La fundació

El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, mitjançant un dictamen / acord signat pel seu president, Enric Prat de la Riba, decidia de «crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans». El Reglament interior fou aprovat per la Diputació el 31 de juliol de 1907.

La timidesa amb què era al·ludit el nom mateix de la novella institució anava aparellada amb la incertesa de la seva organització: l'Institut era dividit en quatre seccions «a) d'Història, b) d'Arqueologia, c) de Literatura, d) de Dret», però hom hi afegia tot seguit la possibilitat d'establir noves seccions.

Si els aspectes formals estaven encara per decidir definitivament, els objectius de la fundació eren molt clars: "el restabliment i organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana". Aquests objectius responien a un clam de l'opinió pública que s'havia manifestat repetidament i en concret durant les sessions del I Congrés Internacional de la Llengua catalana de l'octubre de 1906.

Els vuit primers membres de l'Institut foren:

Guillem M. de Brocà el més gran: cinquanta-set anys,
Jaume Massó i Torrents,
Antoni Rubió i Lluch elegit primer president a cinquanta-un anys,
Miquel dels Sants Oliver,
Joaquim Miret i Sans,
Josep Puig i Cadafalch,
Pere Coromines i Josep Pijoan —el més jove: vint-i-sis anys—, elegit primer secretari, en el qual càrrec fou substituït aviat pel mallorquí Oliver.

La nova institució tingué la seu al Palau de la Generalitat (aleshores dit Palau de la Diputació), a les dependències que havia ocupat fins feia poc l'Audiència Provincial.