IEC

Javascript DHTML Tree Menu Powered by dhtml-menu-builder.com

 

per a incentivar la recerca en biomedicina

uai
Cartell de premis i de borses d'estudis 2018 - Premis Sant Jordi

Eleccions 2017

Qüestions d'estat

La primera ampliació

L'empenta de l'Institut aviat deixà estret el marc de les seves activitats. El restabliment i l'organització de la cultura catalana que li eren assignats no els podia dur a terme amb la constitució i el marc inicials.

Així, el 9 de febrer de 1911, l'Institut envià al president de la Diputació de Barcelona una comunicació signada per Antoni Rubió i Lluch, president, i Miquel dels Sants Oliver, secretari, on hom afirmava que tan bon punt l'Institut sortí del període constitutiu i entrà «en el compliment directe de la seva missió de cultura, va trobar-se amb una infinitat de qüestions i problemes que demanaven impulsió i estudi i als quals no pogué atendre perquè no entraven dins el camp d'activitat que, d'una manera taxativa, va assenyalar-li el dictamen-acord de fundació». L'Institut entenia que havia «arribat el cas d'estendre a la filologia catalana i a les ciències matemàtiques i d'observació l'organisme creat per aqueixa Excel·lentíssima Diputació ara fa quatre anys». En aquest document i en altres que precediren l'ampliació, hi trobem renovats els trets característics que havien marcat la institució: el rigor científic («el sentit d'investigació sobre el desconegut i inèdit, més bé que de lluïment i generalització acadèmica»), la catalanitat, amb una gran atenció a la llengua (que «necessita d'un treball pacient, autoritzat i definitiu de fixació»), i l'obertura («gràcies a les publicacions de l'Institut, va rebent nou tracte de nacionalitat literària en tots els grans centres del món savi»).

Cinc dies abans, Prat de la Riba, com a president, havia enviat una comunicació al Departament Central de la Diputació barcelonina. Aquesta comunicació, que conté un programa cultural vastíssim, comença subratllant la fecunditat de la tasca científica col·lectiva de l'IEC i mencionant que «l'Estat, imitant la nostra obra, ha acabat per crear un centre d'estudis semblant al nostre Institut» (es refereix al Centro de Estudios Históricos, dependent de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas).

En aquesta comunicació, la preocupació per la creació d'una llengua que sigui instrument de cultura té un paper essencial: «la necessitat d'aquest altíssim instrument de renovació és imponderable, i la urgència d'instituir-lo, d'una evidència irresistible». En neix la necessitat de crear una Secció Filològica, que, entre d'altres comeses, tindrà la de «l'organització de la col·laboració en totes les terres de llengua catalana, des de Perpinyà a Elx i des de Fraga d'Aragó a Alguer de Sardenya». Tindrà, així mateix, la missió «d'estimular o fomentar la restauració, això és, l'enfortiment, l'expansió de la llengua catalana», és a dir, la normalització del seu ús.

Una altra gran preocupació de la comunicació de Prat de la Riba és l'estudi «de les ciències matemàtiques, físiques, biològiques, predilectes de la civilització contemporània, i el florir ditxós de les quals és mirat en cada país com a indispensable, no tan sols a l'assoliment de la seva majoritat intel·lectual, sinó a son mateix progrés material i prosperitat econòmica». El punt de partença és precari: «entre nosaltres, en aquest ordre de coses, tot, absolutament tot, està per fer». Per això proposa la creació d'una nova secció, la de Ciències, que «aplegant homes i obres especialment donats al cultiu de les ciències matemàtiques, físiques i naturals, serà el primer pas, i el més decisiu segurament, en aquesta empresa transcendental que ha de conduir-nos al nostre ple viure científic universal».

La creació de noves seccions planteja «problemes d'organització per a mantenir la unitat de la novella i ja gloriosa Institució, sens perjudici de la llibertat, de l'autonomia de cada una de les seves tres grans seccions o branques». El model seguit fou el de l'Institut de França, compost de cinc grans acadèmies. Però hom evità curosament el terme «acadèmia», que, a judici de Prat, tenia més objectius de glorificació que no pas d'estudi: foren escollits els d'«institut» o «secció», és a dir, comissió de treball, «centre d'investigació científica». Després d'un període de vacil·lació, s'imposà el terme secció davant la relativa incongruència d'un «Institut» constituït per «instituts». En definitiva, Prat de la Riba proposava «de completar l'Institut d'Estudis Catalans amb la Secció de Ciències i la Secció Filològica».

Per un dictamen-acord d'ampliació emès per la Diputació de Barcelona el 14 de febrer de 1911, l'Institut és constituït per tres seccions:

la Secció Històrico-Arqueològica,
la Secció de Ciències i
la Secció Filològica.

Llavors comença un període extremament fecund de l'Institut i de la cultura científica catalana.
 

