GINT adv.

Gentilment, bellament; graciosament.

V. gent.

"... quascun d ells se deu ormejar be e gint, e fer tot son poder per ço que algu d ells no pusca pendre algun dan; encara mes, per ço que l un no pusca fer dan a l altre."
Consolat de Mar tit. VII, cap, CCII

"... tota aquela carn vermeyla sia n levada e taylada ab tezores o ab gaçador com pus gint e pus sotilment pora e guart se que no n vingua dampnatge a l uyl..."
Joan Jacme Alcoatí f. lij v, b

"Gint parlar es dir gran raho e poques paraules."
Bonsenyor, Jafuda Sentències morals f. 85 v, col. 1

"E lo emperador acolli lo comte molt gint e al mils que poch."
Desclot, Bernat Crònica (Desclot) (ed. Coroleu, 1885) cap. X

GINT TINENT (ÉSSER ___)

Observar de belles maneres en el vestir, en la conducta social, en la presentació personal. (De gentil modus tenendi)

"... e moltes obres fara malvades, e a pena riura, e sera groch en la cara, e a vegades haura los pits empatxats e los cabells aspres, e no es gint tinent e usa de vestir leges vestidures e majorment negres..."
MS. n. 216, f. cxij, c. Bib. Univ. València

GINT, GINT loc.

Suaument.

"E aquell, tantost que vench lo vespre, ell se n ana a la preso de la hu e gint, gint, per la finestra lança los mil florins..."
Ferrer, Vicent Reportationes Sermonum t. VI, f. 107 v