IEC Llengua - Secció Filològica
 

Notícies


20/07/2017

Jaume Cabré: «Als vuitanta i als noranta, em preguntaven per què escrivia en català podent fer-ho en espanyol; ara ja no m’ho pregunta ningú»

És conegut, sobretot, per la seva faceta de novel·lista ―és l’artífex d’obres com Senyoria (1991), L’ombra de l’eunuc (1996), Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011)― i és un dels autors catalans més traduïts i prestigiosos. El que potser molts no recorden és que de la seva ploma va sortir el guió de la primera telenovel·la en català ―La granja (1989-1991)― i de sèries com Estació d’enllaç (1994-1999) o Crims (2000), així com de diverses pel·lícules i telefilms i d’una obra de teatre. I el que, de ben segur, molts no saben és que Jaume Cabré és, també, membre de la Secció Filològica de l’IEC des de l’any 2000 en qualitat d’escriptor. Diu que va afrontar el repte amb moltes inseguretats perquè considerava que la seva aportació a l’Institut seria «molt pobra o molt relativa». L’entrevistem a casa seva, lluny del bullici de Barcelona, i no per parlar del seu últim llibre de relats, Quan arriba la penombra (2017), sinó de llengua.

Llegiu l'entrevista Vegeu-ne el vídeo

Quina importància té la llengua en el dia a dia d’un escriptor?

És essencial. Sense la llengua no hi hauria literatura. Ja ho deia Mercè Rodoreda: «Una novel·la són paraules», i Wittgenstein afirmava que el pensament, sense llenguatge, no existiria.

El material de treball de l’escriptor és el llenguatge, perquè només pot treballar amb les paraules. És cert que pot tenir la sensació que construeix persones i històries, i que aquestes històries es converteixen en mons. I, mentre escriu, l’escriptor pot arribar a creure-se’ls i pensar: «Mira quin món tinc aquí, i mira quins personatges viuen damunt la meva taula». Si poso el cap fred, em dic que no, que això només són paraules, que tots aquests són paraules, i prou. I que els sentiments que les reaccions dels personatges provoquen en mi en el moment en què estic escrivint són paraules, també. Si ho provoquen en mi, probablement ho podran provocar en un lector. Com que tot neix del llenguatge, jo sempre tinc el diccionari obert; aquí, damunt de la taula, per buscar un matís, o resoldre un dubte, o trobar una manera diferent de dir alguna cosa perquè sembla que és més precisa. També, per estireganyar una mica el llenguatge i fer coses no normatives, com per exemple usar la tercera persona i la primera en una mateixa frase, si considero que això aporta expressivitat. Anava a dir que l’escriptor juga amb el llenguatge, però no, no hi juga; simplement, hi treballa amb totes les possibilitats que li ofereix.

La normativa us encotilla d’alguna manera?

No, però soc molt cautelós per no apartar-me’n si no cal. El que passa és que, en el llenguatge literari, de seguida em venen necessitats d’anar més enllà del que seria purament un diccionari normatiu. Això ho tinc molt clar. Ara bé, el llenguatge normatiu ofereix molta capacitat d’expressió, tanta que ens en faríem creus. Per tant, no m’aparto de la normativa si no em cal, i si ho faig, ho faig essent-ne conscient.

Què me’n dieu, dels diacrítics? Els heu eliminat?

Home, quan escric, moltes vegades faig faltes d’ortografia perquè escric neta amb accent... Però és lògic. Pensa que és tot un procés, un procés que d’aquí a quatre anys ja haurem superat i de què, aleshores, riurem. «Oh, és que ens treuen els diacrítics!», diuen molts. És el mateix que deia Àngel Guimerà quan Fabra va dir: «Aquestes són les normes ortogràfiques». O Víctor Català, que no s’hi va acollir, i al cap dels temps els seus llibres s’han hagut de corregir. Crec que això dels diacrítics és un tema molt menor! Hi ha llengües, com l’anglès, que no tenen accents i que, malgrat això, donat un context, s’entén tot sense problema i són llengües d’èxit.

I per què molts van enfilar-se per les parets, arran de la desaparició dels diacrítics?

Això passa en totes les llengües, si bé potser aquí estem més a la defensiva. La llengua, que no ens la toqui ningú. És el mateix que passa, per exemple, entre flamencs i holandesos. Els holandesos parlen com els dona la gana i fan servir molts anglicismes, i, fins i tot, de vegades passen directament a l’anglès. La raó és que mai no han estat perseguits enlloc i per això se senten lliures i no tenen por que el neerlandès es perdi. Els flamencs, en canvi, parlen un flamenc molt pur i sempre estan pendents de la llengua, perquè han sofert invasions.

Quin impacte pot tenir la literatura en la llengua que s’usa al carrer?

Els novel·listes, els poetes, els dramaturgs... i tots els que fan servir professionalment el llenguatge tenen un impacte. Tot sumat ajuda a fixar un llenguatge que sabem que d’aquí a cinquanta anys haurà variat. La gent parlarà d’una altra manera, i això passa amb totes les llengües, perquè cada vegada hi ha més contactes entre les llengües. Són contactes desiguals, diglòssics; és a dir, d’una llengua en contacte amb una altra que és més poderosa. Als Països Catalans, aquesta llengua més poderosa és l’espanyol, però al món, per a moltes llengües, és l’anglès. El contacte amb altres llengües fa que s’empeltin usos, vocables, estils. Però és que, al cap i a la fi, què és Europa? És un mosaic de llengües. Umberto Eco deia que la llengua d’Europa és la traducció. I és cert.

Sou un dels autors catalans més traduïts. Com es percep la literatura catalana a Europa?