Secció Històrico-Arqueològica

La Secció Històrico-Arqueològica, continuadora del primitiu nucli de l'IEC, fou continuadora també de la brillant tasca d'aquest. Ultra l'Anuari, foren prosseguides o iniciades sèries bàsiques, com Les pintures murals catalanes, iniciades sota la direcció de Josep Pijoan; Les monedes catalanes, de Joaquim Botet i Sisó; els Documents per a la història de la cultura catalana mig-eval, d'A. Rubió i Lluch; L'arquitectura romana a Catalunya, de J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday; Les obres d'Ausiàs March; el Repertori de l'antiga literatura catalana, de Jaume Massó i Torrents; els «Estudis de Bibliografia Lul·liana»; les «Cròniques Catalanes»; la «Catalunya Carolíngia» i la col·lecció de «Memòries», que assolí el volum vuitè abans del 1939 i esdevingué la publicació central de la Secció.
 

La Secció Filològica: les Normes ortogràfiques del 1913 

La Secció Filològica fou constituïda amb tres lingüistes (el mallorquí Antoni M. Alcover, que en fou el primer president, l'hel·lenista Lluís Segalà i Pompeu Fabra, cridat a Barcelona per l'Institut de la seva Càtedra de Química a Bilbao), un hebraista (Frederic Clascar) i tres escriptors (Josep Carner, Àngel Guimerà i Joan Maragall, que morí el mateix 1911).

Dintre la Secció Filològica hi havia dues personalitats lingüístiques dominants: Alcover i Fabra. Posats a la tasca de redactar unes Normes de l'Institut (no de Fabra, com alguns diuen), foren subscrites el 24 de gener de 1913 per tots els seus membres vivents (tret de Guimerà), començant per Antoni Rubió i Lluch, president de l'Institut i de la Secció Històrico-Arqueològica (llavors dita encara Institut Històrico-Arqueològic); per Antoni M. Alcover, president de la Secció Filològica (encara anomenada Institut de la Llengua catalana), i per Miquel A. Fargas, president de la Secció de Ciències (anomenada Institut de Ciències). En aquest fascicle de catorze pàgines es basa el català escrit modern.

El 1917 apareixia un altre instrument decisiu per a la codificació de la llengua: el Diccionari ortogràfic de l'Institut, redactat sota la direcció de Pompeu Fabra, precedit d'una «Exposició de l'ortografia catalana» segons el sistema de l'Institut, d'uns «Models de flexió nominal i verbal», d'una gran racionalitat i novetat, i d'un pròleg molt argumentat (noves edicions el 1923, el 1931 i el 1937). La publicació, l'any següent, de la Gramàtica catalana, de Pompeu Fabra, com a text oficial de l'Institut (noves edicions: 1919, 1922, 1926, 1930, 1931, 1933; edició facsímil de la setena edició, 1995), completava el primer bloc de publicacions amb què la Secció Filològica executà una part essencial de la comesa que li havia estat encarregada l'any 1911. La Secció, paral·lelament, publicà una revista el Butlletí de Dialectologia Catalana (darrer volum: XXIV (1936), publicat el 1937) i dues col·leccions la «Biblioteca Filològica» (setze números, alguns de diversos volums com el Diccionari Aguiló que, amb vuit volums [1914-1934], constitueix el número III de la Biblioteca) i les «Memòries» de la Secció Filològica (tres fascicles).

La Secció Filològica de l'Institut, que exerceix les funcions d'acadèmia de la llengua, ha estat decisiva en la codificació del català contemporani. Sense l'existència de l'Institut no hauria estat possible ni tan sols el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932), adoptat com a normatiu, que fou elaborat partint dels materials existents a les Oficines Lexicogràfiques i amb l'ajut dels altres membres de la Secció Filològica «al consell dels quals havem recorregut constantment» com diu Fabra al pròleg.
 

La Secció de Ciències

La Secció de Ciències, «dedicada a la investigació de les ciències matemàtiques, fisicoquímiques i biològiques», incloïa també, originàriament, la filosofia, l'economia i les altres ciències socials. Així, comptà al començament amb un metge (Miquel A. Fargas), dos biòlegs (August Pi i Sunyer i Ramon Turró), un matemàtic (Esteve Terradas), un economista (Pere Coromines), un zoòleg (J. M. Bofill i Pichot) i un filòsof (Eugeni d'Ors).

De seguida la Secció emprengué diverses publicacions: els «Arxius de l'Institut de Ciències» (a partir del vol. XIII, «Arxius de la Secció de Ciències»); la Flora de Catalunya, de J. Cadevall, en sis volums (completada el 1923), i la Fauna de Catalunya (diversos fascicles de malacologia i d'entomologia publicats abans del 1939), dirigida per Josep M. Bofill i Pichot; les Notes d'estudi del Servei Meteorològic de Catalunya, dirigides per Eduard Fontserè; els Treballs de l'Estació Aerològica de Barcelona i del Servei Tècnic del Paludisme; les «Memòries de la Secció de Ciències»; la «Col·lecció de Cursos de Física i Matemàtica», dirigida per Terradas; la «Biblioteca Filosòfica», dirigida primer per E. d'Ors i després per P. Coromines; etc.

