L’IEC per dins

Quan la reina Elisenda de Montcada va posar la primera pedra del monestir de Pedralbes el 1326, Barcelona era una ciutat medieval en plena expansió. Set-cents anys després, el recinte que s’alça als peus de la serralada de Collserola continua sent un dels monestirs més ben conservats d’Europa, que, a més, atresora un fons documental compost per milers de pergamins, llibres i registres de la vida quotidiana de la comunitat religiosa. L’Institut d’Estudis Catalans ofereix, a través de l’IEC Obert, arxius imprescindibles sobre la vida de la reina i el monestir que permeten comprendre la història social de Catalunya des de la baixa edat mitjana fins a l’inici de l’època contemporània.

Elisenda de Montcada era el que ara en diríem una «dona empoderada». Es va casar amb Jaume II quan ell ja era gran (per l’època, és clar, atès que tenia cinquanta-cinc anys) i en quedar vídua va ostentar el títol de reina fins a la seva mort, cosa inusual i que ella va defensar aferrissadament davant del successor Alfons III el Benigne.

Va fundar el monestir de Santa Maria de Pedralbes, que enguany celebra els set-cents anys, juntament amb el seu marit i s’hi va retirar a viure com a «senyora protectora» fins que va morir. La seva tomba, única al món perquè és doble —un costat mostra la reina coronada i l’altre costat, la monja penitent—, presideix l’absis de l’església en un entorn arquitectònic que constitueix un exemple del gòtic català en el seu moment de màxima maduresa.

L’article dels Amics de l’Art Romànic sobre l’univers d’Elisenda de Montcada, que es conserva a l’Arxiu de l’IEC, exposa altres detalls interessants de la vida d’una dona que va passar de la invisibilitat a ser «reina dels estats de la Corona» i a impulsar el mecenatge artístic i religiós en un monestir que va constituir, durant segles, un veritable centre de poder femení, molt lligat al país i a la ciutat de Barcelona.

Figura 1. Efígie funerària de la reina Elisenda de Montcada. Façana del sepulcre que obre a l’església.

La comunitat de clarisses va viure al monestir d’una manera ininterrompuda durant més de cinc segles. El 1983, la pressió urbanística i la necessitat de preservar el patrimoni van portar les religioses a traslladar-se a un edifici nou construït al costat del monestir, i l’edifici antic va quedar en mans de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aleshores, funciona com a museu sense haver deixat de ser un espai viu, amb un dels arxius conventuals més rics de la Mediterrània.

Entre els recursos disponibles en obert a l’IEC, destaca la monografia Els vitralls de la catedral de Barcelona i del monestir de Pedralbes, part del corpus del projecte Corpus Vitrearum Medii Aevi (CVMA), que forma part d’un projecte internacional de la Unió Acadèmica Internacional i que l’IEC va endegar per catalogar els vitralls gòtics i renaixentistes catalans. El fons fotogràfic que es va incorporar fa poc al portal (més de 28.000 imatges) inclou material d’aquest corpus, amb imatges dels vitralls medievals del monestir que fins ara eren de difícil accés per al públic general.

Figura 2. Vitrall amb un dimoni encadenat (Fotografia: Ramon Roca Junyent, 1997).

També s’hi inclouen les pintures murals que va fer Jaume Ferrer Bassa el segle XV, cartes històriques en què es demana finançament per a reformar el teulat de la infermeria del monestir o l’acta fundacional del monestir publicada per sor Eulàlia Anzizu.

En el marc del seu setè centenari, el monestir ha programat un cicle d’activitats que combinen divulgació i recerca. La declaració de bé cultural d’interès nacional de l’arxiu, el passat 14 d’abril, sumada a l’accessibilitat creixent dels fons gràcies a l’IEC Obert, converteixen el 2026 en un any de doble inauguració: la del passat redescobert i la del futur digital d’un patrimoni que, set segles després de la seva fundació, encara té molt a dir, amb la paciència silenciosa de les coses que perduren.