02/02/2021

L’IEC edita Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), de Ferran Soldevila


 

L’historiador i escriptor Ferran Soldevila i Zubiburu (Barcelona, 1894-1971), membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va redactar nombrosos dietaris al llarg de la vida, que s’han hagut de publicar d’una manera accidentada i atzarosa, la major part després de la seva mort. Coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort de Soldevila, la Secció Històrico-Arqueològica ha reunit escrits inèdits que formen part d’aquests dietaris. Recollits de manera manuscrita en petits fulls i en quaderns de butxaca, s’agrupen en dos grans blocs: el primer centrat en els anys 1922-1925, i el segon, en el període 1964-1966.

Hem parlat amb l’editor de l’obra, Enric Pujol i Casademont.

Quina és la història dels documents que ara reuneix aquest llibre? On eren?

Quan Ferran Soldevila va morir, el seu fill, Gerard Soldevila, i la seva esposa es van endur tot el llegat a Suïssa. Quan vaig fer la meva tesi sobre Soldevila vaig anar allà a consultar el fons. A partir de la tesi, i del centenari, que va ser l’any 1994, la família va prendre consciència del que tenien i en van fer donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ara és allà. L’IEC també té un petit fons Ferran Soldevila. Són els dos principals fons sobre l’obra consultables. Jo també tinc una petita part de la documentació. Amb la investigació per a la tesi vaig descobrir dietaris inèdits de l’exili i el retorn, que hem anat editant amb el suport de la família. Gerard Soldevila va morir i, quan ja ens pensàvem que no quedaven més escrits, la seva dona, Eva Soldevila, em va dir que, remenant per casa, havia trobat documentació inèdita: els dietaris que hem publicat ara.

Quina és la importància documental d’aquests dietaris inèdits fins ara?

Aquests escrits omplen buits que teníem i completen un cicle de dues mil pàgines de dietaris, que són clau per a entendre la seva trajectòria vital. Ens donen una dimensió nova del personatge. Els dietaris de joventut em semblen molt rellevants. Semblaven a punt d’editar. Potser no ho va publicar per pudor; parla molt del seu festeig amb Ivonne, amb qui es va casar. Van ser anys de consagració personal i professional. Són dietaris bastant íntims. Però també són el testimoni d’una època, dels anys vint als seixanta.

Sí, s’hi descriuen moments únics com aquest, que, efectivament, són crònica del seu temps:

«He estat amb en Valls a l’Ateneu. He entrat a la sala d’actes. Perorava un senyor que jo, des del meu seient, no podia veure. La gent era en un entusiasme continu. Es tractava de feminisme. “Quines ximpleries diu aquest senyor!”, pensava jo. Al cap d’una estona ha començat a dir coses que estaven bé i que m’han sonat a Unamuno. I, realment, era ell. Però en conjunt, quina visió tan parcial de la vida, i en molts detalls, quina ignorància! Aconsola pensar que a l’Ateneu de Barcelona se l’hauria escoltat deferentment, però no res més.»

Algun dia veurem publicats els dietaris de manera conjunta?

Espero que sí. És el moment de plantejar-s’ho, sense dubte. Estaria bé una edició conjunta de tots els volums dels dietaris ja publicats, però ara ordenats cronològicament i anotats.

Els dietaris ens donen informació del Soldevila historiador i de les seves posicions culturals i polítiques. Quin perfil en podem fer, a partir de la lectura?

Ell és deixeble d’Antoni Rubió i Lluch, primer president de l’Institut d’Estudis Catalans. Soldevila es forma als Estudis Universitaris Catalans. Va ser un historiador noucentista, molt compromès políticament. Va defensar l’equanimitat com a historiador, però es va comprometre amb la reivindicació nacional catalana, cultural i política. Va donar suport a la Generalitat republicana. Als anys vint va lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera. Col·laborava molt amb la premsa estrangera i hi criticava la dictadura. Després, va lluitar per l’autogovern i va defensar la Generalitat durant la guerra. Els dietaris recullen moltes opinions polítiques seves, una de molt destacada és, per exemple, un apunt del 19 de setembre de 1923, en què diu que el gran defecte dels catalans és no saber conèixer els seus enemics, a propòsit de la política de la Lliga.

Els dietaris ens revelen també un escriptor amb ganes de desenvolupar més la seva faceta literària.

En fragments com aquest (p. 25):

«Vaig fullejar l’antologia de poetes catalans moderns […] tenia la seguretat de no trobar-hi cap composició meva. Efectivament no n’hi ha cap. La meva poesia és, sovint, clara, però el meu nom és obscur.»


Penseu que primer va ser conegut com a poeta, publica poesia primer. Serà una constant de la seva vida. Durant la joventut tenia l’anhel de ser considerat un poeta, era molt amic de Riba, eren companys de generació, formava part de la generació postnoucentista. Va escriure poesia amb tocs maragallians i també d’inspiració europea, penso en Baudelaire, per exemple. Se n’ha parlat bé d’aquesta faceta, però no s’ha analitzat bé la seva obra. Una de les coses pendents és estudiar-lo com a poeta i abordar la fixació de la seva obra poètica completa, que és molt dispersa, i hi ha parts inèdites.

Creu que la seva figura està prou reivindicada?

Crec que d’ençà del centenari hi va haver un canvi: ara es considera una figura referencial que encarna tota una època. Hi ha aspectes que ara s’interpreten d’una altra manera, però sabem que Soldevila ha condicionat la nostra visió. Cal aprofundir, però, anem en la bona direcció. Però com deia abans, ell també és escriptor, autor teatral, poeta i periodista. Aquestes facetes, que ens donen un retrat més complet, encara estan per treballar, seria bo estudiar-les a fons.

Els dietaris inclouen diverses referències a l’IEC. La institució va ser important per a ell?

Sí. Entra molt jove a l’IEC, com a secretari redactor, que era com un ajudant. La idea era formar un equip, des del començament, de ben joves, que després serien membres. Ell comença quan havia acabat la carrera. Això li serveix per a posar-se en contacte amb la intel·lectualitat i entrar al món de l’edició. No serà membre de l’IEC fins després de la guerra: l’any 1943 torna en ple franquisme i s’incorpora a la resistència cultural, de la qual l’IEC va ser una peça clau.

  

Podeu veure un vídeo de presentació de l'obra.

 


 

1...45678...235