L'adversitat

Ocupada Barcelona per les tropes del general Franco, l'Institut fou donat per desaparegut, la Diputació franquista s'emparà dels seus locals i suprimí el Patronat de la Biblioteca (que fou anomenada «Central», com a l'època de Primo de Rivera). A conseqüència de la repressió, els seus locals foren deixats en un abandó total (amb tots els materials de treball que hi havia dintre), si no cedits a d'altres organismes. El nou règim no podia veure amb bons ulls una institució que basava la seva actuació ensems en el rigor científic, en la catalanitat i en l'obertura internacional.

A poc a poc, però, els membres de l'Institut que no havien hagut d'exiliar-se s'anaren reunint en cases particulars, i a partir del 1942 reprengueren les reunions regulars clandestinament. Aquell mateix any eren nomenats nous membres per a substituir els difunts o com a adjunts dels exiliats. Sota la presidència d'homes de gran vàlua, com J. Puig i Cadafalch, Eduard Fontserè, Carles Riba, etc., i gràcies al tremp i a l'abnegació del nou secretari general, R. Aramon i Serra, que l'any 1942 ocupà el lloc de Ramon d'Alòs-Moner (mort l'any 1939) i hi sacrificà la seva vida privada i la seva obra científica, l'Institut fou un exemple en la llarga lluita de la resistència cultural catalana.

Amb l'ajuda d'alguns mecenes que sovint amagaren llur nom i, a partir del 1962, gràcies a l'ajut d'Òmnium Cultural, que li donà aixopluc al Palau Dalmases i el subvencionà, l'Institut continuà l'activitat a un ritme reduït i mantingué les relacions internacionals, que no solament eren importants en elles mateixes sinó que més d'un cop el salvaren del desastre total. L'any 1947, malgrat la prohibició d'editar llibres de ciència en català, reprengué les publicacions sense passar-les per la censura, amb el risc i les dificultats de tota mena no solament econòmiques que això comportava. La Secció Històrico-Arqueològica, entre la represa dels anys quaranta i l'octubre de 1982, quan retornà a la seva seu, publicà una trentena de volums vint-i-quatre de «Memòries»; la Secció Filològica, setze volums de la revista Estudis Romànics, amb un total de cinc milers de pàgines; la Secció de Ciències, seixanta volums dels «Arxius»; la novella Secció de Filosofia i Ciències Socials, cinc de «Treballs». Si hi afegim algunes publicacions generals i les de les societats filials sobretot de Biologia, d'Història Natural, de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i d'Estudis Històrics, el nombre de volums publicats en aquest temps d'adversitat és de gairebé dos centenars. Són una bona part de la matèria científica publicada en català durant aquest període de més de trenta anys de persecució.

La segona ampliació (1968) i les noves filials

Malgrat la repressió, la corporació prosseguí el seu continu creixement quan aquesta s'afeblí. L'any 1968 hom constatà que les matèries que eren tema d'estudi de la Secció de Ciències eren massa heterogènies i el funcionament de la Secció en resultava perjudicat. Llavors fou creada la nova Secció de Filosofia i Ciències Socials, a partir de la Secció de Ciències. Amb la creació d'aquesta Secció, l'Institut en tingué quatre. La nova secció creada ha desenvolupat activitats importants, entre elles la recerca sobre Llengua i comunicació.

Igualment, noves societats filials foren creades dins el marc de l'Institut durant aquest període difícil, que eixamplaren gradualment la incidència en la nostra societat científica: la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946), amb seccions d'Història, de Llengua i Literatura i d'Art i Arqueologia; la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1950), amb seccions de Dret, d'Economia i de Sociologia; la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1969), i la Societat Catalana de Musicologia (1974).