Els primers anys

Ja de bon començament sobresurten els trets que han marcat l'esperit de l'Institut d'una manera inesborrable: l'exigència científica, la catalanitat i l'obertura. L'Institut hi ha estat fidel al llarg de la seva història, ja des dels «Propòsits» publicats en el primer Anuari: «La primera preocupació de sos membres fou, naturalment, la de fer-se càrrec, no sols de la missió a ells encomanada, sinó de l'esperit que va produir-lo [l'Institut], tenint en compte que la fidelitat a l'esperit és llei de vida en les institucions». El punt de partida eren uns antecedents dispersos «la importància dels quals queda establerta amb el sol fet d'haver produït el renaixement d'un poble i d'haver-li donat l'ànima i la consciència de si mateix», i, tot seguit, l'experiència de la realitat d'un panorama que «mostra ben clares les llacunes i porcions encara verges d'explicació». El criteri de treball inicial és la regulació i la sistematització dels estudis de tema català, car l'afany de regulació i de sistema és signe de la pròxima maduresa «d'una cultura, que vol desplegar-se en tots els sentits i fer-se integral i ponderada». L'exigència científica no pot mancar d'amor a la pròpia terra, que «anima el coneixement», traient-lo d'aquella passivitat inorgànica d'allò que és purament documental. «Mes això no exclou, ans bé reclama una gran neutralitat científica». Encara més: «L'Institut se proposa donar a sos treballs una direcció marcadament objectiva i fugir tot quant pugui de la tendenciositat. No hi ha millor apologia ni treball indicatori que l'abundor dels fets [...]».

Si l'exigència i el patriotisme s'hi troben indestriablement units, l'obertura al món europeu és l'altre puntal dels «Propòsits»: bé que, en «girar la vista a l'altra banda dels Pirineus i comparar la incoherència general de tantes disciplines nostres amb l'organització i l'impuls omnilateral que reben en els pobles de l'avantguarda del món», hom podria descoratjar-se, hom emprendrà el camí d'«incorporar-se a l'avantguarda», tot i que això és potser «una ambició massa il·lusòria per a realitzar-la dintre la generació actual». Caldria preparar «degudament la generació que puja perquè li siga dat assolir-la».

Ja des de les primeres publicacions i activitats científiques diverses, aquells vuit homes aplegaren a llur entorn quasi tots els investigadors catalans en plena maduresa i nombrosos d'estrangers, als quals fou respectat, en les publicacions de la novella entitat, l'ús de la llengua pròpia. Així, mentre que el català és, des de la fundació, la llengua de l'Institut, i un dels objectius de la corporació ha estat de normalitzar-ne l'ús en el terreny de l'alta recerca, també des del començ han estat admeses en les seves publicacions totes les llengües romàniques, l'anglès i l'alemany com a llengües pròpies dels col·laboradors no catalans. I aquest respecte a la llengua de cadascú, començant, és clar, per restituir als catalans llur llengua com a vehicle de cultura científica, ha estat mantingut fins avui.

No és, doncs, desencertat d'afirmar que els criteris establerts ran de la fundació han donat caràcter a l'Institut tot al llarg de la seva accidentada història.

Les publicacions

Algunes de les publicacions importants comencen en aquest període. Entre elles, l'Anuari ocupa un lloc central, per la seva importància intrínseca i per l'aplicació sistemàtica que hi trobem dels criteris de rigor científic, patriotisme i obertura al món que caracteritzen l'Institut. Ja des dels primers volums hi trobem col·laboradors de fora dels Països Catalans al costat dels nostres millors especialistes. Pompeu Fabra, que no era un dels vuit primers membres de l'Institut, col·laborà ja en el primer (1907) amb un important article «Sobre diferents problemes pendents de l'actual català literari». Així mateix, des dels primers moments hi trobem un estol de joves estudiosos que, formats entorn de la gent de l'Institut, n'havien d'esdevenir membres i havien d'ocupar un lloc destacat en la nostra cultura: Francesc Martorell (1916), Lluís Nicolau d'Olwer (1917), Ramon d'Alòs-Moner (1918), Ferran Valls i Taberner (1918), Jordi Rubió i Balaguer (1942). Quan l'any 1936 aparegué el volum VIII de l'Anuari, els sis milers de pàgines de gran format publicades fins aleshores constituïen un testimoni de primer ordre sobre la maduresa de la cultura catalana en el camp de les ciències humanístiques.