Notícies i actualitat
Analitzar els canvis que s’han produït en el darrer període del Govern d’Entesa a Catalunya i arran de la crisi econòmica, social i política per la qual travessa el país és l’objectiu de Societat Catalana 2011, el cinquè report anual d’anàlisi social que publica l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’IEC, que s'ha presentat el 6 de març a la Sala Prat de la Riba de l’Institut. Societat Catalana és, tal com ha dit Josep M. Masjuan, coordinador de l'obra, «un esforç d'anàlisi distanciada i el màxim d'objectiva».
En l'acte de presentació, Joan Majó, president del Cercle per al Coneixement i exministre d’Indústria, ha 
pronunciat la conferència «Els punts calents aquí i a Europa, en aquest moment». També hi ha hagut les intervencions de l’exconseller d’Economia, Antoni Castells; del president de l'IEC, Salvador Giner; del president de l’Associació Catalana de Sociologia, Josep M. Rotger, i del coordinador de la publicació.
Societat Catalana 2011 recull tretze articles d’experts en diferents disciplines de les ciències socials. Amb el títol «El sistema polític: canvi de dècada amb un rumb incert», el politòleg Josep M. Vallès obre l’anuari i apunta com la resistència al canvi dels partits i l’anquilosament d’algunes institucions han estat les causes determinants de la pèrdua de legitimitat de la política i com la crisi econòmica i aquesta crisi política obren un futur incert. Pel que fa al període 2003-2010, l’autor afirma que «malgrat les condicions de partida, els resultats obtinguts van ser notables en algunes de les polítiques proposades, i no negligibles en altres».
«Gairebé dos de cada deu catalans es troben per sota del llindar de la pobresa i augmenta el nombre dels que romanen d’una manera crònica en aquesta situació». Amb aquestes dades s’inicia el treball dels politòlegs Jordi Estivill i Arnau Comas, per qui el 2010 ha estat un any d’inflexió en la política social europea. «La tardor del 2008, quan els signes de la crisi ja eren molt evidents, es van aixecar diverses veus de responsables europeus per a posar en qüestió el tipus de desenvolupament capitalista […] En una ofensiva sense precedents, en menys de tres anys han guanyat tots aquells que van ésser els causants de la crisi […] fent pagar els plats trencats als que han estat les víctimes».
Jordi Feu, Ramón Flecha i Òscar Prieto-Flores analitzen el paper del diàleg social en la superació de les crisis i conclouen que «la solució dels molts problemes socials no és possible sense implicar la població afectada en la recerca de solucions». En el capítol dedicat a actuacions educatives d’èxit, Àngels Serrano i Marta Soler analitzen el projecte europeu INCLUD-ED i aporten experiències de canvi positiu amb la complicitat de les persones afectades. En aquesta mateixa perspectiva se situa el capítol de Carles Feixa sobre les bandes llatines a Catalunya.
Pel que fa a la valoració de les polítiques públiques, Imma Pastor, Paloma Pontón, Ignasi Brunet i Àngel Belzunegui tracten les polítiques d’igualtat de gènere; Cristina Brullet, les accions del Govern en serveis socials orientats a les famílies; Gemma Vilà i Anna Alabart analitzen la realitat urbana i l’habitatge; Ramon Alós se centra en la relació entre la immigració i el sindicalisme; Gloria García-Romeral i Maria del Mar Griera valoren les polítiques públiques en relació amb l’Islam; Joan Botella tracta el paper dels mitjans de comunicació; Helena Troiano i Lidia Daza segueixen el procés de Bolonya, i Ignasi Vila fa balanç de la política lingüística en l’educació escolar dels governs de Catalunya entre el 2004 i el 2011.