidir en les dificultats de rescatar les obres desaparegudes, aquelles de les quals tenim constància que van existir, però que en desconeixem el parador. Per això, va insistir que és important que «qualsevol obra d’una artista es conservi en un museu, perquè si no, és com si no existís».

Com s’ha d’abordar l’estudi de l’obra d’aquestes artistes destacades? Segons Norandi, «dinamitant el cànon tradicional», que fa servir les categories d’anàlisi i conceptes hermenèutics amb què es jutjava la producció dels seus homòlegs masculins. «Les eines de l’amo mai no desmuntaran la casa de l’amo», va afirmar, citant Audre Lorde. Si no, «mai podrem veure una obra de Visitació Ubach al costat d’un Ramon Casas o a Elvira Malagarriga al costat de Santiago Rusiñol».

De tornada al present, Norandi ha destacat que «avui dia, les noies es fan dir feministes amb orgull», però ha criticat que algunes institucions públiques i entitats organitzin iniciatives en les quals la temàtica siguin les dones i no el feminisme. «No es busca alterar l’statu quo i es despulla el tema de qualsevol indici de subversió o qüestionament de l’ordre establert», ha reprovat.

En aquelles activitats centrades en les dones artistes al llarg de la història, l’experta ha subratllat que «se les victimitza, emfatitzant tot allò que no van poder fer, quan hauríem de valorar el fet que van saber trobar espais per a crear al marge del patriarcat».

Per la seva banda, Cristina Rodríguez-Samaniego, professora agregada del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON), va centrar la seva intervenció en les artistes catalanes de finals del segle XIX i començaments del XX. «La criptogínia en les arts plàstiques no només afecta la construcció del relat», ha afirmat, sinó que incideix en el patrimoni disponible: «sovint no disposem de les seves obres per a poder-les estudiar ni contextualitzar-les i aquest buit material condiciona la nostra capacitat per construir les seves trajectòries». A través de les figures de Francesca García Ortiz, Mercè Vacarisses i Rafaela Sánchez Aroca, Rodríguez-Samaniego va aprofundir en les circumstàncies a què van haver de fer front les dones que es volien professionalitzar a l’època i als entrebancs que la història ha posat en el camí perquè aquestes obres arribin fins als nostres dies. «En el cas de Mercè Vacarisses, ella prové d’una nissaga d’artistes i, en canvi, no es conserva res de la seva obra. De Rafaela Sánchez Aroca, sabem que va exposar en vida i que la seva activitat artística va ser notable i sostinguda al llarg del temps, però, de nou, la seva obra no és present a les col·leccions públiques», va explicar. «Fins i tot allà on el suport familiar i conjugal actuava com a plataforma, la preservació de les seves obres no estava garantida», va concloure.

Estel Aguilar, Premi Creu Casas 2026: «A la universitat vaig aprendre a no acceptar els relats tancats i a cercar sempre les veus esborrades»

Durant l’acte, també es va lliurar el Premi Creu Casas de l’Institut d’Estudis Catalans. Dones per canviar el món a Estel Aguilar, que enguany anava dirigit a dones en reconeixement del seu talent emergent en tasques de recerca, divulgació o aplicació de les ciències, les humanitats o les tecnologies.

Aguilar va ser guardonada per la seva «activíssima carrera acadèmica, docent i investigadora en el camp de la cultura, la llengua i la literatura catalanes, en particular de la poesia, arreu dels Països Catalans, amb especial incidència i dedicació en l’àmbit de la Catalunya del Nord». Ella mateixa va atestar que va ser a Perpinyà on va descobrir «un patrimoni literari immens i sovint oblidat» i que «investigar aquestes veus, estudiar el vincle entre paisatge i experiència humana, i reivindicar les autores i autors invisibilitzats ha estat la manera de combinar recerca i compromís».

La defensa de l’escola pública va ser un dels elements centrals del seu discurs. «A les universitats de València i Perpinyà vaig aprendre a no acceptar els relats tancats i a cercar sempre les veus esborrades» i va apuntar la importància de fomentar el pensament crític des de l’educació, ja que és «una eina indispensable per a l’emancipació individual i col·lectiva».

L’IEC presenta la col·lecció «Art en femení» i incorpora l’Arbre de les lletres, de Regina Saura

Per concloure la jornada, es va inaugurar la col·lecció «Art en femení», una iniciativa destinada a difondre i fer valer el talent femení en el món de l’art i contribuir a corregir la manca de reconeixement que moltes dones artistes han patit històricament. La col·lecció es va iniciar l’any passat amb l’obra Dones: balada de terra i foc, de l’artista Marina Berdalet, i el 2026 incorpora L’arbre de les lletres, de Regina Saura, que va reivindicar «més espais que acullin obres de dones artistes».

Teresa Cabré va refermar el compromís de la institució a «incorporar obres artístiques de dones artistes emergents i menys conegudes».