Allò que l'any 1911 «estava per fer» ja s'anava fent: es pot dir que la ciència en català, per l'obra de l'Institut, era conreada ja en quasi totes les branques.
 

Les societats filials

A partir del 1913 l'Institut anà creant una sèrie de societats filials. Si la corporació era constituïda per un nombre limitat de membres, a través de les societats filials, que es constituïren i es desenvoluparen sota la guia de l'Institut i amb el seu esperit, es posà en contacte amb la societat científica catalana i n'estimulà el treball col·lectiu. La Societat Catalana de Biologia (1912), la Institució Catalana d'Història Natural (fundada el 1899 i esdevinguda filial de l'IEC el 1915), la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931) i la Societat Catalana de Geografia (1935) foren creades en aquest període i testimonien l'activitat de la Secció de Ciències. El resultat de les recerques de les filials fou publicat per l'Institut: els Treballs de la Societat de Biologia, dirigits per A. Pi i Sunyer; els Treballs de la Institució Catalana d'Història Natural; l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, i les Memòries de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.
 

Els serveis

Silenciosament, la institució anà creant serveis, laboratoris i centres de recerca, que la posaven a un nivell europeu: el Servei d'Excavacions, el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, les Oficines Lexicogràfiques i les de Toponímia i Onomàstica, el Laboratori de Fonètica Experimental, el Servei Geològic i Geogràfic, l'Institut de Fisiologia, l'Estació Aerològica de Barcelona (que més tard es transformà en Servei Meteorològic de Catalunya) i el Laboratori de Psicologia Experimental foren creats i emparats per l'Institut.
 

El foment de la recerca

Altrament, a fi d'estimular la recerca, el 1915 convocà una sèrie de premis, i el cartell de convocatòria ha anat creixent ininterrompudament. Des d'aquell primer cartell del 1915, signat per A. Rubió i Lluch i Eugeni d'Ors, que obria concurs per a cinc premis i n'anunciava dos més, fins el Cartell de premis i borses d'estudi actual, que obre concurs per a una quarantena de premis, es desplega una tasca de vuitanta-cinc anys de foment de la recerca, només interrompuda per raons extracientífiques entre el 1936 (XVI Cartell) i el 1946 (dues pàgines ciclostilades; el XVII Cartell és del 1947).
 

La participació en els organismes internacionals

La tasca continuada de l'IEC adquirí una àmplia ressonància a l'exterior i li permeté d'intervenir en la vida i les activitats de diversos organismes internacionals. El 1910 cooperava amb la Junta per l'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, de Madrid, en la creació de l'Escola Espanyola de Roma. L'any 1922, poc temps després de la fundació de la Unió Acadèmica Internacional, era admès entre les institucions que en formen part i col·laborava successivament en diverses de les seves empreses: «Corpus Vasorum Antiquorum», Diccionari del llatí medieval, «Tabula Imperii Romani», «Forma Orbis Romani», Suplements als corpora d'inscripcions greuges i llatines, «Corpus Philosophorum Medii Aevi», «Corpus Vitrearum», corpus dels trobadors, etc. El 1926 intervingué en la creació del Comitè Internacional de Ciències Històriques i, en reorganitzar-se aquest, en la de l'Associació Espanyola de Ciències Històriques.
 

La Biblioteca de Catalunya

Entre les primeres memòries presentades per l'IEC hi ha la del 7 de novembre de 1907, adreçada a l'alcalde de Barcelona «proposant la constitució d'una Biblioteca catalana». L'Institut la començà tot seguit i l'anà augmentant fins que, en el primer acte públic de la Institució, l'any 1914, posà la seva biblioteca a la disposició dels investigadors amb el nom de Biblioteca de Catalunya. Amb això donava compliment al punt 7 del Dictamen-acord d'ampliació del 1911, que diu, textualment: «La Biblioteca nacional començada per l'Institut, serà regida per una Junta [després dita Patronat] formada pel president i secretari de l'Institut i tres membres del mateix, designats per les tres seccions o instituts. Excepcionalment, i previ acord dels tres instituts, podran entrar a formar part d'aquesta Junta, encara que no siguin membres de l'Institut, persones que hagin prestat serveis extraordinaris a la Biblioteca i hi hagin fet donatius o dipòsits de gran valor, així com representants de les corporacions públiques que la subvencionin». Aquest text responia als criteris exposats per Prat de la Riba en la seva ja citada Comunicació del 4 de febrer de 1911, i aquest fou el criteri que regí el Patronat de govern de la Biblioteca de Catalunya fins a l'any 1939.

 

 

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal

Inici

Institució

Recerca

 

Llengua

 

Publicacions

Arxiu

Serveis

Serveis lingüístics

Transparència

  • Organització institucional
  • Informació econòmica
  • Personal
  • Premis i ajuts
  • Memòries, publicacions i programes de recerca
  • Serveis