El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, mitjançant un dictamen acord signat pel seu president, Enric Prat de la Riba, decidia de «crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d’Estudis Catalans».

Els objectius de la fundació eren molt clars: «el restabliment i organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana». Aquests objectius responien a un clam de l’opinió pública que s’havia manifestat repetidament, i, en concret, durant les sessions del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’octubre del 1906.

Els vuit primers membres de l’Institut foren els següents:
Guillem M. de Brocà (el més gran: cinquanta-set anys),
Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch (elegit primer president
a cinquanta-un anys), Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Miret i Sans,
Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines i Josep Pijoan (el més jove: vint-i-sis anys).

La nova institució tingué la seu al Palau de la Generalitat (aleshores dit Palau de la Diputació), a les dependències que havia ocupat fins feia poc l’Audiència Provincial.

Mira el plafó