Se’m presenta com a autor català a tot arreu, fins i tot a Espanya. L’Institut Ramon Llull fa contactes amb les editorials estrangeres que estan interessades a publicar un llibre d’un escriptor català que escriu en català, i els dona incentius perquè ho facin. Una de les condicions que posa és que s’hi digui que ha estat traduït del català, i això és més important del que sembla, perquè es dona presència a la llengua catalana, una cosa que, d’altra banda, també ens està ajudant en el procés cap a la independència. En aquest sentit, el procés que he tingut com a escriptor ha anat variant molt en aquests anys. Als anys vuitanta i noranta, quan anava a Madrid, em preguntaven per què escrivia en català, i no en espanyol, i jo els responia que escric en català perquè és la meva llengua, la llengua de l’ànima, la llengua de ma mare i de mon pare i, per tant, l’única llengua amb què puc fer literatura.

Amb el temps, la pregunta va canviar i va esdevenir: «Por qué no se traduce usted mismo?». Evidentment, sé espanyol, però no el tinc com a llengua literària meva i faria molts disbarats. Algun cop vaig intentar traduir un paràgraf meu i, sense exagerar, et diré que en un paràgraf de quatre línies hi tenia una dotzena de dubtes. Em deia: «Això no sé si posar-ho així, o aixà..., no sé si sona bé». En canvi, en català sé que em sona d’una manera o d’una altra, i també conec els registres.

Després de tots aquests anys, ara ja ningú no em pregunta per què no escric en espanyol. La presència de la literatura catalana i, per tant, de la llengua catalana, està en una situació de normalitat.

És més fàcil per a un escriptor en espanyol fer-se conegut?

És molt difícil escriure en la llengua que sigui. Un no pretén ser conegut, sinó escriure. Jo mai no he pretès fer-me un lloc, sinó acabar un llibre que si algú pot llegir-lo el llegeixi. És una pretensió molt humil, i molt realista. I, com deia, és molt difícil en qualsevol llengua. El que passa és que els que escriuen en anglès sembla que tinguin el dinar pagat, perquè molts llibres en anglès es llegeixen i es venen en anglès arreu d’Europa. Tots els països escandinaus llegeixen directament obres en anglès, per exemple.

A més, aquí es fa força traducció de literatura anglesa o nord-americana, però a la inversa és tot al contrari. No sé quina és la ràtio exactament, però posem per cas que mentre que, aquí, entre el quinze i el vint per cent de les obres que es publiquen són traduccions, amb sort, al món anglosaxó són l’u o el dos per cent. Per tant, és difícil que autors alemanys, francesos o catalans, per exemple, per molt extraordinaris que siguin, arribin a gaire gent.

Hi ha una faceta vostra que potser hi ha gent que no recorda, i és la de guionista de sèries com La granja o Estació d’enllaç.

Sí, La granja la vam fer als anys vuitanta. La vam concebre el Joaquim M. Puyal i jo, i servia de pròleg al programa de debat que dirigia i presentava, La vida en un xip.

La granja va ser la primera telenovel·la que es va fer en català. Devia ser un repte!

I tant. A l’hora d’escriure, havia de tenir en compte el registre del personatge, i cada personatge pot tenir registres diferents. Potser recordes el Mercader, que deia: «No sé si m’entén el sentit de la paraula...». Fent-li dir això el que aconseguíem era retratar un personatge que no era gens culte però que volia semblar refinat. O el Brillant, que sempre que entrava a la granja deia: «Salut i peles!». Era un personatge explosiu, i per això feia servir un llenguatge explosiu. O el Soteras, que era l’ànima plàcida i havia de tenir el seu to.

Vam treballar quatre anys a La granja; un any amb la Isabel-Clara Simó, i el Borràs i el Colomer, dos guionistes amb qui vam estar treballant els quatre anys que va durar la sèrie. Fer un guió com el de La granja implicava treballar amb el llenguatge, però d’una manera molt diferent de quan estàs fent una novel·la. Per exemple, mentre feia Estació d’enllaç estava escrivint L’ombra de l’eunuc, i retraten dos mons molt diferents, tant des del punt de vista artístic com el lingüístic i l’expressiu. Són coses que no me les van ensenyar enlloc, sinó que les vaig anar intuint.

En algunes sèries que van venir anys després, com Plats bruts, es feien un fart de dir barbarismes com vale. Al cap i a la fi, la majoria de les persones en fem servir... Hi reflexionàveu, sobre això, a l'hora de fer els guions?

Sí, la reflexió sobre la llengua ens la fèiem sempre, i més perquè treballàvem amb el Quim Puyal. Érem molt curosos amb el català, però no volíem que es notés. Per exemple, en comptes de dir barra, dèiem taulell; ens referíem al taulell del bar, i aquesta és una expressió ben normal que poden dir tots els personatges i que no sona ni afectada ni artificial, sinó normalíssima. És un cas que recordo no haver discutit, sinó consensuat, amb el Quim.

Des de La granja fins ara s’ha fet molta ficció a TV3. Creieu que el model lingüístic ha canviat gaire en aquest temps?

No podria fer-te una tesi sobre si el model lingüístic ha canviat o no. El que sí tinc clar és que tant les telenovel·les com les sèries es fan cada cop millor, tant pel que fa a les històries en si com a l’estructura i l’arquitectura narrativa.

Us agradaria tornar a fer guions de sèries de televisió?

No.

Per què?

Ja ho he fet. I estic cansat [riu].

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal
Amb el suport i la col·laboració de

Departament de cultura. Generalitat de Catalunya Obra Social La Caixa